ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Oh! L'òpera…

14/7/2022 |

 

Programa: quatre microòperes de nova creació

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/oh-lopera-265427

El Gran Teatre del Liceu acull un cicle de quatre microòperes de nova creació en col·laboració amb diferents entitats de Barcelona

El cap de setmana passat, dissabte 9 i diumenge 10 de juliol, el Gran Teatre del Liceu va acollir el projecte Oh!pera: quatre òperes de petit format escrites i compostes per a l’ocasió, vestides per escoles de disseny de Barcelona. La direcció d’escena de les produccions anava a càrrec de persones provinents del món del teatre i la interpretació, a compte de cantants i formacions de cambra sorgits del Conservatori del Liceu. El projecte, dirigit per Àlex Ollé, situava les obres en diferents espais de l’edifici, traçant un recorregut guiat per comentaris d’Anna Ponces. Dues redactores de la nostra secció de clàssica, Alba Nogueras i Mar Medinyà, van assistir a l’última de les quatre funcions programades i aquestes són les seves impressions:

Dues maneres d’entendre els boscos
Entre els arbres s’hi amaga l’ombra d’un fantasma i entre les ramificacions tecnològiques, la metàfora d’una transformació. Les dues primeres obres de la proposta partien d’una visió poètica, gairebé abstracta o simbòlica, d’una problemàtica, d’una manera d’entendre el dolor humà. Ens plantejaven, així doncs, dues maneres d’afrontar l’angoixa i allò que la provoca, representaven dues maneres d’entendre els boscos.

El primer bosc, Entre los árboles, va créixer a la Sala Foyer sota la forma d’un triangle amorós: amb direcció musical de Josep Planells, la soprano Andrea Megías donava veu a la protagonista femenina, el tenor Jorge Juan Morata al futur marit i José Manuel Guinot a l’examant. L’obra se submergia en l’ambient purista d’un blanc impecable, museístic –dissenyat per l’Escola Massana– que es tenyia de gris i es tornava irrespirable: les paraules d’un amor passat cobrien el pit i el pulmó d’un amor futur com una metzina feixuga, aquesta és la trama que plantejava Juan Mayorga. Dividida en tres, cada escena representava la conversa entre dues de les parts implicades, deixant el tercer vèrtex en segon terme, cantant juntament amb els músics –Nikola Tanaskovic, acordió, Nives Rački, arpa i Joan Palet, violoncel– com si fos aquella ombra sempre present.

En la direcció d’escena de Nao Albet, el gest dels cantants, expressament robotitzat i impersonal, defugia el realisme i buscava emparellar-se amb l’escenografia per universalitzar el relat. La música de José Río-Pareja, delicada i atenta a la lletra, avançava sense pràcticament moviment, deixant espai al protagonisme de la narrativa; una narrativa que costava d’entendre per falta de sobretitulat, com a tota la resta de produccions. El resultat artístic de la proposta era atractiu, però allò fonamental que l’estructurava, grinyolava: una de les característiques d’aquest projecte d’«innovació» era la de «posar sobre l’escenari noves temàtiques» –cito el programa de mà–, i un llibret que tracti sobre l’amor romàntic, sobre una parella i un examant moguts per la gelosia, la desconfiança, la toxicitat i l’odi dista d’aquest objectiu.

El segon bosc va ser el tron de Mélisande, personatge de l’obra de teatre simbolista de Maurice Maeterlinck que Debussy va portar, uns anys després, a l’òpera. Fabià Santcovsky partia d’aquí per presentar-nos L’ocell redemptor, protagonitzat per una figura mig humana, mig androide que ens apel·lava i incomodava en un escenari de 360º, a la Sala dels Miralls: som una societat sobre-informada i, alhora i conseqüentment, desinformada per estímuls constants, pel coneixement i des-coneixement de les fatalitats que habiten el món i que ens saturen els sentits.

Aquest personatge, interpretat magistralment per la soprano Adriana Aranda, patia amargament, es recargolava d’angoixa i traduïa totes aquestes dades horribles a sons periòdics i textures diverses, a paraules parlades i cantades. I com si fos, talment, una prolongació de la seva mateixa persona, la instal·lació en la qual s’acoblava, dissenyada per l’Escola Eina, li responia i l’empresonava a parts iguals, en una composició electrònica a càrrec del mateix Santcovsky i d’Alexis Baskind. Dos instruments de corda se’n feien eco –Jardiel Rodellas, violí, i Glòria Expósito, violoncel– i tot de figurants encapçalats pel director d’escena Marc Chornet Artells la voltaven i envaïen, també, el públic. Finalment, però, un ocell; l’ocell redemptor va sortir de la gàbia i es va projectar al sostre per recordar-nos que, malgrat tot, també hi ha bellesa.

Quan parlen les dones

A diferència dels dos primers projectes, escrits, pensats i musicats per homes d’un ampli ventall generacional, la segona part de la vetllada ens va regalar dos projectes molt més paritaris a nivell creatiu i de direcció.

La primera història de dones, descrita per la llibretista Lila Palmer, ens va dur fins a dalt de tot de l’edifici de la Rambla on, sorprenentment, hi va aparèixer un raconet perdut en el temps: el Teatrino del Liceu. Marc Migó, el compositor de l’obra Fox Sisters, juntament amb Sílvia Delagneau, directora d’escena, ho van tenir fàcil per a transportar l’audiència a la Nova York de mitjans del segle XIX. Una meravellosa Natàlia Sanchez, la soprano protagonista, va compartir escenari amb la mezzoso Cristina Tena i el baríton Pau Camero, tots ells caracteritzats a la perfecció per l’alumnat de l’Escola BAU.

La història de les germanes Fox, inventores de la ouija i de l’espiritisme modern, va prendre vida d’una manera molt magnètica, gairebé hipnotitzant. La música va anar a càrrec d’un petit ensemble de cambra format pel violinista Sergio García Jiménez, la cellista Laura Mendoza i el contrabaixista José Miguel Román, dirigit per la fantàstica Irene Delgado-Jiménez, que va fer vibrar el Teatrino amb el seu ensemble elèctric i un seguici d’esperits misteriosos i cabelluts que van anar apareixent entre el públic i sobre l’escenari.

La segona història amb veu de dona no és cap altra que la d’Eurídice, un personatge que ha fet vessar rius de tinta, sovint per la seva passivitat i docilitat. La compositora Núria Giménez-Comas, juntament amb la directora d’escena Alícia Serrat i la llibretista Anne Monfort, han reinterpretat la història que l’escriptora Elfriede Jelinek dibuixa a la seva novel·la Schatten (Eurydike sagt), i l’han traduït com a Shadow. Eurydice says. En la versió feminista d’aquesta figura mitològica, que gairebé podria considerar-se un monòleg, Eurídice pren la paraula per a mostrar-nos les seves frustracions, els seus desitjos i les seves il·lusions, però sobretot, per a escapar del mite de l’amor romàntic que sovint envolta aquesta figura.

La història, emmarcada en una escenografia fosca i tenebrosa creada per l’alumnat de l’Escola Elisava, va transportar una fabulosa Helena Ressurreiçao, la mezzosoprano protagonista, fins a l’inframon. L’escenari va comptar també amb la presència del tenor Marc Antolí i un petit ensemble al més pur estil glam rock, amb el violista Jorge Retuerta, el guitarrista Alesander Peña i el pianista Juan Carlos Macías, acompanyats a l’electrònica per Gerard Erruz i dirigits per Néstor Bayona.


Mar Medinyà i Alba Nogueras
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet