ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Un concert de cambra estel·lar

13/5/2021 |

 

Programa: Bell, Isserlis i Bax

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-concert-de-cambra-estel-lar-178214

Bell, Isserlis i Bax s’uneixen per interpretar tres peces molt exigents del repertori cambrístic.

En l’accidentada temporada de concerts que ja s’acosta a la fi, el cicle BCN Clàssics va oferir un recital de cambra extraordinari el proppassat 3 de maig al Palau de la Música Catalana, protagonitzat pel violinista Joshua Bell, el violoncel·lista Steven Isserlis i el pianista Alessio Bax. Bax va substituir l’inicialment previst Evgeny Kissin, que no va poder venir per motius familiars. Els tres músics es van conjurar per interpretar obres de Mozart, Xostakóvitx i Mendelssohn.

La Sonata per a violí i piano en Si bemoll major, K. 454 és una obra del període de maduresa de Mozart que data de 1784. La va dedicar a la virtuosa del violí Regina Strinasacchi i la van estrenar plegats a Viena. Mozart no havia tingut temps de posar per escrit la part de piano i va tocar de memòria amb un full en blanc al davant. L’emperador Josep II, que amb els prismàtics va veure el full amb pentagrames buits, va demanar el manuscrit a Mozart per posar-lo en un destret. Probablement l’anècdota va acabar amb unes rialles compartides.

Feia molts anys que trobàvem a faltar Joshua Bell a Barcelona, precisament perquè, tal i com es va tornar a demostrar l’altre dia, és un dels violinistes més brillants i carismàtics, amb un so àgil i lleuger, per tant, idoni per a Mozart. Bell i Bax es van compenetrar amb màxima unitat i harmonia, en un diàleg fluït i ple de complicitat, tot i que va haver-hi un desequilibri entre Bell, que va exhibir geni artístic, i Bax, que va fer una execució correcta de la seva part, però limitant-se a acompanyar el violí, més que a fer una interpretació en igualtat de condicions.

Steven Isserlis va ser el protagonista absolut de la Sonata per a violoncel i piano en re menor de Xostakóvitx. És una obra intensa i abrandada que el compositor va escriure el 1934, durant l’interludi de separació de la seva primera dona, i és immediatament anterior a la ferotge persecució que la seva música va patir per part del règim soviètic. Isserlis va tocar en estat de possessió estètica, especialment en l’Allegro central, amb els ulls tancats en molts moments, potser buscant el grau màxim d’intensitat en la música. Alessio Bax el va acompanyar, tal com havia fet amb Joshua Bell, però no corresponia en absolut a l’entrega passional d’Isserlis. Va ser en el Largo que els dos músics es van trobar, i Bax va començar a mostrar personalitat, en un moviment que té el segell distintiu de la música de Xostakóvitx, la fredor inhòspita que produeix calfreds. Isserlis i Bax en van fer una interpretació molt sòbria i expressiva.

El Trio núm. 1 en re menor de Mendelssohn és una de les obres cambrístiques més apreciades del compositor, juntament amb l’Octet. Schumann mateix, a propòsit d’aquesta peça, va dir que Mendelssohn era el Mozart del segle xix, el músic més brillant, per la capacitat d’entendre les contradiccions de la seva època i reconciliar-les. Aquest Trio és una obra en què la presència dels tres instruments és molt equilibrada, amb melodies d’inspiració belcantista executades sovint en paral·lel pel violí i el violoncel mentre el piano fa escales vertiginoses.

En aquesta peça final del programa és on podem dir que els tres intèrprets van tocar en pla d’igualtat. Alessio Bax es va destapar i va tocar amb personalitat, mostrant tot el que com a artista té a aportar a la música, i es va compenetrar en intensitat, en expressivitat i en temperament amb Bell i Isserlis. La tensió inherent a l’obra, accentuada pel mode menor en què està escrita, va anar modulant des del Molto allegro ed agitato inicial fins a l’Allegro assai appassionato final, passant per un deliciós Scherzo, en què Bell va tocar exactament fent sentir les dues paraules amb què Mendelssohn va definir l’Scherzo a la partitura: leggiero e vivace.

En acabar, els aplaudiments del públic van ser clamorosos. Mendelssohn és un compositor delicat i abrandat alhora, amb un estil romàntic que encara beu de l’Sturm und Drang i que aixeca passions. Més encara si és en una interpretació magistral com la de Bell, Isserlis i Bax. Isserlis va expressar la seva alegria de poder tornar a tocar en públic, i Bell, més contingut, va anunciar que repetirien la meravella de l’Scherzo. Així va ser, i els tres músics, encara amb més energia, ens van regalar les orelles amb aquella joia del compositor hamburguès. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet