Cerca de notícies

Enquesta

Liceu i Real, diferents filosofies

4/4/2012 |

 

Expliquen que quan va transcendir l’ampliació de la rebaixa fins a un 15% en l’aportació del Ministeri de Cultura al Liceu es va suar tinta als despatxos dels responsables del teatre a l’hora de quadrar la temporada 2012-2013. Al final es va imposar el sentit comú i s’ha mantingut el disseny de la programació prevista. Un total de nou òperes representades i sis concertants, comptant el pròleg del Festival Bayreuth amb L’holandès errant, Lohengrin i Tristany i Isolda, tanquen una proposta centrada en els bicentenaris de Wagner i Verdi, especialment del primer, tal com ja va informar àmpliament aquest diari.

Novetats d’interès es combinen amb reposicions buscant l’èxit de taquilla, com L’elisir d’amore i Madama Butterfly, però a l’horitzó es dibuixen moltes incògnites relacionades amb la resolució final del conflicte encara encallat amb el personal i en la liquidació del deute acumulat. El Teatro Real, amb un pressupost lleugerament superior al del Liceu però igualment a la baixa, ofereix 10 muntatges representats i també abundància de concertants (quatre), si bé la programació té una filosofia diferent, més centrada en Mozart i en el concepte del poder i les seves conseqüències.

Anem a pams. El programa del teatre de la Rambla, dissenyat per Joan Matabosch i molt ajustat a l’espiral de retallades, té notables al·licients, malgrat haver hagut de recórrer a concertants i reposicions. Però no hi ha cap dubte de l’impacte de la presència de cantants com Rolando Villazón (L’elisir…), Roberto Alagna i Hui He (Madama Butterfly), Natalie Dessay (Els contes de Hoffmann), Albert Dohmen (per citar un sol dels especialistes de la producció de L’or del Rin, que obrirà el cicle de l’Anell dels nibelungs), Camila Nylund (Rusalka), Patricia Petibon (Lucio Silla), Mariella Devia (Il pirata) i, sobretot, el debut de la diva russa Anna Netrebko (Iolanta en versió concert), dirigida pel seu descobridor, Valeri Guerguiev.

Aquests noms s’uneixen a la presència de batutes com el nou titular de l’orquestra del teatre, Josep Pons, en la primera temporada, Sebastian Weigle, Peter Schneider, Andrew Davis, Renato Palumbo o Harry Bickett i de directors d’escena com Jean-Claude Auvray, Mario Gas, Laurent Pelly, Robert Carsen, Christof Loy o Stefan Herheim. El retorn de Rusalka de Dvorák després de 46 anys, el debut al coliseu líric de la hilarant Il turco in Italia de Rossini, l’estrena de Street scene de Weill (a cavall entre l’òpera i el musical) i el muntatge de Lucio Silla de Mozart, a càrrec del prestigiós director escènic Claus Guth, són altres atractives novetats.

La poderosa estela wagneriana, en un teatre amb tanta tradició en la programació d’obres de l’autor, es completarà amb Rienzi en versió concert, a càrrec de l’OBC, i amb la projecció a la Filmoteca de Los nibelungos, pel·lícula de Fritz Lang. Verdi, en canvi, serà present aquest any en la inauguració oficial amb La forza del destino, després de 30 anys sense representar-se al Gran Teatre. L’homenatge al mestre italià es completarà la temporada vinent amb dues obres més.

La línia programàtica està traçada per a aquest i altres anys, però és previsible que hi hagi alteracions derivades pels ajustos en les subvencions. És bo sentir dir a Matabosch que els concertants no estan en l’objectiu programàtic futur, tal com va passar amb el Faust inaugural de la temporada en curs que es va oferir amb un gran repartiment de veus, però sense possibilitat d’escenificar-la per falta de recursos. Tant de bo que sigui així, però la caòtica explicació del tancament de comptes d’aquest any a càrrec del director general, Joan Francesc Marco, i no donar encara un aclariment concret ni de com acabarà de liquidar l’actual curs ni de la solució del conflicte amb el personal, al·ludint que en aquest cas hi ha temps fins al 15 de maig, deixen en suspens molts dubtes.

