Cerca de crítiques

Enquesta

Màgia

1/9/2025 |

 

Programa: Cuarteto Casals

Lloc i dia:Santa Maria de Vilabertan

Haydn. Quartet per a cordes en re major, op. 76/5, Hob. III:79

Xostakóvitx. Quartet per a cordes núm. 8 en do menor, op. 110

Beethoven. Quartet per a cordes n. 13, op. 130

Un any més els Casals van cloure la Schubertíada. Aquest peculiar festival que a Vilabertan reivindica, any rere any, la seva raó de ser basada en unes quantes bones idees: Schubert, com a eix principal; lied i petits formats, per ser fidels a l’escenari; qualitat màxima i obertura al jovent. Una aposta guanyadora que el públic, obstinat, valida i valora. Sàvia barreja de tradició i innovació que ha aconseguit que una de les tradicions més reeixides sigui que el Cuarteto Casals el tanqui. I ahir, i com gairebé sempre que hi actuen, la canònica va esgotar la seva capacitat.

El programa, molt ambiciós, començava amb un dels punts forts dels Casals (en té de dèbils?): Haydn. Compositor que han interpretat en multitud d’ocasions, anit va ser un magnífic entrant. Des del primer acord vàrem reconèixer el so rodó del quartet, la seva proverbial precisió i l’art en combinar textures amb el primer violí d’Abel Tomàs volant per sobre brillant i expressiu.

A continuació un salt de més d’un segle i mig: el Quartet núm. 8 de Dmitri Xostakòvitx, dedicat “A les víctimes del feixisme i la guerra”, un tema tristament present en massa moments, també l’actual. En la seva perfecta execució vàrem viure en un silenci de respecte absolut els moments de més intensitat emocional de la nit. Una interpretació màgica que avui dia cap altra formació és capaç d’igualar. El millor quartet del compositor, que destil·la una força tràgica i introspectiva incomparable, farcit d’autocites i sobretot de referències al seu motiu musical personal DSCH (re-mi♭-do-si), esdevé un magnífic autoretrat d’un home en un moment de profunda angoixa personal.

La necessària pausa va donar pas a Beethoven, qui havia estat el primer en fer del quartet de corda un espai per a la recerca filosòfica i existencial. En especial en els quartets tardans, amb els que convertí el gènere en un laboratori d’expressió íntima i d’experimentació formal. Una de les moltes portes que obriria per a les futures generacions. Anit el Quartet op. 130 i la Gran Fuga op. 133, obres vinculades inicialment per l’autor i que, per motius comercials van ser separades, van incrementar una mica més la pressió emocional. Aquesta doble fuga, amb la seva dissonància i els constants canvis de ritme, que comença sulfurosa i que gradualment va intensificant-se, és una de les obres més exigents de tot el repertori i els Casals n’han après la lliçó fa molt de temps i van exhibir una seguretat més que notable, extraordinària.

El final gairebé obligat. A la propina, un retorn a l’essència. El primer dels contrapunts de l’Art de la fuga de Bach per amansir els ànims, per acompanyar-nos amb una respiració pausada, però reflexiva, cap a casa. Que avui comença setembre. 

Ignasi Albors
Catclàssics