Cerca de crítiques

Enquesta

De la foscor a la llum

30/11/2022 |

 

Programa: Il trittico, de Giacomo Puccini

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/de-la-foscor-a-la-llum-291374

Després de 35 anys, el Liceu proposa la representació integral de Il trittico, de Giacomo Puccini, en unes funcions que es poden considerar una fita en la història recent del teatre.

L’any 1900, quan acabava d’estrenar Tosca al Teatro Costanzi de Roma, Giacomo Puccini començà a donar voltes a un projecte de tres òperes curtes inspirades en les parts de la Divina Commedia de Dante Alighieri. Una tragèdia que representaria L’inferno, un melodrama per Il purgatorio i una comèdia que culminés l’ascensió a Il paradiso. Malgrat no trobar material dramàtic en l’obra magna de Dante que servís als seus propòsits mai abandonà la idea i el 1904 tornà a planejar el mateix format, en aquesta ocasió a partir de relats de Màxim Gorky. Tampoc en aquell moment, i menys encara després de la mort del fidel llibretista Giacomo Giacosa, acabà de decidir-se a abordar un projecte que acabà fructificant, de manera un tant casual, quan el compositor assistí a la representació de L’houppelande, obra teatral de Didier Gold, al Théatre Marigny de Paris el 1912.

L’aparició d’un col·laborador com Giovacchino Forzano, que l’assortí posteriorment amb els llibrets de Suor Angelica i Gianni Schicchi, fou decisiva per la creació d’Il trittico, la darrera creació operística de Puccini abans de la pòstuma i inconclusa Turandot. De la idea inicial, tot i la varietat de les procedències temàtiques, es va mantenir el concepte de tres òperes genèricament contrastades en les que es transmet l’ascensió des de la foscor infernal d’Il tabarro, passant pels clarobscurs dramàtics de Suor Angelica, fins arribar a la lluminositat paradisíaca de Gianni Schicchi. Una ascensió que només es pot apreciar quan es representen les tres obres de manera consecutiva, fet massa poc habitual, però que el Liceu ha dut a terme amb resultats artístics extraordinaris.

Aquest trànsit de la llum a la foscor es pot interpretar també com a metàfora de l’evolució d’un Liceu que, després d’uns anys de travessia del desert, aquesta temporada està aconseguint treure de nou el cap en la primera divisió dels teatres europeus. Si amb Don Pasquale o Il trovatore va reunir, en línies generals, un elenc de veus especialment atractiu i l‘extraordinari concert protagonitzat per les tres grans dames wagnerianes va regalar una vetllada memorable, aquest Trittico posa la cirereta a un primer trimestre de temporada més que estimulant. Diversos factors conflueixen en aquest moment de gràcia liceístic. Per una banda la millora evident de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, gràcies a la tasca de Josep Pons i a l’aposta per batutes amb personalitat i capacitat, així com l’evolució de Cor del Liceu en mans de Pablo Assante, encara amb feina per endavant. Però també, i això cal posar-ho en valor, per l’aposta decidida per veus del país, tant en papers principals com secundaris, element que aporta especial cohesió i vitalitat a les produccions. Tots aquests elements, als que cal afegir la presència de grans figures internacionals, han confluït en un Trittico excepcional.

Després del seu recent i delirant debut en concert, Lise Davidsen es presentava en una producció al Liceu. Tant de bo els indicis d’una relació d’amor incondicional entre el públic barceloní i la soprano cristal·litzin en la presència regular de la diva noruega al Liceu, perquè ens trobem davant el fenomen vocal més impactant dels darrers anys. La seva estatura com a estrella rutilant del fach alemany està fora de dubte, però plantejava més incògnites la seva idoneïtat en el repertori italià. Incògnites que es van esvair des del primer moment, perquè a la enlluernadora opulència vocal es va afegir una dicció italiana impecable, un sentit del fraseig incisiu i una capacitat interpretativa excepcional. Giorgietta no és un rol de màxim lluïment, més aviat un personatge de complexes arestes psicològiques, però tant se val perquè Davidsen és una fera vocal i dramàtica de primer ordre i el Liceu li ho va reconèixer de nou amb una ovació majestuosa només destinada a les més grans.

Les característiques vocals d’Ermonela Jaho són l’antítesi de Davidsen. L’instrument no posseeix unes qualitats tímbriques remarcables, però ai las!, vet aquí un animal escènic i canor de primer ordre, en les coordinades interpretatives d’una Magda Olivero. Les seves recreacions de determinades criatures puccinianes, com Cio-Cio-San o aquesta Suor Angelica, són ja absolutament referencials i en aquesta ocasió ho tornà a demostrar. Jaho no es limita a cantar de manera excepcional sinó que encarna al personatge fins a les darreres conseqüències. Avui en dia, cap cantant s’apropa, ni de lluny, al seu retrat colpidor d’Angelica.

Ambrogio Maestri va assumir dos rols tan oposats com Michele a Il tabarro i el protagonista de Gianni Schicchi, i ho va fer amb autoritat. Al seu Michele potser li sobra certa bonhomia que, en canvi, encaixa perfectament en l’audaç Schicchi, personatge que broda, però la ortodòxia de la seva tècnica, escola i línia de cant són rara avis en els temps que corren i un veritable goig per les oïdes. El simple fet de mostrar-se al nivell de les dues sopranos esmentades dona fe de la qualitat del baríton de Pavia.

Més enllà de les tres estrelles del cartellone, cal destacar la presentació del tenor Iván Ayón-Rivas que, malauradament, va haver de cancel·lar la seva presència en el cast de Don Pasquale. El cantant peruà és una de les veus més prometedores de l’actualitat i el seu Rinuccio no va fer més que confirmar-ho per la bellesa del timbre, línia elegant i perfecta emissió. Esplèndida també va ser l’aportació de Daniela Barcellona en el doble rol de Zia Principessa (Suor Angelica) i Zita (Gianni Schicchi), així com la Lauretta de Ruth Iniesta, perfectament integrada en la dinàmica teatral de Gianni Schicchi i que nterpretà un impecable “O mio babbino caro”. L’única baula feble en els rols protagonistes fou el Luigi de Brandon Jovanovich, d’emissió i dicció barallades amb el rol. D’entre l’excel·lent conjunt de secundaris van destacar els notables Tinca i Talpa de Pablo García-López i Valeriano Lanchas, la impecable Suor Gienoveva de Mercedes Gancedo, l’autoritat de Stefano Palatchi com a Simone i el dinamisme i brillantor vocal de Marc Sala en el rol de Gherardo.

L’èxit de la proposta no hauria estat el mateix sense la contribució de la directora musical Susanna Mälkki des del fossat. La seva autoritat i personalitat es va imposar des del primer moment, aportant un sentit dramàtic i una concertació notables, però sobretot una amplitud de so a l’orquestra poc habitual i molt efectiva. La producció de Lotte de Beer es beneficia d’una certa espectacularitat, la capacitat d’integrar en un sol ambient tres obres de característiques ben diferents i d’una eficient direcció d’actors. Les aïllades protestes a la seva proposta teatral i escènica, que pretén enllaçar les tres obres sense solució de continuïtat, van semblar absolutament injustificades, més encara després de gaudir d’un espectacle, en el seu conjunt, de categoria extra. 

Antoni Colomer
Núvol