ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

L'experiment d'Ariadne auf Naxos

5/10/2021 |

 

Programa: 'Ariadne auf Naxos' de Richard Strauss

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

El Gran Teatre del Liceu inaugura temporada amb una de les obres més peculiars d’un dels tàndems més creatius de l’història de l’òpera: Ariadne au Naxos, de Richard Strauss i Hugo von Hofmannstal.

 

Hi ha determinades obres artístiques en que la forma final acaba esdevenint un reflex de la seva gènesi i del conseqüent procés creatiu. Ariadne auf Naxos n’és un cas paradigmàtic i una obra única i isolada en la història de l’òpera. Tot plegat sorgeix de la col·laboració de tres figures d’envergadura com Richard Strauss, el músic més prestigiós d’Europa en aquells moments, el brillant literat i filòsof Hugo von Hofmannsthal i el llegendari director teatral Max Reinhardt. De fet, tots tres estan vinculats a la creació d’Elektra, l’òpera de Strauss estrenada el 1909, i ho estaran també en una obra tan oposada pel que fa a l’estil musical i plantejaments dramatúrgics com Ariadne auf Naxos. Amb Elektra, Strauss havia fet un pas més respecte a Salome i s’havia abocat, de fit a fit, a l’abisme de la tonalitat. Però després de l’èxit d’aquesta i davant la disjuntiva entre llençar-s’hi o recular, opta, en una decisió d’innegable transcendència musical, per la segona opció. El primer fruit d’aquesta decisió serà Der Rosenkavalier, on adopta un estil neoclàssic més conservador per construir, això sí, una nova obra mestra. A Rosenkavalier, i com a conseqüència d’aquesta recerca de nous llenguatges i noves formes, li seguirà Ariadne auf Naxos.

L’obra neix com una òpera curta que s’ha de representar al final d’una funció de Le bourgois gentilhomme, de Molière, dirigida, com no, per Reinhardt. Una producció per la qual Strauss composa també la música instrumental. Tot plegat, un projecte prou peculiar i de dimensions faraòniques (l’estrena va durar més de sis hores) que els autors van acabar modificant, el 1916, convertint-la en aquesta Ariadne auf Naxos definitiva amb un pròleg i una òpera en un acte. Com en el cas d’Elektra, la veu cantant del projecte la va dur Hofmannsthal que, probablement, veia en la combinació d’una història clàssica i seriosa amb un commedia dell’arte intercalada un repte intel·lectual i literari. Strauss per la seva banda, estava en un moment tal de maduresa, domini de l’ofici i inspiració que era capaç de posar música inspirada a un llistí telefònic. Com a conseqüència de tot aquest context sorgeix una obra problemàtica, de difícil posada en escena, amb un discurs musical inspirat, però constantment interromput, que requereix una companyia àmplia i sòlida tant musical com teatralment. En definitiva, una òpera tan experimental com fascinadora.

Pel que fa al primer aspecte, l’escènic, a les funcions del Liceu s’ha vist la producció de Katie Mitchell estrenada al Festival d’Aix-en-Provence. La directora anglesa, de la que recentment es va veure al Liceu la producció de Lessons in Love and violence, de George Benjamin, planteja aquí una perspectiva escènica similar, utilitzant el llarg de l’escenari per crear dos espais, el de la realitat i el de la ficció, amb el suport de l’excel·lent il·luminació de James Farncombe. Un escenari en el que es desenvolupa una frenètica activitat que correspon a una direcció d’actors cuidada fins al detall, però que, en el seu excés, acaba desconcertant i diluint el focus de l’acció. Mitchell introdueix un aspecte aliè, en principi, a l’obra original com és el part del fill d’Ariadne i Teseu, que justificaria l’espera d’Ariadne. Però una vegada més, i més enllà de la lectura dramatúrgica, la dispersió escènica fa que un moment tant poderós com un naixement quedi deslluït.

La partitura d’Ariadne auf Naxos és, com hem dit, particular i, per tant, difícil de dirigir. Strauss planteja un tractament cambrístic, però ho fa amb una orquestra de grans dimensions i el discurs musical té una continuïtat relativa, alternant un llenguatge dialogat amb moments puntuals d’expansió lírica i amb moltes trampes pel que fa a la concertació. Josep Pons es va mostrar molt atent pel que fa a controlar el volum (l’orquestra estava molt elevada) i a la concertació. Se’n va sortir millor del primer repte que del segon, ja que en les dues funcions aquí comentades, especialment en les difícils parts del quartet de comediants, hi van haver evidents desajustos. Però el handicap principal de la direcció de Pons, tot i el bon so extret de la cada dia més sòlida Orquestra del Liceu que ell ha ajudat a construir, va ser la manca de volada lírica en els moments expansius a causa una lectura en excés analítica i mancada de guspira teatral o, fins i tot, d’ironia

