Cerca de crítiques

Enquesta

Fosc comiat

31/8/2026 |

 

Programa: Cuarteto Casals i Juliane Banse

Lloc i dia: Canònica de Santa Maria de Vilabertran

No perquè hi hagués res de fosc en la interpretació, al contrari!, sinó perquè la foscor —expressiva, dramàtica, fins i tot tràgica— travessa les tres obres del programa. I perquè aquest concert era el de comiat d’una nova Schubertíada, la primera sense el seu fundador, Jordi Roch, a qui era dedicat, i era l’homenatge d’uns intèrprets que formen part protagonista de la història del festival. El Cuarteto Casals hi ha actuat en 45 ocasions des del seu debut el 1997, i Juliane Banse hi ha tornat 22 vegades des de 1993.

Ja des del Quartet en fa menor, op. 20 núm. 5 de Haydn, la nit es va allunyar de qualsevol idea de classicisme plàcid. Ens trobem amb un Haydn intens, ombrívol, de dramatisme gairebé violent, hereu de l’esperit Sturm und Drang. El cromatisme, els contrastos i sobretot la severitat del Finale, construït com una fuga, anticipen en certa manera una sensibilitat que encara havia de trigar a trobar el seu nom.

La foscor es va fer encara més intensa en els Sechs Gesänge, op. 107 de Schumann, en la versió d’Aribert Reimann. Escrits en els darrers anys de Schumann, són uns lieder d’una austeritat i una estranyesa que impressionen. Reimann, lluny de limitar-se a vestir les cançons amb cordes, les reinterpreta i en fa aflorar allò que ja hi era latent: les fractures, els silencis, la inquietud. La veu de Juliane Banse, perfectament integrada en el quartet, no sembla situar-se davant de la música sinó dins seu. El resultat és una música espectral, inquietant, d’una modernitat sorprenent, quasi expressionista.

I finalment, La mort i la donzella de Schubert. Aquí la foscor ja no és només una atmosfera: és el mateix conflicte de l’obra. La noia que lluita i la mort que l’atrau; la resistència i la resignació; la violència i la calma. Els Casals van fer emergir amb extraordinària intensitat aquesta tensió que recorre els quatre moviments, fins a la dansa gairebé macabra del Presto final.

La interpretació va ser extraordinària, com de costum, tant del Cuarteto Casals com de Juliane Banse. Però potser el més emotiu va ser evidenciar la qualitat d'uns músics que han madurat fins a l’excel·lència amb la Schubertíada.

El comiat encara va tenir un darrer gest, en forma de propina, Der Tod und das Mädchen, el lied de Schubert que dona origen al tema del segon moviment del quartet. La cançó, nua i concentrada, va retornar-nos al principi: la veu de la donzella davant la mort.

Una última mirada enrere abans de continuar endavant. Un fosc i emotiu comiat. 

Ignasi Albors
Catclàssics