Cerca de crítiques

Enquesta

Schubert lluminós

1/12/2022 |

 

Programa: Paul Lewis

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Paul Lewis va actuar al Palau en el primer dels quatre concerts dedicats a la integral de les sonates per a piano de Schubert

El pianista britànic Paul Lewis, un ja vell conegut a Barcelona, va actuar el proppassat 21 de novembre al Palau de la Música, en el primer de quatre concerts al llarg dels quals interpretarà la integral de les sonates de Schubert, entre aquesta temporada i la vinent. Sens dubte, és una ocasió molt llaminera que cap melòman no pot deixar passar.

És una sort que un pianista de la categoria de Paul Lewis dediqui el temps i l’energia a les integrals. La de les sonates de Schubert l’ha anat enregistrant per al segell Harmonia Mundi al llarg dels anys, així com també ho ha fet amb les de Beethoven. Per a aquest primer concert al Palau va triar les D. 568, D. 784 i D. 850, que va interpretar en ordre cronològic.

Schubert és el compositor de l’angoixa vital i aquell que millor plasma el dolor punyent viscut individualment, amb una bellesa desbordant i un grau d’emotivitat extrem que fereix com un punxó amb tan sols una melodia simple. És per això que és un compositor tan difícil d’interpretar. No tan sols per la dificultat tècnica de les seves obres, sinó pel caràcter tan especial que se’ls ha de donar per tal de transmetre enfora la desesperació interior que Schubert sentia i que reflecteix en la seva música.

Paul Lewis és un intèrpret de tall clàssic amb un estil cristal·lí i lluminós que resulta ideal per a Mozart i Haydn. En la Sonata en Mi bemoll major, D. 568, que data de 1817, quan Schubert encara tenia bona salut, vam sentir un Lewis dolç i delicat que va irradiar un feix de llum al llarg de tota la sonata. Amb gran sensibilitat i una infinitat de matisos, va fer-nos arribar el Schubert més optimista. Va ser una interpretació carregada de musicalitat, però un xic massa continguda; va mancar-li un punt de passió.

Amb la Sonata en la menor, D. 784, composta el 1823, Paul Lewis va ser un altre, com també el compositor era un altre l’any següent que l’haguessin diagnosticat de sífilis. Sense ser mai fosc o tenebrós, Lewis va deixar anar un doll de passió, sempre controlada, i va mostrar rauxa en totes les seves formes, des de l’esclat més explícit fins a la contenció de la processó que va per dins i consumeix l’individu. Malgrat tot, vam copsar que Lewis entén Schubert en un sentit clàssic, gairebé mozartià, amb gran detallisme i sense permetre que l’arravatament taqui la bellesa.

La darrera sonata que va interpretar va ser la D. 850, que és la immediatament anterior al cicle de les tres darreres, les quals formen una unitat. Data de 1825 i Schubert la va escriure durant l’estada al balneari de Bad Gastein. És una sonata grandiosa en tots els sentits. Lewis va arrencar-ne l’Allegro vivace inicial amb molta força i sobretot, un gran sentit del ritme, una constant del pianista britànic, que s’hi permet poques llicències i això és el que produeix aquest efecte lluminós i de domini absolut sobre les peces. En l’Scherzo va exhibir un lirisme molt delicat i fluid, com una carícia, i va acabar amb una interpretació hipnòtica del Rondo que tanca la sonata, un moviment graciós i juganer que sembla de ballet. Lewis el va brodar amb una dansa dels dits sobre les tecles feta amb tanta lleugeresa que semblava que dansessin en el cel.

Paul Lewis va crear tres mons per a les tres sonates de Schubert, als quals ens va traslladar com en un somni ben viu, ple de subjectivitat i d’una bellesa cristal·lina inigualable. Només podem continuar somniant fins al proper concert d’aquesta integral, l’abril vinent.

Elsa Álvarez Forges
Núvol