La figura predominant en el pròleg, durant el qual s’ultimen els preparatius de la representació posterior, és la del Komponist, figura a través de la qual Strauss ironitza sobre sí mateix i la seva professió. Samantha Hankey en va fer una notable interpretació en el primer cast, amb una veu lírica però ben emesa i projectada. Va aprofitar les seves glorioses frases finals, que va cantar amb molta elegància i el punt just de passió, per esdevenir la triomfadora de la nit. Menys interessant va ser la prestació d’una Paula Murrhy en el segon cast, mostrant un instrument menys consistent que perdia progressivament qualitat a mesura que ascendia al registre agut.

Aquestes representacions havien de constituir el debut en el rol d’Ariadne de la soprano Iréne Theorin, tan estimada a Barcelona. Una lesió va impedir la seva presència i va provocar la incorporació al repartiment de Miina-Liisa Värelä, qui ja havia cantat aquesta mateixa producció a Helsinki. La soprano finesa va anar de menys a més, mostrant un instrument de considerables dimensions i qualitat, característiques ideals per aquest rol de gran exigència. La seva Ariadne, però, va ser tan impecable vocalment com limitada expressivament, amb un fraseig correcte però d’escassa emoció. Característiques que, en bona mesura, es poden aplicar també a Johanni van Oostrum en el segon cast. La veu de la cantant holandesa és menys voluminosa que la de la seva col·lega però més atractiva pel que fa al color. La seva va ser una actuació en tot moment molt controlada, mancant-li aquell deixar-se anar i volar amb les frases creades per Strauss.

El paper de Bacchus és una tortura pels tenors i, tot sovint, també pel públic assistent a una funció d’Ariadne auf Naxos. No consta cap mania especial de Strauss amb els representants d’aquesta corda, però el compositor va dedicar poques pàgines musicals als tenors, i algunes tan particulars com la del Cantant italià al Rosenkavalier o aquest Bacchus. Escrit en un registre permanentment tibat, de vegades es pot dubtar de si Strauss hi vessa un component heroic o irònic. En definitiva, el rol té poc atractiu i porques probabilitats d’èxit. Nikolai Schukoff, amb una veu poc atractiva, i David Pomeroy amb més harmònics, van defensar la seva part sense encant, però sense accidents.

La gran triomfadora d’aquestes funcions ha estat, sense dubte, la soprano Sara Blanch. La cantant catalana, que ja ha posat velocitat de creuer a la seva ascendent carrera, tenia al seu favor el bombó (que, segons com, pot ser enverinat, tot cal dir-ho) de l’aria de Zerbinetta i, en contra seva, el record inesborrable de la gran Edita Gruberova en aquest paper al Liceu. Blanch va executar amb precisió absoluta tota la pirotècnia vocal de la peça, però també va mostrar autoritat en el recitatiu i una línia exquisida en la part central. Si a això hi afegim un treball de pronunciació en alemany exemplar i, sobretot, una presència escènica reservada a les escollides, el resultat és un triomf absolut. Paradoxalment, tot i que ja havia interpretat abans el paper à Düsseldorf (Blanch el debutava) i amb molt d’èxit, Elena Sancho-Pereg es va mostrar més reservada. Va resoldre bé la seva ària en línies generals, tot i que els seus recursos escènics estan lluny dels de la seva col·lega, però sempre va donar la sensació que no acabava de desplegar el seu instrument en totes les seves possibilitats.

Amb el pas de les funcions, les veus de Nàiade, (Sonia de Munck), Dríade (Anaïs Masllorens) i Echo (Núria Vilà) van anar empastant millor tot i la forta personalitat de cada una d’elles. A destacar, però, l’atractiu timbre i fraseig de Vilà. Els quatre comediants van estar interpretats per Vicenç Esteve (Scaramuccio), Alex Rosen (Truffaldino), Juan Noval-Moro (Brighella) y Benjamin Appl (Harlekin), que va cantar amb correcció la bonica pàgina solista del personatge. Tot i els problemes de concertació esmentats, tots quatre van tenir un bon rendiment vocal i un important desenvolupament escènic. Pel que fa a la resta del cast, impecable el Mestre de música de José Antonio López i complidors Roger Padullés (Mestre de dança), Josep Fadó (Oficial) i Jorge Rodríguez Norton (Perruquer) i David Lagares (Lacai). 


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet