Cerca de crítiques

Enquesta

La transfiguració simfònica

25/10/2022 |

 

Programa: Orquestra Da Camera, amb Dezsö Ránki

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2209665-la-transfiguracio-simfonica.html

Pas­sant per la Devesa, diu­menge podíem veure com s’ana­ven mun­tant les atrac­ci­ons de Fires. Però la data també mar­cava el començament de la 16a tem­po­rada d’Iber­ca­mera a l’Audi­tori de Girona, on s’ha esta­blert com un pilar de pro­pos­tes de qua­li­tat i grans intèrprets inter­na­ci­o­nals. El pro­grama de la pri­mera cita, de fet, es pot inter­pre­tar com una aposta per la diver­si­tat del cicle, ja que cons­tava d’una ali­ne­ació eclèctica, amb tres com­po­si­tors germànics d’èpoques mar­ca­da­ment dife­rents: Bach, Scho­en­berg i Men­dels­sohn, els últims com­par­tint també l’ori­gen jueu. A l’esce­nari, l’Orques­tra Da Camera, amb mol­tes cares joves, capi­ta­ne­ja­des per dos mem­bres del Quar­tet Casals: Verónica Martínez (violí) i Jonat­han Brown (viola). La for­mació va començar més ceri­mo­ni­osa per aca­bar més etèria la Sim­fo­nia per a Cor­des n. 13 de Men­dels­sohn, també titu­lada Sin­fo­ni­e­satz. El com­po­si­tor ham­burguès, que encara era ado­les­cent quan la va escriure, hi va plas­mar tota la seva fas­ci­nació pel bar­roc i va gene­rar una par­ti­tura can­dent i envo­lu­pant, d’aque­lles que Kubrick solia triar per a les seves ban­des sono­res.

La seguia el Con­cert per a teclat n. 1 de Bach, que el mateix Men­dels­sohn, ja com a repu­tat direc­tor d’orques­tra, esti­mava pre­sen­tar en directe, amb la seva ger­mana Fanny al piano. En aquesta ocasió, però, l’intèrpret era l’hon­garès Dezsö Ránki, que es va mos­trar per­fec­ta­ment a l’altura des del pri­mers com­pas­sos: deci­dit, pul­sa­tiu però també enve­llu­tat. Amb l’Steinway obert i el teclat ori­en­tat vers la pla­tea, mane­java amb igual sol­tesa els greus i els aguts d’aquesta par­ti­tura alquímica i quasi enteogènica, que, com deia Cio­ran: “Déu ho deu tot a Bach.” En aquest cas, li devem nosal­tres el bis, que Ránki va gene­ro­sa­ment lliu­rar abans de la pausa.

La vet­llada clou­ria amb la mera­ve­llosa Nit Trans­fi­gu­rada de Scho­en­berg. El com­po­si­tor vienès tenia 25 anys quan va sig­nar l’obra, ori­gi­nal­ment un sex­tet, que va després adap­tar per a orques­tra de cor­des. D’un lirisme des­ar­mant, pretén nar­rar el diàleg con­tor­bat –però amb final feliç– entre una jove pare­lla. Per això l’inici és més cre­pus­cu­lar, men­tre que el desen­llaç és més balsàmic. Tan­ma­teix, la trans­fi­gu­ració va retro­a­li­men­tar-se sobre els músics: amb una pres­tació rotunda i majes­tu­osa, res­po­nent amb fluïdesa i efer­vescència als con­tras­tos dramàtics del pen­ta­grama, l’Orques­tra Da Camera va superar el seu for­mat cambrístic i va esde­ve­nir pràcti­ca­ment simfònica, omplint tota la sala Mont­sal­vatge, que va redargüir amb un just i sonor aplau­di­ment. 

ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
El Punt/Avui