Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Josep Pons: “És un error fer Wagner d’una manera pesant”
19/4/2013 |
Es tracta de la primera òpera escenificada que dirigeix al Liceu des que va començar l’etapa com a director musical del gran teatre. I és també el seu primer Wagner des del fossat. Un repte per partida doble per a qui té tots els focus al damunt, amb un públic impacient per assaborir el calze promès d’una Simfònica del Liceu de so espectacular. Josep Pons (Puig-reig, 1957) acull La Vanguardia al seu pis de l’Eixample. “Plató, Plató, vine”, crida al gat per poder fer-lo fora del despatx.
La seva primera òpera al Liceu havia de ser Madama But
terfly, però la va dirigir finalment José Miguel Pérez-Sierra. Per què? Perquè jo no era a Barcelona per preparar-la. Venia d’una gira directament per als assajos de sala i no volia que fos així. Amb Wagner sí que he estat a tots els assajos d’escena, i és fonamental, perquè hi ha moltes coses per resoldre. És aquí on perceps com els cantants presten atenció i energia a l’acció, una cosa complexíssima de memoritzar i de fer mentre es canta. Els trobo admirables. Però la concentració en la música baixa i des de fora veig quina pot ser la tendència. Com encara la partitura de
L’or del Rin i de la tetralogia
en general? Crec que la part vocal té una gran importància. No s’ha de tapar les veus. És un error fer Wagner en un sentit gruixut i pesant. Sí que hi ha passatges aquí que ho són, com el dels gegants, però el primer acte és eminentment aquàtic, tot el que passa està envoltat d’aigua... i el tercer té gust de metall, el de les pedres precioses de la mina en què es treballa. Wagner era un mestre, donava el sabor i color que li corresponia a cada part.
Veig que té clar com s’ha de vendre a la gent jove aquesta òpera, la versió origi-
nal d’El senyor dels anells. Té molts atractius a part d’una dramatúrgia tan seductora com per ser copiada. El llibret està molt ben fet, al servei de l’escena; és un títol important per als amants del teatre, però també per als amants de les veus. Wagner feia el llibret i després escrivia una primera línia vocal, aquí bellíssima. I és magnífica la forma en què expressa el text la veu, és teatre musical. I a partir d’aquí ho va engrossint, deixant que l’orquestra subratlli i ambienti el que passa a escena. Amb el leitmotiv et va situant i amb una simple pinzellada, un acord o una línia melòdica que després fa evolucionar dóna suport a l’escena, de forma tan magistral que et pot seduir i fer oblidar tot allò lleig que pot tenir l’acció.
Fascinat per la cuina de Wagner? És que és un revolucionari capaç de crear un univers sonor nou. Ell reconstrueix l’orquestra, connecta amb el concepte renaixentista de famílies senceres d’instruments i les amplia, se n’inventa alguns. Tenia un ull fascinant que ho visualitzava tot. “Si la meva música sonés com jo la sento, la prohibirien”, deia, per poderosa. Perquè ell no vol agradar-te, et vol a tu; no vol la teva aprovació sinó adeptes, i els té. S’ha de llegir Nietzsche, un savi que va caure a les seves mans com un xaiet i després s’hi va rebel·lar i va advertir dels mals que porta, dels quals un s’ha de vacunar.
Té recorregut l’orquestra del Liceu per afrontar L’or...? S’ha de tocar bé, molt bé, és difícil en si mateix per a qualsevol orquestra. Cal tocar-lo transparent, amb una gamma de colors molt diferents i força contrastos.
L’or... és la primera obra del grup i encara té influència classicista, així és que ha de sonar neta.
Maricel Chavarría
La Vanguardia
