16/11/2026 |
Programa: Rèquiem de Fauré
Lloc i dia:Auditori de Girona
Barcelona Ars Nova
Orquestra da Camera
Núria Rial, soprano; José Antonio López, baríton
Mireia Barrera, direcció
Gesang der Geister über den Wasser, D 714 de Schubert
Agnus Dei, de Barber
Cantique de Jean Racine, op. 11 i Rèquiem op. 48 de Fauré
El concert d'ahir a l'Auditori de Girona ens va proposar un recorregut per diferents expressions de l'espiritualitat musical, amb obres de Schubert, Barber i Fauré. Un programa que trobà en la música coral i en la reflexió sobre la condició humana el seu fil conductor. La interpretació de Barcelona Ars Nova, l'Orquestra Da Camera i els solistes, Núria Rial i José Antonio López, sota la direcció de Mireia Barrera, va estar a l'altura de la proposta, amb un resultat global molt satisfactori i una bona complicitat entre les veus i els instruments que va millorar a mesura que avançava el programa.
Hi ha dues maneres d'aproximar-se musicalment a la mort: des de la por i el dramatisme del judici final o des de la serenor i la consolació. Fauré tria clarament la segona. Lluny de l'espectacularitat d’altres grans i programadíssims rèquiems (nota a peu de plana: mai s’havia interpretat abans a Girona), el seu és un comiat íntim, lluminós i profundament humanista, que comparteix pathos amb el de Brahms i que no parla tant de la mort com d'allò que pot tenir de consolador.
Aquesta concepció es fa especialment evident en el Pie Jesu, veritable cor emocional de l'obra, on la senzillesa de la pregària i la transparència de la soprano assoleixen una emoció extraordinària. I culmina en l'In Paradisum, teixint una atmosfera gairebé etèria que sembla dissoldre qualsevol inquietud en una promesa de pau.
Fauré construeix aquest univers amb una escriptura instrumental delicada, en què la corda, l'orgue i l'arpa no busquen imposar-se a les veus, sinó embolcallar-les. La música respira, suggereix i acompanya. És una espiritualitat més contemplativa que solemne, més humanista que dogmàtica.
Just abans, el Cantique de Jean Racine, escrit amb dinou anys, ja anticipava aquesta sensibilitat: una música de gran bellesa melòdica, recollida i sense estridències, que trobaria en el Rèquiem la seva expressió més madura.
Un programa que ens recorda que la música pot ser també un espai de recolliment i consol. Si Brahms, en el seu Rèquiem alemany, sembla preguntar-se com podem continuar vivint després de perdre aquells que estimem, Fauré sembla anar una mica més enllà: ens convida a contemplar la mort mateixa sense por, com un trànsit cap a la serenor. Una manera extraordinàriament bella de convertir el comiat en esperança.