Cerca de crítiques

Enquesta

Sense res a demostrar

13/11/2023 |

 

Programa: Sarah Connolly

Lloc i dia: Recinte Modernista de Sant Pau

https://www.nuvol.com/musica/classica/sense-res-a-demostrar-351592

La impecable Sarah Connolly ofereix un recital per al record al Life Victoria amb Joseph Middleton al piano.

Aquesta és un​a d’aquelles crítiques que s’escriuen soles. És mé​s, si algú es volgués inscriure en el selecte club de cronistes que no assisteixen als concerts, el recital que divendres 10 de novembre va oferir la insigne mezzosoprano Sarah Connolly al recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau en el marc del festival Life Victoria seria una bona elecció: abans de començar ja es podia garantir que la vetllada seria extraordinària amb pràcticament un 100% de fiabilitat. Aquesta afirmació no cal entendre-la com una manca d’esperit crític per part de qui signa aquestes línies sinó més aviat com la constatació que Connolly és, des de fa anys, una artista consagrada, fiable, pràcticament infal·lible, distingida, amb un instrument de luxe, amb ofici i dedicació, una tècnica depurada fins a l’extrem i un estil propi basat en la naturalitat del cant i allò tan difícil de descriure i més de copiar que és la veritat i l’honestedat. La familiaritat amb la solista, que tenim la sort de veure sovint a Barcelona, i el repertori triat, on destacaven dos pesos pesants de la producció mahleriana (compositor en el qual és especialist​a), permetien anticipar un concert de nivell excepcional i a fe que ho va ser.

La seva impressionant trajectòria operística​ no impedeix a Connolly presentar-se com una liederista de cap a peus​, doncs domina la distància curta, sap adaptar la seva projecció a la sala, modula els seus recursos expressius per no caure en la grandiloqüència​ buida de contingut i posa de relleu una enorme capacitat de comunicació i de crear llaços amb el públic. La seva musicalitat està fora de tota qüestió i la seva perfecció formal destaca justament perquè no monopolitza el discurs: en el seu cant resulta superflu parlar de la notable extensió (que només denota un cert desgast en l’extrem superior), la dicció perfecta (amb unes consonants marcades que fan les delícies dels aficionats a escoltar bé el text), l’aristocràti​c legato o el control del fiato. La mezzo no perd el temps en manierismes quan té tant a dir. Escoltar-la és com capbussar-se en un riu infinit d’emocions pures, autenticitat, sensibilitat i inspiració. Escoltar-la és creure-se-la.

El liederabend va començar amb uns deliciosos brahms, com un Ständchen​ de regust popular i un delicat opus 91 (cal fer una crida aquí ​als responsables del Life per cuidar més​ la documentació, atès que l’obra es diu Zwei Gesänge​), on es va fer palè​s que el pianista, Joseph Middleton, s’havia encomanat de la poesia emanada per la solista vocal i sonava moderat i atent al detall. No va estar a l’altura, però,​ la viola de Laia Capdevila Soler, a la qual probablement van mancar assaigs. Després d’un evocador Geistliches Wiegenlied va arribar un dels plats forts de la nit, els impressionants Rückert-Lieder​, on Middleton va continuar lluint-s​e amb un intel·ligent ús de les dinàmiques i Connolly va desplegar tota la seva classe, elegànci​a i capacitat comunicativa. Amb subtilesa va anar navegant entre el lirisme domèstic​ de Blicke mir nicht in die Lieder” a la intensa trascendència d’Um Mitternacht​ sense oblidar la ingenuïtat múrria de Liebst du um Schönheit o un sobrenatural Ich bin der Welt abhanden gekommen que va enviar el públic a la mitja part amb una sensació de satisfacció espiritual i incredulitat davant tanta meravella.

A la segona part uns canvis de programa ens van regalar unes Trois chansons de Bilitis (Debussy) carregades de cromatisme i sensualitat, on potser es va a trobar a faltar una aproximació més volàtil i evanescent en l’acompanyament pianísitic. Connolly es va mostrar més operístic​a i espectacular a La chevelure però va recuperar el to íntim i pròxim amb Day after day (Bridge) o la melangiosa Twilight (Moeran). Encara faltava, però​, el plat fort de la vetllada, uns Kindertotenlieder antològic​s, on la solista vocal va demostrar que es pot expressar i compartir molt des de la sobrietat: la tristesa infinita de l’obra de Mahler (amb la qual el poeta Rückert va​ intentar conjurar el dolor per la mort dels seus fills) va resultar pràcticament insuportable en la tràgica Wenn dein Mütterlein o la turbulenta In diesem Wetter, farcida d’imatges romàntiques s​​​obre les tempestes i la nit. Middleton va mostrar-se entusiasta i potser un punt excessiu en el volum, mentre que Connolly demostrava perquè és u​n referent ineludible en aquesta peça.

Hi ha artistes que, cantin el que cantin, semblen haver nascut per al repertori en qüestió​. Sarah Connolly realitza les majors proeses amb naturalitat, sense aparent dificultat i amb una identificació desarmant amb les cançons. Hi ha alguna cosa millor per a un liederabend? Enhorabona al Life per brindar-nos l’oportunitat de gaudir d’una de les grans en família​. 

Meritxell Tena
Núvol