Cerca de crítiques

Enquesta

La lírica calça unes Dr. Martens

3/3/2023 |

 

Programa: Emily d'Angelo

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-lirica-calca-unes-dr-martens-308137

La mezzosoprano Emily d’Angelo, acompanyada de la pianista Sophia Muñoz, captiva la Sala 2 de L’Auditori amb un repertori aparentment divers.

Des del sector de la clàssica, n’hi ha molts que ens preguntem per què aquesta música es presenta –des de dins– o s’entén –des de fora– d’una manera determinada; una que no ens representa. Ens incomoda una certa forma de vestir-la, de pensar-la, de programar-la, fins i tot d’interpretar-la; els codis que arrossega, els estereotips que la persegueixen, una comoditat mandrosa de seguir-la etiquetant com a elitista, pomposa, només apta per a tots els públics si acompanya anuncis de colònia o tornades escolars emotives. També hi ha vegades, però, que això s’esquinça. Hi ha figures que la defensen d’una manera diferent i això ens sorprèn i, alhora, ens estira.

És per això que, aquest estiu passat, en descobrir el disc enargeia de la mezzosoprano canadenca Emily d’Angelo (Toronto, 1994), li vaig enviar de seguida al meu pare –un gran melòman, però potser més de Pete Seeger i de Pink Floyd–, perquè sospitava que li podria agradar. I no anava errada. I tots sabem que el lied queda lluny –com a mínim aparentment– del folk més arrelat i del rock més progressiu, però també podem entendre que no són, ni de bon tros, gèneres excloents. Així, aquest dimarts 28 de febrer ens vam plantar tots dos a la Sala 2 de L’Auditori de Barcelona per escoltar en directe aquella veu que ens havia atrapat.

Emily d’Angelo és una explicadora d’històries.
D’Angelo és una explicadora d’històries. Canta des d’una veritat transparent, no li calen artificis ni grans gestos, brilla amb magnetisme i capta l’atenció de qualsevol sense remei. Amb les seves Dr. Martens negres i una samarreta de cuir ens diu que la clàssica també pot jugar amb l’estètica; amb una actitud fresca i sincera ens revela que allò que estem sentint no és complicat d’escoltar, que queda molt més a prop del que ens pensem. Amb la tria del repertori ens demostra que es poden trencar fronteres, que tot queda allà mateix si anem a l’essència, que no hem de tenir por de la contemporània ni de barrejar estils, i que podem observar la tradició amb unes ulleres diferents.

Amb les mans darrere la cintura i amb la mirada perduda en la foscor de la sala, va començar com un sospir O Frodens Virga, d’Hildegard von Bingen. Aquesta, juntament amb un parell d’obres de Missy Mazzoli i un parell més de Sarah Kirkland-Snider, eren les úniques del programa que coincidien amb el disc, però l’esperit de la tria era la mateixa. Des d’allò més recollit, com un secret dit per a si mateixa, a poc a poc va anar despertant un punt de teatralitat, molt orgànic i inspirat, deixant que música, text i escena formessin part d’una mateixa cosa. Amb uns mitjos i uns greus naturals, i uns aguts brillants, esclatants, feia que Arnold Schönberg i Randy Newman semblessin fets d’una sola pasta, o que la pregunta que es fa Penelope a l’obra de Cecilia Livingston –«What is it to be waiting for you?»– prengués un nou significat cada vegada.

El final de la primera part del concert va ser de pell de gallina: un díptic de Kirkland-Snider –l’a cappella de Dear Friend, amb alguns glissandi i un color, gairebé, de moderna, seguit d’un corprenedor «Don’t be afraid, stranger»– i el Wandering Boy de Newman. Així, va fer un «Thank you for the party» amb un somriure.

El paper de la pianista Sophia Muñoz va ser, a estones, d’una delicadesa pacient i, d’altres, d’una força enrampada. No només va acompanyar, sinó que va proposar; s’entenia amb la cantant sense mirar-se, seguint un sentit de musicalitat que començava ja abans de fer sonar cap nota. Vam poder-la gaudir a solo a l’obra Moon de Livingston, però a les introduccions o als fragments que quedava en primer pla tenia un mateix aire present i protagonista.

A la segona part, va anar alternant obres d’Aaron Copland, que musicaven versos d’Emily Dickinson, i composicions de Rebecca Clarke. Amb força i, alhora, fragilitat, vam caminar, primer, mirant el cel –Why do They shut me out of Heaven?, The Cloths of Heaven–, després, arrossegant-nos per terra –The World Feels Dusty– i, finalment, tornant-nos a aixecar –Down by the Salley Gardens, I’ve Heard an Organ Talk Sometimes–, tot plegat portant la veu al davant quan així ho desitjava, sempre apel·lant al públic amb complicitat. Va continuar bressolant-nos amb cançons fetes de nit i de dolor, amb Florence Price i Fanny Mendelssohn i, com si fos una pel·lícula, vam imaginar-nos la història que narra The Seal Man i ens vam fer nostra l’energia, la ràbia i la por de Lorelei de Clara Schumann.

La Berta Coll, fa uns mesos, li va preguntar si mai li havien dit que no semblava que cantés clàssica. D’Angelo va respondre: «No faig gaire cas del que diu la gent […] Ara bé, què vol dir semblar una cantant de música clàssica? L’aparença dels músics és la cosa menys interessant de la música. Això no vol dir que l’estètica d’un projecte no sigui important, eh. Serveix per a establir un marc mental. És allò de la coberta d’un llibre… No jutgis el llibre per la coberta, però la coberta dona forma a la imaginació del lector». És rellevant que Emily d’Angelo calcés unes botes altes, en comptes d’unes sabates de taló, al concert de dimarts passat? Segurament ho és per explicar breument –visualment– que podem problematitzar codis. Ara bé, un cop això ens ha cridat l’atenció, cal entendre que la cantant és molt més que això, cal llegir el llibre. I aquest llibre és per a amants del folk més arrelat, del rock més progressiu i del lied més romàntic. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol