Cerca de crítiques

Enquesta

Un viatge de les tenebres a la llum

24/8/2026 |

 

Programa: Johannes Martin Kränzle i Hilko Dumno

Lloc i dia:Canònica de Santa Maria de Vilabertran

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-viatge-de-les-tenebres-a-la-llum-498582

El baríton Johannes Martin Kränzle i el pianista Hilko Dumno van actuar a la Schubertíada Vilabertran

Kränzle i el pianista Hilko Dumno van oferir el proppassat 19 d’agost a la Canònica de Vilabertran va ser un punt i a part en la Schubertíada d’enguany. Kränzle, un cantant total i un gran actor, va fer una exhibició teatral en el millor sentit de l’expressió, amb un programa que va tenir dues parts que van ser com la nit i el dia. De Gustav Mahler a Frank Martin passant per Franz Schubert, Kränzle i Dumno ens van fer estremir d’una emoció molt pregona.

Dos elements van ser els trets que van fer aquest recital únic i diferent dels altres. En primer lloc, un programa de dues cares, com un Janus bifront, sense transició sinó amb un tall net entre dos blocs oposats. En segon lloc, la presència actoral de Kränzle, un cantant amb un do teatral que es percep fins i tot abans que obri la boca, i que va omplir la Canònica de Vilabertran amb el seu magnetisme.

La primera part va estar dedicada a la mort i a la desesperació, amb els Kindertotenlieder de Mahler i els Sechs Monologe aus “Jedermann”, de Martin. Sense necessitat d’entendre la lletra —tot i que sempre ho recomanem—, l’expressivitat exuberant de Kränzle va bastar per copsar de manera immediata i diàfana el dolor i el patiment que expressa la primera peça. Al seu costat, la interpretació de Hilko Dumno va sonar ben bé com si Mahler hagués escrit aquells lieder originalment per a piano. D’estil exuberant igual que Kränzle, veu i piano van convergir amb una gran afinitat.

Kränzle és un cantant amb un do teatral que es percep fins i tot abans que obri la boca.

Frank Martin, compositor suís del segle XX, va posar música a sis monòlegs de Jedermann, sis fragments de l’obra de teatre homònima d’Hugo von Hofmannsthal basada en un text medieval que narra com un home ric, abandonat pels seus amics davant la mort, arriba forçosament al penediment i a la gràcia. Els sis monòlegs retraten l’angoixa i el terror existencial d’un home impenitent que tem la Parca. Kränzle va incrementar el seu desbordament expressiu mostrant impotència en uns lieder escrits en un llenguatge trencador i molt dramàtic. El contrapunt del piano va ser un diàleg punxegut amb la veu que va crear una gran atmosfera opressiva.

Després del drama i la desesperació, a la segona part va arribar la distensió, amb quatre lieder de Schubert sobre peixos i pescadors on vam sentir, naturalment, “Die Forelle”. Kränzle va adaptar la teatralitat aquesta vegada cap a un registre irònic i ple de detalls, amb unes inflexions vocals que van il·lustrar els saltirons dels peixos a l’aigua. Amb l’expressió del rostre va acompanyar una veu molt càlida i delicada. Tanmateix, Hilko Dumno aquí va tocar amb un so una mica excessiu, com si encara continués en l’atmosfera mahleriana. No va eclipsar la veu de Kränzle però sí que va tenir una presència massa abundant.

El recital es va cloure tal com havia començat, amb Mahler, però aquesta vegada amb cinc lieder de Des Knaben Wunderhorn. Amb el primer, “Des Antonius von Paduas Fischpredigt”, Kränzle va continuar l’estela schubertiana dels peixos i, submergit en un ambient lleuger i juganer, va mostrar un frasseig esplèndid, gairebé a mig camí entre el cantant i el rapsode. Va transmetre amb gran vivacitat uns poemes d’aire popular en els quals es notava tan còmode que a l’últim va tenir un petit lapsus, va parar i amb la màxima naturalitat va dir da capo i va tornar a començar. Petites anècdotes entranyables com aquesta són la mesura de la vàlua d’un artista de debò.

Johannes Martin Kränzle ens va deixar sense paraules amb una interpretació magnètica que va combinar una veu càlida i potent i una capacitat actoral fabulosa. Va ser un recital d’una personalitat abassegadora de la mà de dos intèrprets de primera, molt ben compenetrats. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol