Cerca de crítiques

Enquesta

Emocionant homenatge a l'amistat entre Conxita Badia i Pau Casals

18/7/2025 |

 

Programa: 'Melodies compartides'. Montserrat Seró, Pau Codina i Marc Heredia

Lloc i dia:Església del Carme del Castell de Peralada

https://www.ara.cat/cultura/musica/conxita-badia-pau-casals-festival-peralada-homenatge_1_5447781.html

El Festival de Peralada reivindica el llegat d'una de les millors sopranos catalanes del segle XX.

Hi ha amistats que perduren més enllà de la mateixa vida i que repercuteixen en les generacions següents. Seria el cas de Conxita Badia i Pau Casals, dos músics i amics a qui la Guerra Civil va truncar les respectives carreres. Enguany, en els cinquanta anys de la seva mort, se celebra l’Any Conxita Badia amb tot un seguit d’actes que volen reivindicar la figura –no prou coneguda– d’una de les millors sopranos catalanes del segle XX.

Amb el títol de Melodies compartides, la soprano Montserrat Seró, el violoncel·lista Pau Codina i el pianista Marc Heredia van oferir un recital íntim i emotiu a l’església del Carme de Peralada, que celebrava aquesta amistat ininterrompuda malgrat la guerra. El concert, estructurat en dues parts, va transitar per les cançons més estimades de la soprano, evocant lieders, melodies internacionals i cançons compostes per Casals i la mateixa Badia.

Seró, una de les sopranos catalanes a l’alça en l’àmbit internacional, va desplegar una veu clara i neta, de bona projecció i aguts intensos, amb un fraseig cuidat i expressiu. Va obrir amb Elegia eterna, del malaguanyat mestre de Badia i gran amic de Casals, Enric Granados, seguida de Bist du bei mir, de Gottfried Heinrich Stölzel, i el meravellós lied de Schubert Ständchen. A Après un rêve, de Gabriel Fauré, va destacar el violoncel càlid i musical de Codina, de textures delicades.

Morgen, de Richard Strauss, va ser un moment especialment inspirat, amb una interpretació exquisida dels tres músics. A La captive, de Berlioz, Seró va lluitar amb la dificultat de la partitura, amb un Codina apostant per una lectura expressiva i segura, mentre que a Élégie, de Jules Massenet, el violoncel·lista va obtenir tots els colors del seu instrument amb un so romàntic i profund. El piano d’Heredia, sempre atent i refinat, va sonar un pèl massa fort a l’Intermezzo de Goyescas, tapant puntualment el violoncel en el passatge més intens.

La segona part, dedicada a la cançó catalana, va desgranar diferents títols de Pau Casals creats expressament per a Conxita Badia: Balada de la Nova Solveig, la delicada A l’enterrament d’un nin - Lo lliri Blanc i, evidentment, El cant dels ocells; mentre que de Badia vam descobrir la seva gran sensibilitat melòdica com a compositora amb Cançó de bressol i dues versions de T’estimo, la primera més naïf i delicada; la segona, T’estimo tant, més complexa, segurament per ser cantada en públic. Els dos bisos finals, la cançó popular catalana La noia de l’Empordà i la samba Azulão, de Jayme Ovalle, van tancar una vetllada elegant i plena de sensibilitats compartides. 

Marta Porter
Ara