Cerca de crítiques

Enquesta

La ‘Novena' meravella del món

24/3/2026 |

 

Programa: Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2629855-la-novena-meravella-del-mon.html

L’Orquestra de Frankfurt va volar a l’Auditori de Girona, abduint el públic amb la darrera simfonia de Mahler, veritable odissea en l’espaitemps

Iber­ca­mera sem­bla últi­ma­ment inves­tida en la missió de fer des­fi­lar a Girona les sim­fo­nies de Gus­tav Mah­ler, un dels més des­ta­cats sim­fo­nis­tes de sem­pre. Així, aquest diu­menge, dins la seva tem­po­rada a l’Audi­tori de la ciu­tat, vam poder escol­tar un pro­grama inte­gral­ment ocu­pat per la Sim­fo­nia n. 9 en re major del com­po­si­tor aus­tro-bohemi. Sens dubte una de les grans cites de l’any, va també mar­car el retorn a la Mont­sal­vatge de l’Orques­tra Simfònica de la Ràdio de Frank­furt, que ja ens havia lliu­rat nits màgiques en anys ante­ri­ors. La tensió era pal­pa­ble, amb el públic pre­dis­po­sat i vibrant d’anti­ci­pació.

A part de des­ta­car per la seva extensa duració, la Novena és igual­ment relle­vant per altres motius: és l’última que el com­po­si­tor va com­ple­tar, quan afron­tava greus pro­ble­mes per­so­nals i de salut, con­cre­ta­ment una arrítmia cardíaca que molts experts veuen plas­mada en la par­ti­tura. És també el colofó del tar­do­ro­man­ti­cisme, amb dis­sonàncies i esmi­co­la­ments sonors que ja pre­nun­cien l’adve­ni­ment de la Segona Escola de Viena. Agença, en efecte, estats anímics com­ple­xos, amb pas­sat­ges com­pun­gits, lírics i auro­rals, però sobre­tot amb una dimensió pro­fun­da­ment catàrtica. Les volu­me­tries són cru­ci­als, tran­si­tant d’esplen­do­ro­sos tutti a val­sos balsàmics i a pia­nis­si­mos inti­mis­tes.

Tan­ma­teix, des dels pri­mers minuts que vam obser­var que la for­mació germànica se situ­ava ple­na­ment a l’altura de la comesa que rei­vin­dica aquesta música gur­met, col­pi­dora i cor­pre­ne­dora: les cor­des, flu­vi­als i desim­bol­tes i les arpes enci­sa­do­res; els vents mes­tra­lencs, oce­llai­res i caba­lo­sos; i les per­cus­si­ons categòriques i piroclàsti­ques, fent oca­si­o­nal­ment tre­mo­lar les parets de la sala. S’ha de lloar també l’entrega apas­si­o­nada i peremptòria del pari­senc Alain Alti­no­glu. El direc­tor francès d’orígens arme­nis va demos­trar amb solvència pre­clara per què en el seu currículum es comp­ten col·labo­ra­ci­ons habi­tu­als amb bona part de les millors orques­tres mun­di­als.

Mil·lime­trada, la de Frank­furt va des­ple­gar un so límpid, envol­tant i de res­sonàncies còsmi­ques: el pri­mer movi­ment comença suau, per després des­bor­dar dra­ma­tisme; el segon, ins­pi­rat en dan­ses alpi­nes, és rítmic i folk­lo­rista, seguit del Rondo Bur­leske, tre­pi­dant com una càrrega de cava­lle­ria a la bata­lla d’Aus­ter­litz. I l’Ada­gio ter­mi­nal és poe­sia pura, amb els cordòfons des­pre­nent una voluta orbi­tal vers la trans­cendència, com una abduïdora pujada d’ascen­sor en un gra­ta­cel futu­rista: una veri­ta­ble odis­sea en l’espai­temps retra­tada en una pel·lícula de Kubrick o Rid­ley Scott. Més que un monu­ment simfònic, la mera­ve­llosa Novena és un autèntic feno­men cos­mogònic: el més simi­lar que podem tes­ti­mo­niar a una gegant roja escla­tant en super­nova. En els dar­rers com­pas­sos, la des­in­te­gració sonora i el silenci final repli­quen una cai­guda en un forat negre i la seva revo­cació de la tem­po­ra­li­tat, que només es reins­taura amb l’efer­vescència del llarg aplau­di­ment final. 

Alexandre Nunes de Oliveira
El Punt/Avui