Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
El Liceu escala l’Everest
19/4/2013 |
El gran teatre inicia la tetralogia èpica de Wagner amb ‘L’or del Rin’
Ales veus, estrelles com l’alemany Albert Dohmen, el britànic Andrew Shore o la polonesa Ewa Podles, a qui després de debutar en el paper d’Erda, la mare Terra d’El or del Rin, se la va començar a conèixer per Erda Podles... A la direcció d’escena, un incondicional del gran teatre, Robert Carsen. I a la batuta, per primera vegada al fossat del Liceu des que exerceix de director musical, Josep Pons.
El gran teatre s’ha ben equipat per emprendre la recurrent escalada a aquest Everest que és L’anell del nibelung (l’última vegada que ho va fer va ser la temporada 2002-2003). Les 15 hores de tetralogia ( L’or del Rin, La valquíria, Sigfrid i El capvespre dels déus), amb text i música de Richard Wagner, es representarà en quatre temporades consecutives. Demà comença el primer d’aquests quatre drames musicals, un preàmbul del cicle en el qual Wagner apel·la a la naturalesa inviolable i adverteix que el poder corromp: qui s’atreveixi a posseir l’or del Rin haurà de renunciar a l’amor i estarà condemnat a fer un mal ús del gran poder que li confereix, planteja.
Carsen duu al Liceu el muntatge que ja va veure la llum a Colònia, anys enrere –aquesta és una producció de la Bühnen der Stadt Köln–, una posada en escena que després va pujar a l’escenari de la Fenice (amb l’ordre alterat) i va viatjar a l’Exposició Universal de Xangai, amb un gran èxit. Es tracta d’una sòbria dramatúrgia, lluny de l’espectacularitat, que permet al públic centrar-se en l’essencial de l’obra. “Quan vam començar a plantejar el muntatge amb Patrick Kinmonth, l’escenògraf i encarregat de vestuari, vam parlar de com n’era Wagner de profètic en posar sobre la taula el gran problema de la destrucció de la naturalesa per part de l’home, de com la seva acció, mogut per l’avarícia, podria destruir-ho tot. Ell era a l’alba de la revolució industrial i ja va veure el perill no de la destrucció del planeta, que al final seguirà aquí, sinó de la humanitat”.
La producció de Carsen arriba amb un nou repartiment –“no en puc imaginar cap altre de millor des del punt de vista teatral i musical, tenint en compte la complexitat de L’anell...”– i havent renovat alguns aspectes, no ja de l’escenografia, que continua sent la mateixa (muntanyes de plàstic i escombraries entelen el Rin tot just que s’alça el teló), sinó del tarannà. I també del vestuari. “L’or del Rin és ara una òpera una mica més tràgica. Abans em centrava en aspectes irònics i ara sento la importància de comunicar la tragèdia de Wotan que, com la de Ricard III de Shakespeare, és la tragèdia del personatge que podent haver estat un gran líder, s’acaba perdent. És un fet que entronca amb els escàndols dels polítics de l’actualitat”.
Aquest primer fragment, en el qual veiem com es posen de manifest els somnis del déu Wotan –metàfora de l’home– i tots els seus fracassos, està marcat per l’acció; és a mesura que avança la tetralogia que es fa més filosòfica, espiritual i misteriosa. Recordem que Wagner va escriure primer El capvespre dels déus i després es va adonar que havia de crear un background que la fes comprensible.
“Dins la mateixa tetralogia hi ha una evolució enorme i només pots dirigir L’or del Rin tenint tota l’obra al cap”, adverteix Josep Pons, per a qui aquest és el seu primer Wagner des del fossat. “Wagner és teatre musical: ell escrivia primer el llibret, el publicava i quan componia no tocava ni una coma del text. Es va considerar sempre un dramaturg, i es va posar a fer la música perquè no trobava ningú que la fes com ell volia. Sabia de la importància de la dramatúrgia, de com seduïa l’argument. Tant és així que ha estat imitat per El senyor dels anells, que és un calc de la construcció de L’anell del nibelung. I també per La guerra de les galàxies. Wagner va arribar al seu relat mitjançant unes llegendes medievals, però ell els dóna una forma que és la que s’ha anat copiant. Així que a la gent jove jo els diria: ‘Si voleu veure la versió original de tot això veniu a l’òpera’”.
La Vanguardia
