Cerca de crítiques

Enquesta

L'eutopia anomenada JONC

11/7/2023 |

 

Programa: Jove Orquestra Naciona de Catalunya. Direcció, Josep Pons

Lloc i dia:L'Atlàntida, de Vic

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2311063-l-eutopia-anomenada-jonc.html

La JONC ha creat una eutopia, un lloc bo per als joves intèrprets.

Força cone­guda és la frase de Gus­tav Mah­ler (1860-1911) en què asse­gu­rava: “El meu temps encara no és arri­bat.” No sabria dir el perquè, però, a la fi del pro­fund i sublim silenci asso­lit per la Jove Orques­tra Naci­o­nal de Cata­lu­nya (JONC) en haver fina­lit­zat la inter­pre­tació del dar­rer movi­ment de la Sim­fo­nia n. 9 del citat Mah­ler, vaig haver de recor­dar la citada frase. Però no pas en la cor­ro­bo­ració que el temps artístic de Mah­ler ja és ple­na­ment arri­bat, i com a mos­tra la inten­si­tat de la pro­gra­mació de les seves obres, sinó com és arri­bat el temps d’una euto­pia, d’un lloc bo i que porta per nom JONC. Acos­tu­mats com estem a quei­xar-nos de la pre­o­cu­pant i paupèrrima situ­ació cul­tu­ral del nos­tre país, hi ha qui sem­bla entes­tat a nave­gar con­tra­cor­rent i a voler cap­gi­rar una manera de fer en què, sense ado­nar-nos-en, mol­tes vega­des el voler o inten­tar fer bé les coses és sinònim d’anar con­tra­cor­rent. La JONC és d’aquests. La JONC ha creat una euto­pia per als nos­tres joves intèrprets. Quan fa trenta anys Josep Pons i altres per­so­nes van posar-se entre cella i cella la cre­ació d’aquesta for­mació, molts ho vam veure com quel­com nor­mal. Han pas­sat trenta anys, tots ens hem fet més grans i aque­lla nor­ma­li­tat s’ha con­ver­tit en anor­ma­li­tat. Per què? Perquè la fun­dació d’una jove orques­tra reque­ria i reque­reix altres fun­da­ci­ons i, sobre­tot, mane­res de pen­sar paral·leles que aju­din a cons­truir una vida musi­cal a l’altura del nivell del pro­jecte. El pro­jecte no només s’ha man­tin­gut, sinó que ha anat crei­xent fins a arri­bar el moment que, en oca­si­ons, les inter­pre­ta­ci­ons asso­li­des superen, i de llarg, altres ini­ci­a­ti­ves orques­trals pro­fes­si­o­nals del país.

És del tot evi­dent que dis­po­sem d’un plan­ter excels de joves músics i un no pot dei­xar de pre­gun­tar-se on serà el seu futur per la cone­guda manca de més ini­ci­a­ti­ves orques­trals seri­o­ses o pel pro­vin­ci­a­nisme en força pro­gra­ma­dors de pri­o­rit­zar sem­pre allò estran­ger. Ens cal pren­dre plena consciència de l’existència de pro­jec­tes de pri­mera divisió que estan a l’altura d’altres exis­tents a Europa. I una mos­tra excelsa ha estat aquesta sim­fo­nia mah­le­ri­ana amb la JONC en què Josep Pons ha mos­trat la seva visió d’una obra que,a les seves mans, ha sonat amb aires d’expres­si­o­nisme i pri­o­rit­zant els ele­ments de la moder­ni­tat d’un com­po­si­tor admi­rat per la Segona Escola de Viena. Versió per al record que, sor­to­sa­ment, va enre­gis­trar la nos­tra tele­visió pública. Avui, a par­tir de les 20 h, al Palau de la Música hi ha una nova opor­tu­ni­tat de gau­dir d’un con­cert tan imper­di­ble com col­pi­dor.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui