Cerca de notícies

Enquesta

Barcelona Sinfonietta

12/3/2004 |

 

Reivindicació de la figura i el mestratge d'un gran compositor català.

El dia 29 de gener, l'ínclit poeta Àlex Susanna ens obsequiava en aquestes mateixes pàgines amb un article sobre el compositor Joaquim Nin-Culmell, germà de la novel·lista Anaïs Nin i fill del pianista cubà Joaquim Nin Castellanos, en què bàsicament ens fa partícips del seu ampli ventall de coneixences. L'article, que es vol exquisit i no passa de cursi (això del "capvespre desembral" o "la música que sonava discreta i suau, però tremendament evocadora" -no acabo d'entendre aquí la presència de la conjunció adversativa-, per no citar la "cambra pulcra i minimalista" o els "sojorns barcelonins" del compositor en qüestió), és, no cal dir-ho, una mostra impagable de l'estil edulcorat i plasta del poeta, que, no obstant, estableix al final contacte amb els mortals per dir-nos una veritat ja reflectida en el lied: que som un país analfabet des del punt de vista musical. Té raó el poeta. Ho som, i molt, i no solament des d'aquest punt de vista. El dia 14 del corrent, sense anar més lluny, i si no passa un miracle, tindrà el poeta -tots la tindrem- una mostra de fins a quin punt arriba el nostre analfabetisme. Però no ens desviem del tema. És cert. Som un país ignorant de la pròpia tradició musical. No obstant, hi ha persones que, amb amor i tenacitat, es resisteixen a creure-s'ho. Si més no, a acceptar-ho sense lluita prèvia. Una d'aquestes persones, que m'honora amb la seva amistat ja antiga, és el mestre Francesc Llongueres, deixeble que va ser del director romanès Sergiu Celibidache i director titular de l'orquestra Barcelona Sinfonietta. Fill d'una nissaga de músics i pedagogs -arribats aquí no vull ser menys que el poeta i vull mostrar al lector, jo també, la meva panòplia d'amics i coneguts-, entre els quals es compten el seu avi Joan i el seu pare Josep Jordi, fundador de les Escoles Virtèlia, el mestre Francesc Llongueres dedica, ja fa temps, la seva sòlida formació musical a la divulgació de (posem-nos estupends) l'art de Polímnia. Ja ho va fer quan, des de la direcció de les Escoles Virtèlia, va portar a terme una experiència pilot única a l'Estat: el batxillerat musical, en què els alumnes, junt amb les matèries troncals del programa acadèmic, aprenien a tocar un instrument, la pràctica del qual no abandonaven fins al final dels estudis. I ho fa ara quan, com a titular de la seva orquestra, ha organitzat uns cicles de concerts fòrum que, ja des de l'auditori Winterthur ja des de la sala d'actes de la Institució Cultural del CIC, obsequia els seus fidels amb uns concerts memorables, tant per l'encert de la seva programació com pel format que presenten, el format fòrum, que no és altra cosa que explicar al públic assistent les característiques de cada peça i també la seva dificultat d'execució, quan no una breu pinzellada sobre la biografia del compositor o el moment estètic en què s'inscriu la seva obra. En aquests concerts hi han tingut cabuda a data d'avui des de conspicus representants del barroc, el neoclassicisme i el romanticisme, com Bach, Haydn o Schubert, fins a noms destacats de la música eslava (Stravinsky o Xostakòvitx) i catalana contemporània, com Antoni Olaf Sabater, Jordi Codina, Carles Eroles, Narcís Bonet o Joan Riera. Vull esmentar també la presència en aquest catàleg de músics catalans del modernisme com Francesc Alió i Enric Morera (amb arranjaments per a piano de Rafael Subirachs) i l'audició -rigorosament inèdita- de les Orientales del tortosí Felip Pedrell, sobre poemes de Victor Hugo. Un altre element indestriable d'aquesta festa intel·lectual és el col·loqui (d'aquí el format concert-fòrum) que sol tenir lloc després del concert, amb la presència del mestre Llongueres, d'alguns dels músics de l'orquestra i, si escau, del compositor mateix o de crítics tan rellevants com, entre altres, Cèsar Calmell o Luis Polanco.
Personalment, causa ràbia i impotència comprovar com l'analfabetisme a què abans al·ludia cristal·litza sovint en una notable gasiveria, quan no en una indiferència glacial, per part de les empreses a l'hora de patrocinar amb recursos dineraris una iniciativa tan lloable, un esforç tan generós. I encara més veure com el talent del titular d'aquesta formació ha de passar per la humiliació d'esperar al despatx dels poderosos. La mateixa humiliació, en definitiva, que devia viure el gran Mozart en la seva complicada relació amb l'arquebisbe Colloredo o l'emperador Josep II.
Si, com diu Verlaine, "de la musique avant toute chose [...] de la musique encore et toujours", ja té feina la consellera Mieras si vol -com volem tots els qui estimem la música- que els versos del poeta francès es facin realitat. Jo li demanaria que, a diferència dels seus predecessors en el càrrec, posés en circulació idees sòlides, idees que treballessin a favor de les infraestructures culturals del país, idees que, a la claror de les seves realitzacions, ens fessin recuperar la confiança en els poders públics si no volem que la música, com altres activitats artístiques, deixi de formar part -seguint l'ínclit poeta- de la nostra cultura.

Josep Mª Folquet
Avui