Cerca de notícies

Enquesta

Simfonia contra la barbàrie

12/3/2004 |

 

Enmig del silenci imposat per la massacre de Madrid, una simfonia va sonar ahir al vespre a l'Auditori. Una simfonia tràgica.

La rutina era la mateixa a l'Auditori, però res era igual, no podia ser igual. El centenar de membres de la Simfònica de Berlín van sortir i van anar afinant els seus instruments. Després, el concertino, i finalment, el director, Eliahu Inbal. No pas sol, però, sinó acompanyat en aquesta ocasió per Josep Maria Prat, director d'Ibercàmera, el cicle organitzador del concert.

Què hi fèiem allà? Els teatres havien abaixat el teló, la majoria de les activitats culturals de la ciutat havien estat anul·lades en senyal de dol pels sagnants atemptats viscuts al matí a Madrid. Els responsables de l'Auditori i els mateixos organitzadors sabien que no era pas el millor dia per fer un concert -"no ens ve de gust fer-lo", reconeixien abans de començar la sessió-, però la possibilitat d'una suspensió era difícil de dur a terme (el cost econòmic era molt elevat i l'orquestra, en plena gira, no tenia ja més dates lliures). Alguns espectadors també es preguntaven sobre l'oportunitat o no de tirar-lo endavant, per respecte a les desenes de víctimes. Però, potser, per sobre de tot, es va imposar la sensació que la mort, la barbàrie indiscriminada no podia, no havia d'aturar la vida normal del dia a dia, no se li podia concedir al terror una nova victòria.

Josep Maria Prat va fer una al·locució en què va palesar que la Simfònica de Berlín, el mestre Inbal, l'Auditori i els seus treballadors i Ibercàmera dedicaven el concert a les víctimes dels atacs i als seus familiars. Un concert en el qual, com va dir Prat, es volia "alçar la veu contra el terror, contra la violència" i apostar pel "compromís indefugible per la convivència pacífica i lliure".

Per una macabra coincidència, l'obra en programa no era cap frivolitat, cap excusa per a l'escapisme, sinó una de les partitures més corprenedores de Mahler, la Simfonia núm. 6. El sobrenom de Tràgica mai havia estat, tristament, tan oportú; els apocalíptics cops de martell del darrer temps van ressonar amb una força inusitada, com cops brutals a les portes de l'infern obertes de bat a bat en aquesta jornada terrible. La música no pot aturar bales, la música no pot transformar les voluntats dels assassins, la música no pot curar cossos ferits ni tornar la vida als innocents. Però, en ocasions, la música és el millor vehicle per expressar tot allò que les paraules no poden. El concert de l'Auditori va esdevenir un gran cant fúnebre, una immensa manifestació de dol, un clam contra la barbàrie.

Xavier Cester
Avui