¿La temporada que ve la tornarem a ballar com aquesta si l’anunciat dèficit de 3,7 milions no s’acaba d’eixugar aquest curs o si sorgeixen noves retallades o el patrocini no acaba de superar les previsions dels 5,4 milions previstos? Marco afirmaque els 45.670 milions pressupostats no tenen res a veure amb la liquidació de l’actual exercici, però l’experiència en cancel·lacions d’aquests dos últims anys no són precisament un barem fiable per creure-ho.

No és gens estrany que, davant del retard de les converses per solucionar un conflicte mal tancat, ja que la cancel·lació de l’ERO va arribar massa tard i va impedir ajustar els acords perfilats, els representants dels treballadors consideressin “temerària” la presentació d’un temporada pressupostada en 45,6 milions d’euros, tres menys dels inicialment previstos. Creuen, i no els falta raó, que s’ha arribat a aquesta situació per una mala gestió dels recursos i demanen la dimissió del director general, a qui ja no consideren la persona adequada per pilotar la negociació oberta i la nova etapa. Però no sembla que al patronat responsable dels destins del Liceu –en què figuren les institucions que aporten 20.133 milions, el 44% del pressupost– estiguin, de moment, per la feina fins que no es pacti el nou marc laboral.

El Teatro Real, en canvi, ja ha presentat una programació del 15è aniversari de la reobertura del coliseu amb un pressupost que supera els 46 milions d’euros, tot i que l’haurà de reajustar amb la nova rebaixa del ministeri. Però això no altera els seus plans. Una bona política de captació de patrocinis, que ha fet que els ingressos en aquest concepte hagin arribat als 7,3 milions, i una reducció en les despeses de producció artística li han donat més estabilitat. També el fet de comptar amb un director artístic, Gérard Mortier, de poderosa personalitat i una gran influència en la política general del teatre.

El conflicte sorgit ara amb els treballadors, a qui es reclama la devolució d’un milió d’euros, entre 3.000 i 6.000 per a cadascun d’ells, per no haver-se aplicat quan pertocava la rebaixa del 5% del sou com a empleats públics, ha enterbolit l’ambient. Si no hi ha solució per al problema s’anuncia un vaga per al 10 de maig, data en què Plácido Domingo estrenarà al teatre la producció de Cyrano de Bergerac, i mobilitzacions dels que al·leguen que amb les seves renúncies per adaptar-se a la nova situació ja havien assumit molts sacrificis.

Davant l’allau de Wagner al Liceu, el Real ha optat per consagrar la temporada a Mozart, autor preferit de Mortier. Ni més ni menys que quatre muntatges dedicats al geni de Salzburg adornaran l’exercici: Così fan tutte amb muntatge del cineasta Michael Haneke, La flauta màgica amb Simon Rattle i la Filharmònica de Berlín, Don Giovanni i una producció de dansa. Però el teatre madrileny també haurà de recórrer a quatre òperes en versió concert per ajustar els comptes: Moses and Aaron de Schönberg, Parsifal (única presència de Wagner), Roberto Devereux i Els pescadors de perles.

L’equilibrat disseny programàtic comptarà amb peces com Borís Godunov, en versió completa, en què es reflexiona sobre el poder. En una línia semblant d’exploració de les relacions de l’home amb la dominació moral social i política arribarà el muntatge de Lluís Pasqual, que uneix Il prigionero de Dallapiccola i Sor Angelica de Puccini. Verdi hi estarà representat amb Macbeth i hi haurà un estrena mundial amb The perfect american, obra de Philip Glass. No hi faltarà Plácido Domingo amb l’estrena a Espanya d’Il postino, de Daniel Catán, basat en l’obra de Neruda. La rappresaglia de Mercadante i Wozzeck de Berg completen una proposta amb una filosofia diferent de la del Liceu. Però els dos teatres estan cada vegada més condicionats per les restriccions. Mals temps per a la lírica.

El Periódico de Catalunya