Cerca de crítiques

Enquesta

Mathéu hi ha dit la seva

21/7/2022 |

 

Programa: Norma, de Bellini

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2169626-matheu-hi-ha-dit-la-seva.html

Norma
Direcció d’escena: Àlex Ollé
Direcció musical: Domingo Hindoyan

Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, fins al 31 de juliol

Les repre­sen­ta­ci­ons de la tragèdia lírica Norma, de Vin­cenzo Bellini (1801-1835), al Gran Tea­tre del Liceu estan tan­cant la tem­po­rada lice­ista 2021/2022 mar­cada per impor­tants fites artísti­ques (War Requiem, Woz­zeck, Die Zau­berflöte), però també per altres pro­duc­ci­ons que, més que haver-les de posi­ci­o­nar en la sem­pre estèril eti­queta de polèmica, han vol­gut i pogut gene­rar debat estètic. I això, en aquests temps de post­ve­ri­tat, és més que impor­tant i neces­sari. Va gene­rar debat la tri­lo­gia Mozart & Da Ponte diri­gida per Minkowski, i també ho fa aquesta Norma que torna al tea­tre de les Ram­bles després de set anys. La direcció d’escena d’Àlex Ollé, pro­vi­nent d’una pro­ducció de la Royal Opera House del 2016, deci­deix tras­lla­dar l’acció ori­gi­nal del segle I aC a un espai hiper­re­a­lista on des­taca un bosc cons­truït amb 1.200 cru­ci­fi­xos en un ambi­ent claus­trofòbic de fana­tisme naci­o­nal­catòlic que es pot expli­car pel fet que la base de la tragèdia d’Ale­xan­dre Sou­met, i que va donar lloc al lli­bret de Norma sig­nat per Felice Romani, es basava en l’epo­peia apo­logètica Les martyrs (1809), de l’ultra­catòlic bretó Cha­te­au­bri­and. Si bé és veri­tat que visu­al­ment és d’una immensa potència, difícil­ment pot obli­dar-se la creu amb fla­mes i amb una il·lumi­nació de colors que sem­blen sor­gits de la paleta de Fri­e­drich, el mun­tatge té para­do­xes com ara el des­en­caix d’aparèixer cru­ci­fi­xos i ambi­en­tar-ho en un ambi­ent de fana­tisme religiós, per­ta­nyent a una Església catòlica, apostòlica i romana, quan la pro­ta­go­nista té com a ene­mics els romans i l’acció, en el lli­bret, és ante­rior a l’apa­rició del cris­ti­a­nisme. No cal dir que costa de com­pren­dre a l’espec­ta­dor que el cato­li­cisme fer­vorós per­meti, més enllà dels cone­guts con­vents de mon­ges, l’esta­bli­ment d’un poder femení, d’autèntic matri­ar­cat, com el que ver­te­brava la civi­lit­zació celta a la qual per­tany Norma.

Musi­cal­ment, després d’haver escol­tat els dos pri­mers repar­ti­ments de les repre­sen­ta­ci­ons, hem de dir que s’asso­leix una justa i gene­ral cor­recció vocal que, de ben segur, millors resul­tats hau­ria acon­se­guit sense la direcció musi­cal ano­dina i exces­si­va­ment pesant d’un poc ins­pi­rat Domingo Hin­doyan, marit de la ter­cera de les Nor­mes d’aquesta pro­ducció, Sonya Yonc­heva. Les altres dues són sig­na­des per l’expe­ri­men­tada soprano letona Marina Rebeka i per la tar­ra­go­nina Marta Mathéu.

Atès el caràcter històric del debut d’aquest paper per part d’una soprano cata­lana, després de la mítica i única Mont­ser­rat Caballé, ens cen­tra­rem en el que ha estat aquest debut tan ambiciós com interes­sant de Mathéu. Ambiciós perquè debu­tar amb un rol tan exi­gent com el de la sacer­do­tessa druida reque­reix aquesta gosa­dia. Però també interes­sant perquè l’enfo­ca­ment de Mathéu posa inter­ro­gants sobre la imatge que ens hem fet de la música belli­ni­ana i d’un rol com aquest de Norma. Estre­nada el 1831, la seva con­dició de tragèdia lírica ens situa en uns nivells de tea­tra­li­tat més pro­pers a la tra­dició mozar­ti­ana i també de Che­ru­bini i Spon­tini, autors res­pec­tius de les tragèdies Medea i La ves­tale, que tant van influir Bellini. Mathéu, no ho obli­dem, és una soprano que es mou com peix a l’aigua amb la inter­pre­tació amb cri­te­ris històrics i en fa una Norma tea­tral, amb gran sen­tit i decla­mació del text (extra­or­di­na­ris els seus reci­ta­tius) i en què, és clar, pot fer gala del seu lirisme i àngel en moments com la cava­tina Casta Diva. Cert és que el seu ins­tru­ment vocal no té l’extensió en la tes­si­tura per al sobre­a­gut ni la faci­li­tat per a la colo­ra­tura, però la seva pres­tació ens porta a enten­dre com aguts i colo­ra­tu­res no eren, en l’època, recur­sos d’exhi­bició tècnica sinó d’èmfasi i aug­ment de l’expres­si­vi­tat del text. És per això que Mathéu es deixa anar més tea­tral­ment i troba colors vocals que, també cal dir-ho, fun­ci­o­na­rien molt millor acom­pa­nyada d’una orques­tra amb ins­tru­ments ori­gi­nals i un tea­tre de pro­por­ci­ons més peti­tes.

El debat és sobre la taula: com s’ha d’inter­pre­tar Norma? Mathéu hi ha dit la seva.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui