Cerca de crítiques

Enquesta

Un pessebre entre el cel i la terra

27/10/2023 |

 

Programa: El Pessebre, de Pau Casals

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-pessebre-entre-el-cel-i-la-terra-348071

El 22 d'octubre, 50 anys després de morir, la música de Pau Casals tornava al Palau de la Música amb una versió reduïda de l’oratori ‘El Pessebre’.

Pau Casals (1876-1973) era sobretot un intèrpret. “La meva vida és una dedicació constant a la música, al deure”, un agafar fort i esprémer intuïció, tècnica i estudi, com explicava en una entrevista a Serra d’Or (n. 11, 1966). No puc evitar pensar en les Suites per a violoncel de Johann S. Bach, que no es va cansar mai de tocar. Una combinació d’estructura i llenguatge precís, que sempre eren diferents entre les mans del músic, que hi imprimia el seu traç i les col·locava en una geografia musical pròpia.

El violoncel va portar al vendrellenc més enllà de les nostres fronteres, i fou la porta d’entrada a l’ensenyament, el mestratge i la direcció orquestral. En paral·lel, a cop de circumstàncies, la guerra i l’exili el conduïren a l’activisme i a forjar un ferm compromís polític. La Fundació Pau Casals, l’orquestra Franz Schubert Filharmonia i el Palau de la Música Catalana en van voler commemorar el passat diumenge 22 d’octubre el cinquantenari de la mort amb una de les seves composicions, que foren poques, més celebrades: El Pessebre, que gairebé es pot dir que va escriure conjuntament amb el seu germà, Enric Casals (encarregat de tota l’orquestració), a partir d’un poema homònim de Joan Alavedra.

Crec que és una bona pensada recuperar i programar les obres de compositors que foren sobretot una altra cosa. I no només per a ocasions especials. Són moments molt íntims, on podem aproximar-nos a les idees de l’artista. A les seves coordenades. Són un retrobament, com si els sentíssim la veu a través del pentagrama. El centenari del naixement d’Alícia de Larrocha, per exemple, ens ha permès reescoltar els lluminosos Pecats de Joventut.

Aquesta vegada, però, El Pessebre havia passat pel sedàs fi i el criteri del compositor i director Antoni Ros Marbà (l’Hospitalet del Llobregat, 1937). Signava un arranjament que reduïa compassos i músics, aparentment, per dos motius: depurar algunes imperfeccions de la versió original i millorar-ne la difusió i la programació, atès que estava concebuda per una orquestra i un cor molt grans. Era una versió conservadora en el millor dels sentits: sintetitzava les parts més representatives de l’obra i feia ressaltar el treball compositiu dels Casals. Va permetre que, en una partitura originalment densa i complexa sobretot pels cantants, l’espectador fluís pel fil de la ficció i la tradició.

Amb el català viu del lied del segle passat i l’altre al cap, la lletra aquí també es convertia, festívolament, en una aliada. Un oratori en la nostra llengua i sobre un ritual, el que envolta el pessebre, tan arrelat. Poeta, compositor, músics i públic, cadascú en el seu moment, invocaven un tendre record de vida. Sense quedar-se, però, en la nostàlgia, sinó projectant-se cap al futur. L’estrena de la nova versió d’El Pessebre, en una curulla sala modernista, prenia inevitablement certa transcendència. Després de la intervenció de Jordi Pardo, president de la Fundació, i de sentir les paraules de Marta Casals des de Washington, es constatava l’escaiença d’un concert i d’una obra dedicats a la pau, de nou, en temps de guerra.

L’orquestra, amb la serena i sentida direcció de Ros Marbà, interpretà sòlidament i lleguera la partitura, que combinava passatges veritablement simfònics, amb melodies més romàntiques i harmonies una mica més atrevides. Des del primer moment, El Pessebre no s’amaga rere cap misteri artístic, canta clarament les figures del pessebre i la ventura i desventura de la vida de Jesús. Musicalment, però, sí que incorpora alguns matisos, que és el que li dona profunditat i consagra la peça com un símbol religiós, pacifista o catalanista.

El primer instrument que sonà fou un tamborí que, amb tota la naturalitat del món, s’incorporà a l’aplec de la percussió, de la mateixa manera que el flabiol tingué un moment molt emocionant de protagonisme. Amb les veus el pessebre comença a prendre forma. La soprano Mireia Tarragó va destacar amb un aguts directes i fins. La mezzosoprano Gemma Coma-Alabert va commoure al públic amb una ària dramàtica i lírica, dedicada a la vella que fila. El tenor David Alegret, amb una dicció i projecció clares actuava de narrador, i juntament amb el baríton Joan Martín-Royo i el baix Pau Armengol, van protagonitzar un divertit i contrastant trio dels patges dels reis d’Orient.

Pau Armengol interpretant l’ària ‘El Pescador’. Fotografia de Martí E. Berenguer, Fundació Pau Casals.
Tots els músics, amb els solistes, gairebé no hi cabien a l’escenari (tot i tractar-se d’una reducció). Al fons, la Coral Càrmina, entregada, va agafar el vol en passatges concrets i vivificadors, com el dedicat a l’anunciació dels pastors, a l’estel o el momentum final, amb l’Hosanna. Tot l’engranatge musical progressà a mesura que avançava la partitura. A l’inici el volum va tapar la veu dels cantants en alguns moments, però el rodatge va acabar aconseguint fluïdesa i unes dinàmiques lluïdes.

Amb tot, El Pessebre es resisteix a qualsevol judici ràpid i superficial. “Avui, amb les complicacions de la vida, de la guerra, del món, cal donar a la música un gran caràcter, fer-ne una gran creació, per damunt de la pressió del món: no voler-ne fer una pobra conseqüència.” Aquestes paraules, de l’entrevista de Serra d’Or mostren entre quines dues aigües navega aquesta partitura: d’una banda, el deure de significar-se personalment al costat d’unes idees més o menys abstractes, i de l’altre, la necessitat que la música no en sigui excessivament deutora.

Se’n surt, Casals, d’aquest exercici? O acaba fent una obra molt determinada pel moment històric que viu? En qualsevol cas, sí que acompleix una altra de les seves condicions: “dir coses importants que la gent entengui: aquesta és la clau i la grandesa.” El Pessebre té la capacitat de ser una gran porta oberta: a la música clàssica, a l’orquestra, a la música catalana. Avesats i novells de les sales de concerts hi connecten, hi connectem, i és inevitable no deixar caure alguna llàgrima.

La part final de l’obra, l’Hosanna, és la més triomfal, on tothom toca i canta i es pot apreciar la dimensió que Casals va voler donar-li. “Vibren mil harmonies dalt dels cels […] Els braços cerques els braços germans. / Reis i pastors s’estrenyen fort les mans / i el llavi diu una paraula pura.” El missatge era claríssim, de manera més o menys integrada al context del pessebre. Però el músic va voler afegir-hi encara una darrera secció, el Glòria, on tot es torna a subratllar, potser de manera excessiva i trencant la lírica del poema. “Glòria a Déu!”, “Pau a la terra!”, “Mai més pecat! Mai més cap guerra! Pau als homes de bona voluntat!”

Em queda pel final una pregunta: què n’estem fent, de la figura de Pau Casals? Ros Marbà és un director degà i reconegut, i ara recupera i adapta una partitura que gairebé no s’interpretava perquè es pugui tocar més. D’altra banda, la majoria dels músics, cantants i instrumentistes, eren d’una nova generació, i aquesta era l’oportunitat per a conèixer una partitura i una empremta ben singular. A risc d’envitrinar-lo, millor que no deixem d’estudiar-lo, de jugar-hi artísticament, de sentir-ne els enregistraments o les peces que va compondre. Com en totes les representacions que Casals feu d’El Pessebre tota la sala es va aixecar a aplaudir, emocionada. Ros Marbà, commogut, amb tots els músics dempeus, aixecà la partitura, vermella, i l’invocà. 

Adrià Vilà i Batista
Núvol