ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una pau transcendent

16/11/2026 |

 

Programa: Rèquiem de Fauré

Lloc i dia:Auditori de Girona

Barcelona Ars Nova

Orquestra da Camera

Núria Rial, soprano; José Antonio López, baríton

Mireia Barrera, direcció

Gesang der Geister über den Wasser, D 714 de Schubert

Agnus Dei, de Barber

Cantique de Jean Racine, op. 11 i Rèquiem op. 48 de Fauré

El concert d'ahir a l'Auditori de Girona ens va proposar un recorregut per diferents expressions de l'espiritualitat musical, amb obres de Schubert, Barber i Fauré. Un programa que trobà en la música coral i en la reflexió sobre la condició humana el seu fil conductor. La interpretació de Barcelona Ars Nova, l'Orquestra Da Camera i els solistes, Núria Rial i José Antonio López, sota la direcció de Mireia Barrera, va estar a l'altura de la proposta, amb un resultat global molt satisfactori i una bona complicitat entre les veus i els instruments que va millorar a mesura que avançava el programa.

Hi ha dues maneres d'aproximar-se musicalment a la mort: des de la por i el dramatisme del judici final o des de la serenor i la consolació. Fauré tria clarament la segona. Lluny de l'espectacularitat d’altres grans i programadíssims rèquiems (nota a peu de plana: mai s’havia interpretat abans a Girona), el seu és un comiat íntim, lluminós i profundament humanista, que comparteix pathos amb el de Brahms i que no parla tant de la mort com d'allò que pot tenir de consolador.

Aquesta concepció es fa especialment evident en el Pie Jesu, veritable cor emocional de l'obra, on la senzillesa de la pregària i la transparència de la soprano assoleixen una emoció extraordinària. I culmina en l'In Paradisum, teixint una atmosfera gairebé etèria que sembla dissoldre qualsevol inquietud en una promesa de pau.

Fauré construeix aquest univers amb una escriptura instrumental delicada, en què la corda, l'orgue i l'arpa no busquen imposar-se a les veus, sinó embolcallar-les. La música respira, suggereix i acompanya. És una espiritualitat més contemplativa que solemne, més humanista que dogmàtica.

Just abans, el Cantique de Jean Racine, escrit amb dinou anys, ja anticipava aquesta sensibilitat: una música de gran bellesa melòdica, recollida i sense estridències, que trobaria en el Rèquiem la seva expressió més madura.

Un programa que ens recorda que la música pot ser també un espai de recolliment i consol. Si Brahms, en el seu Rèquiem alemany, sembla preguntar-se com podem continuar vivint després de perdre aquells que estimem, Fauré sembla anar una mica més enllà: ens convida a contemplar la mort mateixa sense por, com un trànsit cap a la serenor. Una manera extraordinàriament bella de convertir el comiat en esperança. 


Ignasi Albors
Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet