Cerca de crítiques

Enquesta

Colossal Mahler per Fires

26/10/2026 |

 

Programa: Tercera Simfonia, de Gustav Mahler

Lloc i dia:Auditori de Girona

Düsseldorfer Symphoniker

Ádám Fischer, direcció

Cors Madrigal i Vivaldi

Catriona Morison, mezzo-soprano

 

La Tercera Simfonia de Gustav Mahler és una d’aquelles obres que semblen voler contenir l’univers sencer. El compositor ho expressava amb una frase ben coneguda: una simfonia ha de ser com un món, ha d’abraçar-ho tot. I, efectivament, en aquesta simfonia monumental i extensa hi conviuen la força tel·lúrica de la natura, la ingenuïtat infantil, el dolor, la transcendència i una afirmació final de l’amor com a força universal. I Mahler utilitza tots els recursos que li ofereix una gran orquestra per exposar-ho.

La interpretació de l’Orquestra Düsseldorfer Symphoniker, sota la direcció d’Ádám Fischer, va saber donar relleu a aquesta ambició desmesurada. Fischer, director titular de la formació des del 2015, va conduir el llarg recorregut musical amb sentit de l’arquitectura i una bona capacitat per articular els contrastos entre la contundència orquestral i els passatges més íntims. Cal destacar les magnífiques intervencions solistes de la flauta, l’oboè i el trombó, tot i alguns problemes d’afinació de la corneta de postilló, situada fora de l’escenari, en el tercer moviment.

La mezzo-soprano Catriona Morison va sber dotar al quart moviment de la profunditat i el recolliment que reclama el text de Nietzsche, O Mensch! Gib Acht! (Oh, home, para atenció!). La seva veu va donar cos a aquesta meditació sobre el dolor, l’alegria i l’eternitat, un dels moments en què Mahler sembla aturar el curs de la natura per endinsar-se en la consciència humana.

Igualment valuosa va ser la contribució dels cors Madrigal i Vivaldi, en el cinquè moviment. Les veus van aportar-hi llum, frescor i aquella innocència aparent que contrasta amb la densitat filosòfica del moviment anterior. La presència dels infants, amb les campanes i el text d’inspiració religiosa, obre una finestra d’alegria i esperança dins d’una obra que no amaga mai l’ambivalència de l’existència.

Aquest diàleg entre natura, humanitat i transcendència és precisament el que acosta la Tercera Simfonia al pensament de Nietzsche, especialment a la idea que cal afirmar la vida en tota la seva complexitat, amb el dolor i el goig indestriablement units. Tanmateix, és en l’Adagio final on l’obra troba el seu veritable nucli emocional: un moviment d’una profunditat i una intensitat extraordinàries, en què Mahler sembla deixar enrere les veus de la natura, el folklore i la reflexió filosòfica per concentrar-se en una expressió musical despullada, íntima i universal. La seva progressió lenta i solemne, construïda amb una tensió expressiva que creix fins a l’apoteosi final, converteix aquest moviment en la culminació no només formal, sinó sobretot espiritual i afectiva, de tot el recorregut simfònic.

I és aquí on la lectura d’Ádám Fischer troba el seu profund sentit: en la construcció gradual d’un gran arc musical que, després de travessar la foscor, la ironia i la tendresa, desemboca en una afirmació lluminosa i solemne. Un final que no necessita paraules per expressar la intuïció mahleriana que, per damunt de les contradiccions del món, l’amor és allò que finalment ho sosté tot. 

Ignasi Albors
Catclàssics