NOTÍCIA

L'òpera que ocupa aquests dies el cartellone és tan dolenta que fins i tot el teatre ha estat tancat i barrat. Ni el llibretista més eixelebrat hauria imaginat el cúmul de despropòsits que fan que l'espectador, estupefacte, es pregunti: què dimonis estan fent amb el Gran Teatre del Liceu? Els greus problemes econòmics, provocats en bona part per les dràstiques retallades en les aportacions públiques -les de Madrid, sí, però també les de Catalunya, per si algú té amnèsia selectiva- coincideixen amb l'escapçament de la cúpula directiva del teatre. És incomprensible que, si ja estava dat i beneït que Joan Francesc Marco no continuaria com a director general, s'esperés a la seva marxa per començar a buscar substitut, i a sobre mitjançant una empresa de caçatalents, un sistema absurd (i car, imagino), anunciat com a obert i transparent en un exemple més del cinisme que presideix les pràctiques comunicatives de partits, governs i institucions.

La premsa amiga d'alguns ja ha fet saltar la llebre d'un nom, desmentit ràpidament però no descartat, com a nou director general. Globus sonda? Ínfules de conseller àulic? O ganes de fer volar coloms? Sigui com sigui, el perfil sembla que sí que serà l'encertat, el d'un gestor que, encara que no tingui experiència en el sector cultural (o això és el que es pretén: menys miraments tindrà), arribi amb una destral més esmolada que l'espasa Notung per posar ordre en un teatre amb massa greix i inèrcies paralitzants acumulades.

Compte, tanmateix, a no prendre mal i oblidar quina és la raó de ser de la institució: una activitat artística al màxim nivell possible de qualitat. Perquè això és el que volem, oi? Segur que Ferran Mascarell, Joaquim Molins et alia tenen perfectament clar quin model de teatre volen; si no ens l'expliquen deu ser pel nostre bé.

Si no volem un teatre de fireta, irrellevant en el panorama internacional, convertit en un microones dedicat al reescalfament continu del repertori més suat en posades en escena innòcues, per a major alegria de la caverna operística, només calen dues coses: recursos suficients i una direcció artística amb empenta i imaginació.

Deixant de banda un timing no del tot oportú, la marxa de Joan Matabosch al Teatro Real de Madrid entra dins la lògica d'un professional reputat que, després d'una llarga etapa amb un model que començava a donar senyals de fatiga, busca noves pastures. Els interrogants reapareixen en aquest punt. Si el nou director general no prové de l'àmbit operístic, jugarà algun paper en la tria del substitut de Matabosch? Amb un teatre delmat, serà difícil atreure professionals de primer nivell, d'aquí o, per què no, de fora, a menys que se'ls convenci amb les bondats del clima i la gastronomia de Barcelona.

Moltes preguntes i poques respostes. Les administracions que fa trenta anys van salvar el teatre davant la incapacitat de la iniciativa privada per mantenir-lo i que en fa dinou van fer front a la destrucció per l'incendi, tornen a tenir el destí del coliseu a les seves mans. Reconstruïm el Liceu?