Cerca de crítiques

Enquesta

A la mà esquerra, martells, a la dreta, seda

19/2/2024 |

 

Programa: Khatia Buniatishvili

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/a-la-ma-dreta-martells-a-esquerra-seda-369937

Khatia Buniatishvili sorprèn el públic del Palau de la Música amb un recital de piano on hi figuraven obres de Mozart, Liszt, Beethoven, Bach i Schubert.

Amb un públic expectant, la pianista va irrompre a l’escenari entre forts aplaudiments. Moments més tard, un ambient íntim anava calant a la sala, les notes que sonaven penetraven sempre mantenint-se en la dinàmica de piano. Això passava el dilluns 12 de febrer durant el recital de Khatia Buniatishvili al Palau de la Música Catalana. Un concert que s’havia programat inicialment el juny passat, però es va acabar posposant.

Un 4/4 estructura el Preludi i fuga en La m BWV 543 de Bach. No per això, dona menys joc: el compàs permet grups irregulars, que fan la peça més lliure i a la manera d’improvisació. És precisament quan hi ha el 6/8, d’entrada menys quadrat, que es comença a construir una fuga. De mica en mica, subjecte a subjecte fins a esdevenir una obra amb gran textura comparable a un edifici monumental. És per això que sovint s’equipara la feina del compositor de Leipzig a la d’un arquitecte.

Però en aquest concert, m’agradaria parlar del paper de les dones. És veritat que hi ha hagut grans músics (homes) al llarg de la història, però també hi ha hagut dones músiques, encara que es trobin infrarepresentades i no formin part del cànon. Molta gent sap que la música de Bach va ser recuperada oficialment per Mendelsohn amb un concert el 1829 a Berlín on s’interpretava la Passió segons sant Mateu. Tot i això, es desconeix la feina d’Hélène de Montgeroult desenes d’anys abans per recuperar i estudiar obres de Bach.

En aquest concert, m’agradaria parlar del paper de les dones: es desconeix la feina d’Hélène de Montgeroult desenes d’anys abans per recuperar i estudiar obres de Bach.

Sense anar més lluny i fixant-nos en el repertori d’aquest concert, l’Appassionata de Beethoven, considerat un dels grans genis de la música clàssica, s’assembla a una peça d’aquesta mateixa compositora: Grande fantaisie, escrita abans de la sonata del geni de Bonn. Aquestes aportacions de Montgeroult les relata Aliette de Laleu al seu llibre Mozart era una dona.

Però aquesta invisibilització també passa amb les intèrprets. Khatia Buniatishvili, una instrumentrista brillant, carismàtica i amb una tècnica impressionant, ha tocat amb les millors orquestres del món com són la Filharmònica de los Àngeles, l’Orquestra Nacional de França i directors com Paavo Järvi. Formada a la Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena, ha tocat en sales tan emblemàtiques com el Carneige Hall, el Concertgebouw o la Filharmonia de Berlín. En canvi, sovint la crítica minimitza el seu talent parlant del seu físic i aparença atractius abans que de les seves interpretacions musicals.

A mi no m’agradaria ser còmplice d’aquest masclisme i parlaré del que parlaria si es tractés d’un intèrpret masculí: va començar el concert amb el cos ajagut, seguint el temperament recollit de l’inici de la fuga. La peça anava in crescendo, però no va impedir que el forte sobtés. Tot i la complexitat tècnica, va saber mantenir l’esperit controlat. No va ser fins al Beethoven que es va descabellar metafòricament i literalment. A les seves mans, el segon moviment reposava tranquil·lament en el seu caràcter meditatiu. Sempre de manera amable, romàntica, però sense sobreactuar L’acord disminuït que feia d’enllaç entre l’Andante con moto i el següent temps creava ambigüitat tonal. Als moviments finals, va mostrar la potència del registre greu.

Buniatishvili va saber portar-se per la música de la mateixa manera que va portar, guiar, controlar la música.

Seguidament, la Sonata “facile” de Mozart, que més que no ser complicada, Buniatishvili la feia fàcil. El primer moviment va ser fugaç, a més d’un tempo bastant més ràpid que habitualment, no va fer la repetició de l’exposició. L’Andante central recordava als nocturns del compositor de Salzburg: tranquils, pausats i sobretot íntims. Ständchen també és calmat, però més melancòlic. A la repetició greu del tema principal, la intèrpret va trobar un so molt més profund, penetrant. El tempo es va alentir més del que es fa normalment. Després, un clímax desenfrenat. En el Gretchen am Spinnrade, va diferenciar l’acompanyament “fix”, que representa un cavall en moviment, de la melodia, flexible i modelable.

Al començar seguidament la Consolació núm. 3, no va donar temps al públic per aplaudir. Semblava com si tingués pressa per acabar… Sense la pausa, feia la sensació que del final tràgic de la peça anterior, que es nota en l’harmonia i en el text del lied original de Schubert, en sorgia una melodia clarament tendra. Va continuar amb la Rhapsòdia hongaresa núm 6 , també de Franz Liszt. Va començar dreta i amb la mà esquerra, mentre els espectadors encara aplaudien. Al, Friska els moviments sobre el piano eren comparables a cops de martell.

Al final, el públic no es va poder estar d’aplaudir una bona estona. Veient el panorama, la pianista va fer dos bisos. El primer, la Javanaise de Serge Gainsbourg, on va lluir-se amb adornaments ràpids i lliures encaixats en compassos més o menys regulars. Contrastaven amb les parts més “jazzy”. Finalment, va interpretar la Rhapsòdia hongaresa núm. 2, peça que apareix en un dels episodis de Tom and Jerry plena d’humor: s’aixecava graciosament cada cop que tocava el pedal. En resum, Buniatishvili va saber portar-se per la música de la mateixa manera que va portar, guiar, controlar la música. Havia estat un concert on havia regnat la intimitat al principi i un gran virtuosisme al final. On cada mà havia complementat l’altra al mateix temps que se’n diferenciava. 

Hawa Sow Sarri
Núvol