NOTÍCIA

La màgia dels contes de fades sovint no està exempta de crueltat i violència, i els personatges que els habiten presenten perfils psicològics que, passats pel filtre del realisme més descarnat, perden la seva dolçor aparent. La Rusalka d'Antonín Dvorák, en la versió que el director d'escena noruec Stefan Herheim estrenarà aquest dissabte al Liceu, ja no és la sireneta enamorada d'un príncep del conte d'Andersen que va inspirar el llibret d'aquesta òpera, sinó una prostituta d'una ciutat europea qualsevol que busca redimir-se perquè s'ha enamorat d'un soldat. Tant la sirena com la prostituta són dos personatges que busquen una legitimació que no troben i això, com deia ahir Herheim, els fa molt actuals.

L'estrena de Rusalka - se'n faran set representacions des de dissabte fins al 14 de gener- constitueix tot un esdeveniment. Feia 48 anys que no es representava a Barcelona i Joan Matabosch, director artístic del Liceu, va qualificar la nova lectura que n'ha fet Herheim, que debuta al Liceu, de "xocant" escènicament i de "molt pertinent". "Es podria pensar que ha creat una història paral·lela, però en realitat està explicant el tema magníficament", va dir. L'obra és una de les més complicades tècnicament que s'ha pogut veure al coliseu. "Herheim té clar des del primer moment què vol explicar. Té un gran sentit de la musicalitat i dirigeix amb la partitura. El moviment dels personatges està molt lligat a la música", va subratllar el director artístic, que també es va mostrar orgullós perquè l'Orquestra Simfònica del Liceu estarà dirigida pel britànic Andrew Davis.

El to de Rusalka és el realisme màgic i oscil·la entre el to fantàstic i el fantasmagòric. Segons Herheim, el llibret , de Jaroslav Kvapil, és problemàtic, però Dvorák el va saber adaptar i va compondre una partitura molt rica que no es conforma a explicar la història d'una manera lineal. El repartiment de Rusalka està encapçalat per la soprano finesa Camilla Nylund en el paper de Rusalka, el tenor alemany Klaus Florian Voght en el del príncep i el baix austríac Günter Groissböck en el de Vodník, el geni de les aigües.

La novetat més substancial que Herheim ha introduït en la seva versió de Rusalka és el paper de Vodník. Mentre que en l'original és simplement un observador de l'acció, aquí és un home desil·lusionat amb el seu matrimoni que és el protagonista de l'acció, enmig d'un malson que recorda l'univers alienat de les pel·lícules de David Lynch. Vodník projectarà en el príncep la seva jovent perduda, Rusalka despertarà el seus instints més possessius i un altre personatge femení, la bruixa Jezibaba, convertida aquí en una sensesostre, serà una amenaça. El geni de les aigües, segons Herheim, no accepta que les dones constitueixin una part tan important de la seva vida. Vodník acaba perdent el control i sent una víctima de si mateix. Enmig del seu deliri, assassina la seva dona sense ser conscient del que fa. L'endemà, quan es desperta amb el cadàver a la vora, no recorda res. A la fi, l'òpera acaba com un thriller psicològic.

Herheim ha desconstruït la història de Rusalka i ha interpretat les referències al món de l'aigua que hi ha a la base de la partitura com una profunda anàlisis psicològica dels personatges, sobretot dels desigs més ocults de Vodník. "No es pot confiar en un home que no confia en les dones i en una dona que confia en els homes", va reblar el director. "Em va resultar molt difícil entendre què volia explicar el director, perquè abans jo havia interpretat una Rusalka més tradicional i aquí s'explica la història de Vodník", va explicar la soprano, que va destacar com Herheim ha conjugat la música i la dramatúrgia.