Cerca de crítiques

Enquesta

L'art de desaparèixer: Mahler i la dissolució del món

23/3/2026 |

 

Programa: Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler

Lloc i dia:Auditori de Girona

Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt

Director: Alain Altinoglur

Ibercàmera

La història de la música està plena d’adeus, però no tots tenen el mateix pes. Hi ha comiats reivindicatius, com el de Haydn a la seva Simfonia núm. 45; adeus d’esperança i retorn, com els de la sonata ‘Els adeus’ op. 81 de Beethoven. Fins i tot hi ha adeus vitals de lluminosa acceptació, com els 'Vier letzte Lieder' de Strauss, on la mort és una transformació serena cap a l'eternitat.

Però el que vam viure diumenge amb la Novena de Mahler sota la batuta d'Alain Altinoglu és d'una naturalesa radicalment distinta: és l'adeu ontològic. No és un comiat de "fins aviat", sinó la fragmentació absoluta de l'ésser.

Un viatge de la inestabilitat al silenci
La lectura d’Altinoglu amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt va ser d’una precisió gairebé quirúrgica, necessària per desentranyar una partitura que Schönberg va definir encertadament com la "primera obra de la música nova".

El primer moviment va saber transmetre aquesta sensació d'inestabilitat. Amb una orquestra mal·leable, Altinoglu va dibuixar una música que semblava no poder sostenir-se, com la pròpia fragilitat d'un Mahler colpejat per la malaltia i la pèrdua de la seva filla.

Els moviments centrals van funcionar com a miralls deformats, reflectint la distorsió de la vida. Les danses, quasi grotesques, no eren de celebració, sinó la vida vista des d'una distància irònica, una darrera mirada a un món que el compositor ja no es feia seu.

Amb l’Adagio final, el temps s'atura. El cim de la vetllada va arribar amb el moviment final. Aquí, l'orquestra de Frankfurt va excel·lir. Altinoglu va optar per una lentitud extrema, gairebé insuportable, carregada de la tensió que exigeix el guió.

En aquest punt, Mahler no diu adeu a algú; diu adeu a tot: a la tonalitat, al temps i a la forma. La música no s'acaba amb un gran gest heroic, sinó que es va desfent. Vam ser testimonis de com la música no precedeix el silenci, sinó que es converteix en ell. En els darreres compassos, l’extinció sonora va ser gairebé absoluta, deixant l’auditori en una suspensió metafísica on el temps semblava haver-se tornat etern. I que el públic, madur, va saber respectar deixant-lo reposar.

La destacada direcció d’Altinoglu va saber fugir del sentimentalisme fàcil per centrar-se en el caràcter fragmentari i modern de l'obra. Una interpretació solvent que va saber captar el "no-res" final amb una claredat colpidora. 

Ignasi Albors
Catclàssics