Cerca de crítiques

Enquesta

De la pantalla al camp de combat

9/10/2026 |

 

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Sakamoto: The Last Emperor

Beethoven: Concert per a piano i orquestra número 5 “Emperador” Op.73.

Auerbach: Icarus.

Tchaikovsky: Obertura Solemne 1812 Op. 49

Alba Ventura, piano. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, direcció.

Palau de la Música Catalana, 19 de septiembre de 2026.

 

El concert inaugural de la temporada 2026-27 de l’Orquestra Simfònica del Vallès va marcar l’inici del segon any d’Andrés Salado com a director titular. El programa reunia alguns dels eixos que caracteritzen habitualment la programació de l’orquestra: música vinculada al cinema, obres de compositores contemporànies i una peça del gran repertori capaç de garantir l’afluència de públic. El Palau de la Música Catalana va respondre amb una entrada notable.

El concert va començar amb la música de Ryuichi Sakamoto per a L’últim emperador. La interpretació va resultar una mica mancada de detall i de definició en el tractament dels diferents plans sonors, una circumstància especialment perceptible en una partitura que requereix transparència i equilibri entre les veus. La introducció, de ressonàncies solemnes i caràcter gairebé imperial, es construeix a partir d’una progressió lenta i expansiva que necessita una atenció especial a les gradacions dinàmiques i al relleu de les diferents línies. L’execució va deixar una certa sensació d’indefinició que també va condicionar la percepció de l’obra següent.

Un dels principals reclams del programa era el Concert per a piano núm. 5, Emperador de Beethoven, amb Alba Ventura com a solista. La seva interpretació va destacar per un pianisme pulcre i d’un notable control tècnic, però també atent als petits detalls expressius. El tractament del morendo i de les lleugeres smorzature en determinats finals de frase i de bloc temàtic va aportar flexibilitat al discurs, mentre que l’encadenament i la resolució dels trinats van mostrar un toc especialment acurat. L’obertura de la mà i el treball del registre agut, amb un protagonisme especial del dit petit, van contribuir a una execució tècnicament segura.

Més enllà del virtuosisme, Ventura va plantejar un Beethoven de toc lleuger, evitant una sonoritat excessivament pesada i buscant claredat en l’articulació. Va resultar especialment significativa la tensió discursiva assolida en la reexposició del primer moviment, on el pes i la sonoritat dels acords van dialogar amb una concepció pianística de més lleugeresa. L’orquestra va respondre amb solvència en les gradacions dinàmiques i va mantenir un diàleg equilibrat amb la solista. Ventura va tancar l’obra amb unes escales brillants en la cadència final i va rebre una ovació entusiasta, prolongada amb un bis. La pianista ja havia col·laborat amb l’OSV aquest estiu al Festival de Torroella de Montgrí, en aquella ocasió al costat de Josep Colom.

La segona part va mostrar una resposta orquestral més resolutiva. Icarus, de Lera Auerbach, compositora de la qual l’OSV ja havia interpretat Il sogno di Stabat Mater la temporada passada, es mou entre l’estentori i el sinistre. L’obra parteix d’un motiu rítmic nerviós i obstinat, associat a una sensació de fugida, que pot recordar, pel seu impuls, determinats passatges del Mazeppa de Liszt o l’inici de La valquíria de Wagner. Els contrabaixos adquireixen en alguns moments un paper especialment físic, amb pizzicati salvatges en fortissimo, mentre que la percussió contribueix a una sonoritat de marcada intensitat. Auerbach combina aquest caràcter directe i comunicatiu amb episodis lírics i atmosferes de més misteri, en ocasions pròximes a determinats procediments postminimalistes. L’OSV va oferir una interpretació enèrgica i compromesa, capaç d’assumir tant la violència sonora com els contrastos de la partitura.

El concert va concloure amb l’Obertura 1812 de Txaikovski en la seva versió de concert. El començament, més expositiu, va deixar el protagonisme a les cordes greus en la presentació de l’himne «Déu salvi el teu poble», abans de conduir cap al tema líric procedent de The Voyevoda, tractat amb una sensibilitat especialment cantabile. El contrast de tempo amb el tema popular U vorot, vorot! va accentuar el caràcter dansaire de l’episodi. L’obra va desembocar finalment en una conclusió de ritme àgil i caràcter marcial, amb la sonoritat de desfilada militar que condueix a la cèlebre proclamació final. Per recrear els canonades de la partitura en aquesta versió de concert es va reforçar la percussió amb el segon bombo prescrit.

Albert Ferrer Flamarich
Catclassics.com