Cerca de crítiques

Enquesta

Onegin mozartià (amb celebrities)

28/9/2023 |

 

Programa: Eugene Onegin

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://tempsarts.cat/arts-esceniques/onegin-mozartia-amb-celebrities/

-Mestre, fes-nos l’Onegin mozartià!

-Oitant! Tota l’articulació i el fraseig de l’òpera és d’en Mozart. Ho veus només posant els ulls a la partitura; també en la línia de cant!

-Coiclar! Des d’en Pere I el Gran que tota la cort russa era italianòfila. Ja no diguem després, en temps de Caterina! I Mozart sempre fou l’ídol d’en Piotr. Fot-li menys sopa russa i més fraseig italià! Apa, fins ara!

El mestre Josep Pons em perdonarà que transcrigui maldestrament aquesta conversa que tinguérem a La Rambla tot just una hora abans de la season premiere d’Eugene Onegin, ahir al Liceu. Ho faig sobretot perquè el mestre Puig-Reig va complir la seva paraula, amb una versió de l’òpera de Txaikovski de galantíssim fraseig i d’una gran pulcritud en l’articulació. Com a bon perepunyetes de professió hi posaria esmenes; el mozartisme militant d’en Piotr també rau en els contrastos orquestrals i al caràcter que el compositor reserva a cada personatge en la seva situació dramàtica. En aquest sentit, la lectura ponsiana sovint pecà de plana (caldria apianar més l’orquestra als monòleg interiors i anar amb més ull i timpà en l’esclat final de la peça, a l’hora de no tapar en excés als cantants; també quadrar millor les entrades del cor i els diàlegs al primer acte). Però ho remarquem de nou i alegres; l’orquestra del Liceu sona molt bé. I això és mèrit principal del timoner.

No és gens casual que principal beneficiat d’aquest approach musical que esmento fou el jove tenor rus Alexey Neklyudov, autor d’un Lenski fantàstic que anirà a més els propers anys (avís a la direcció artística per futurs mozarts; canta un molt bon Ferrando i es casca un Don Ottavio de primera divisió). Audun Iversen compleix notablement el rol protagonista, amb més picarols que finesa (la veu sovint s’emblanquina i el cantant pateix massa alehops d’afinació al registre mig). Svetlana Aksenova té molt sabuda i cantada la seva part, posseïdora d’un instrument amb unes qualitats excepcionals, però em va decebre la seva aproximació d’heroïna verista a una Tatiana que requereix més naïvetat. Victoria Karkacheva i Liliana Nikiteanu compleixen amb la seva feina i Sam Carl li fot bona gravitas al Príncep Gremin. Fa il·lusió veure nostre Josep Ramon Olivé a l’escenari (brevíssim capità) i cal aplaudir dempeus a Elena Zilio per cantar tan bé Filipievna amb vuitanta-dos tacos.

Per continuar amb la cosa mozartiana, Onegin és una versió dialèctica en negatiu de Don Giovanni, no només perquè el seductor txaikovskià sigui més aviat cagadubtes i es mogui per impulsos contingents que després esmena (passa de fer-se l’estret a delirar passionalment per l’objecte estimat), sinó perquè incorpora l’arbitrarietat del mateix concepte de desig a l’interior del seu albir emmalaltit. Christof Loy ho sap (té molta traca mozartiana a les espatlles) i dissenya una producció en forma de tríptic dual amb una primera part que recalca el tediós costumisme del clan Larina (potser es passa un pèl de quietud) amb el deliri esclatant del segon acte. És en aquest punt on el director alemany juga fortíssim amb idees molt brillants, nuant l’esquizofrènia folla que s’esdevé en l’interior de l’ànima d’Onegin, amb Lenski ressuscitant com un fantasma posseït d’alegria i una bacanal dansaire pràcticament xamànica. Llàstima que Loy ho reservi quasi tot pel darrer sospir.

En qualsevol cas, celebrem aquest notable inici de temporada a ritme de vals. Ja que la tribu s’ha passat la setmana perdent miserablement el temps amb discussions vuitcentistes sobre el paper dels crítics teatrals (suposo que els operístics entrem a la secta) i de si aquests han de passar per taquilla o gratar-se la cartera, potser seria oportú iniciar un debat molt més transcendent i actual. Ahir el Liceu –a saber, un equipament públic– va iniciar la seva temporada ordint una funció on pràcticament tot déu era convidat a la sala, amb una dosi important de celebrities (molt de segona fila, dit sigui de passada). A mi em sembla molt greu que un teatre sufragat amb els calers de tots els ciutadans dediqui una funció operística a convidar artistes i famosets de photocall a l’hora de promocionar-se. No només és indignant per la mateixa funció pública del Liceu sinó perquè, en el fons, solidifica el clixé que relliga l’òpera a l’elitisme, a banda de deixar els abonats o qui paga religiosament l’entrada amb cara de gilipuà que ni t’explico.

El que més m’espanta de tot plegat és que ningú no gosi dir res sobre aquest tema i a tothom li sembli ben natural. Opino, sincerament, que la direcció i el patronat del teatre haurien de donar explicacions sobre l’afer. 

Bernat Dedeu
El Temps de les Arts