Cerca de crítiques

Enquesta

Vells amics a Girona

6/2/2023 |

 

Programa: Orquestra del Mozarteum de Salzburg, Pinnock i Pires

Lloc i dia: Auditori de Girona

Trevor Pinnock forma part d’aquell grup d’intèrprets que a finals dels vuitantes van meravellar-me amb una nova manera d’apropar-se a obres del barroc i del classicisme. Es tractava d’un corrent hermenèutic de gran volada que pretenia recuperar el so original de la música, mitjançant l’ús instruments d’època, i les tècniques del moment en què aquesta va ser creada. Formen part d’aquesta aproximació, que des de llavors ha esdevingut ‘la meva’ noms com Leonhardt, Harnoncourt, Jacobs, Gardiner, Brüggen, Kuijken, Savall, i un llarg etcètera de músics excepcionals, que van aconseguir treure la pols de dècades senceres de llegir la música antiga sota un punt de vista hereu del romanticisme i del modernisme musical, allunyant-la d’allò que el compositor havia creat.

Tot i ser Pinnock i la seva formació emblemàtica de l’època, The English Concert, un dels meus referents, mai havia pogut assistir en directe a una de les seves interpretacions. Per sort, de la mà d’Ibercàmera, anit a Girona va dirigir l’Orquestra del Mozarteum de Salzburg juntament amb la portuguesa Maria Joao Pires, amiga i una de les grans figures al piano, sortosament força present a Catalunya des de fa temps, amb qui ha col·laborat assíduament, que va arribar al piano ranquejant per causa d’un recent accident, acompanyada del seu amic anglès.

El programa contenia tres importants obres de Mozart i Beethoven creades amb menys de vint anys de diferència i que va esdevenir una mostra idònia que permetia palesar la diferència entre la música d’aquests dos genis. La riquesa melòdica i claredat compositiva del primer amb la seva darrera pàgina simfònica, la conegudíssima Júpiter, contrastava amb l’arquitectura compositiva beethoveniana, plena de contrastos tímbrics i amb aquell tremp en la gestió de les tensions harmòniques tan característic, amb l’Obertura Coriolà, i el tercer dels concerts per a piano, l’opus 37. Era clar que entre el 1788 de la Júpiter i el concert, de 1807, alguna cosa havia passat. L’eclosió d’un romanticisme que Beethoven va abraçar i fer seu.

Pel que fa a la interpretació, a l’Orquestra -que disposa d’instrumentistes de primer ordre, com l'oboista o el fagot- clarament se li va notar que és una de les grans referents en la interpretació de Mozart, a qui ha estat vinculada des del seu origen, tocant-lo gairebé de memòria i sense aparent esforç. Amb Beethoven però, els mecanismes van semblar més forçats, el so fluïa menys i va aparèixer algun petit desajust harmònic, sobretot en el primer moviment del concert. Malgrat aquests detalls, la connexió entre els veterans pianista i director es va fer evident posant a disposició de Pires l’embolcall perfecte per a què la seva prodigiosa mà dreta s’exhibís amb una lectura primorosa i vigorosa.

Agraïm a Pires l’esforç per tornar a ser present a casa i també per la deliciosa interpretació, a la propina, aquest cop, de Bach. 

Ignasi Albors
Catclàssics