Cerca de crítiques

Enquesta

Dramatisme orquestral

5/3/2023 |

 

Programa: Alba Ventura i la Franz Schubert Filharmonia, dirigida per Tomàs Grau

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/dramatisme-orquestral-308259

Alba Ventura i la Franz Schubert Filharmonia, dirigida per Tomàs Grau, van interpretar Mozart i Schumann al Palau.

El darrer concert de la temporada de la Franz Schubert Filharmonia al Palau de la Música, celebrat el proppassat 28 de febrer, va tenir la pianista Alba Ventura com a convidada, en substitució de les germanes Labèque. Sota la direcció de Tomàs Grau, el programa va quedar alterat, però es van mantenir els dos compositors previstos, Mozart i Schumann.

El Concert per a piano núm. 20, KV 466, un dels dos únics que Mozart va escriure en una tonalitat menor, és un dels més rics, complexos, bells, i probablement el més dramàtic del catàleg del compositor de Salzburg. La FSF, amb un so brillant com sempre, però amb una intensitat mesurada, va oferir un resultat molt correcte, però mancat d’aquella espurna genial inherent a la música de Mozart.

Alba Ventura és una intèrpret resolutiva i marcada per un estil classicista i detallista. La nitidesa extrema amb què va abordar la part solista va aportar una aura cristal·lina, però alhora va fer perdre un punt d’expressivitat i de dramatisme. El seu estil davant el piano té cert excés d’academicisme, cosa que l’acosta a la perfecció tècnica i formal, però l’allunya de la calidesa emocional. Més enllà d’una execució impecable es van trobar a faltar dinàmiques que donessin un alè desesperat a l’obra. Cal dir, però, que el moment culminant en què Ventura i la FSF van trobar la comunió va ser a la primera part de la Romanza, un moment ple de lirisme i lucidesa en què solista i orquestra es van encimbellar fins a cotes màximes de bellesa.

La FSF, sota la batuta enèrgica i rampant de Tomàs Grau, va fer una interpretació esplèndida i exuberant de la Simfonia núm. 4 de Schumann. Grau va combinar amb habilitat i preciosisme el lirisme i l’èpica de cada frase, enllaçant-les en un continu sense fissures. Si bé el moviment inicial es caracteritza per l’energia i l’ímpetu, la vivacitat i la rauxa, il·lustrats per una corda en estat de gràcia en combinació amb un vent fusta molt precís, en el segon moviment vam tenir una dosi de lirisme amb el paper estel·lar del concertino, que va executar el seu solo amb molta nitidesa i correcció.

L’Scherzo va estar marcat pels contrastos rítmics, accentuats en la justa mesura, i combinats amb el lirisme de la melodia del segon tema. El vent fusta, i especialment la flauta, va tenir un paper destacat, en el sentit que es va fer notar, però sense prendre més protagonisme de l’estrictament necessari. La integració entre les diferents seccions instrumentals que fan que l’orquestra soni com un engranatge de precisió és un dels principals punts forts de la FSF. La simfonia es va acabar amb un Lebhaft vibrant i ràpid, i alhora ple de matisos.

El progrés de la FSF sembla que no té aturador i a cada concert ens fa gaudir d’interpretacions brillant i vibrants de les grans obres del repertori. Cal felicitar entusiàsticament l’orquestra i el mestre Tomàs Grau per tanta bona feina en tan pocs anys, i desitjar que en continuïn durant molts més i que nosaltres puguem continuar gaudint dels seus concerts. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol