Cerca de notícies

Enquesta

Tragèdies

13/3/2004 |

 

Explicar l'inexplicable: amb aquest encapçalament recollia ahir l'AVUI la reacció i les reflexions de diverses personalitats als brutals atemptats de dijous pel matí a Madrid. Expressar l'inexpressable és una de les forces inherents a la música, pocs cops tan evident com a la sessió organitzada per Ibercàmera del mateix dijous a l'Auditori. Certament hi devia haver una part del públic que, legítimament, només devia buscar una bombolla d'aire, un parèntesi per respirar, per aparcar encara que fos per un moment la sang, la mort (per què no, també les manipulacions de certs sectors) que van envair la nostra quotidianitat. També n'hi devia haver que volien manifestar el seu desig de continuar amb els seus quefers habituals, no deixar-se marcar pel terror, pel ritme imposat pels assassins. Potser alguns només volien trobar en la música la manera més eficaç, més enllà de les limitacions del llenguatge verbal, de canalitzar la ràbia, la impotència, el dolor.
Hi ha hagut compositors que han sabut traduir en sons la tragèdia immensa d'esdeveniments concrets (la impressionant Trenòdia per les víctimes d'Hiroshima de Penderecki és la primera que se'ns acut), d'altres que parlen de tragèdies, no per personals o subjectives menys universals, com Mahler a la Sisena simfonia, l'única de les seves que acaba amb una derrota irremissible i sense pal·liatius. Però en aquesta negra jornada, potser vam escoltar la Sisena que volíem, que necessitàvem en aquells moments, intentant buscar tant en la partitura com en la partitura aquell detall, aquell signe, aquell gir que millor s'adequés al que dúiem dins. Seria injust criticar la versió d'Eliahu Inbal per no sadollar les nostres ànsies de catarsi, per no oferir una lectura que esgarrapés, que esquincés l'ànima. Seria injust no aplaudir Eliahu Inbal per la claredat analítica que un cop més va aplicar en una versió en què un cert distanciament emocional era contrarestat per una innegable intensitat en els procediments.
Ironies del pas del temps, les gravacions mahlerianes d'Inbal, exalçades fa anys, ara comencen a ser criticades durament per certs sectors de la crítica internacional, sobretot francesa: en el seu atractiu repàs a la història discogràfica de la música de l'autor dels Kindertotenlieder, Jean-Charles Hoffelé parla al número del febrer de la revista Diapason de "simple lecture d'un vide sidérant sinon sidéral". Com en altres Mahlers que Inbal ha dirigit a Barcelona (la Novena amb la Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, la mateixa Sisena amb l'OBC), el director israelià guanya en calidesa en directe respecte a l'estudi. En aquesta ocasió, tenia a les seves ordres una orquestra sòlida com la Simfònica de Berlín -aclarim-ho, no era ni la mítica Filharmònica, ni la Staatskapelle de Barenboim, ni la Deutsches Symphonie-Orchester ex-orquestra de la Rias que ara dirigeix Kent Nagano, sinó l'orquestra de Kurt Sanderling-, amb uns solistes esplèndids (trompa, clarinet, flauta). El contrast entre l'enèrgica marxa i l'efusiu tema d'Alma va estar ben caracteritzat, però en el primer temps va destacar com Inbal va subratllar el to irreal d'aquest parèntesi amb els esquellots de vaques evocant un paradís infantil desaparegut per sempre, present només com a rememoració. De fantasmagòric, gairebé macabre, cal qualificar un Scherzo convertit en una veritable borratxera de detalls, seguit per un Andante primmirat, darrera estació abans de l'apocalipsi desfermat amb irrefrenada contundència per Inbal al darrer moviment. Parlàvem abans de la versió que volíem escoltar, no de la que vam escoltar: no era un dia ideal per reinstaurar el tercer i cataclísmic cop de martell que Mahler va eliminar?

DE LA FOSCOR A LA LLUM
La música no només expressa dolor. També pot expressar esperança, ànsies de superació, de llibertat, com bé es pot escoltar en simfonies de Beethoven com la Cinquena o la Novena: viatges durs, plens de tensions i conflictes, però finalment assolits, de la foscor a la llum, una llum catàrtica i embolcallant, hereva directa dels ideals de la Il·lustració. L'herència beethoveniana té moltes cares, molts perfils, a vegades contradictoris, però un dels més arrodonits és el de Brahms, d'aquí l'admiració sincera que Schumann li professava: el seu jove col·lega va assolir el que ell mai va poder, unir el rigor formal del classicisme (capbussant-se Brahms, a més, en un gran domini contrapuntístic que es retrotreia a Bach) amb el contingut romàntic de l'expressió.
Brahms va ser el protagonista el cap de setmana passat del programa de l'OBC (comentem la sessió del dia 7), amb Gary Bertini a la batuta, un director convidat que, com passava amb Inbal quan venia al seu podi, sempre treu el millor so de l'orquestra (nota al marge, Hoffelé recomana en l'article esmentat que per a una versió analítica de la música de Mahler és millor acudir a les gravacions de Bertini). Aquesta nova visita no va ser una excepció, i l'OBC va protagonitzar una de les sessions més satisfactòries de la temporada, tant a nivell col·lectiu com individual (destaquem la trompa de David B. Thompson o la flauta de Christian Farroni) a les ordres d'un director que va ser plenament coherent tant en el plantejament com en l'execució de les dues simfonies en cartell.
La Tercera va sorprendre agradablement per la seva urgència dramàtica, pel seu impuls irresistible al llarg dels quatre moviments, amb un Andante de simplicitat gairebé popular i sobretot un Poco allegretto, un dels moments brahmsians més cèlebres, amb una gran fluïdesa que no va menysvalorar gens ni mica la intensitat emocional d'un fragment que massa sovint cau en la fador més insuportable. Mestre de la tensió sostinguda i de les transicions ben graduades, Bertini va donar l'escalf necessari a la lluminosa conclusió de la simfonia.
Aquest pas de la foscor a la llum és encara més evident a la Primera, viscuda menys perillosament, menys al límit, per Bertini, si bé amb les mateixes virtuts de fluïdesa en el discurs (cert que a nivell orquestal hi va haver un mínim d'incidències, sense, tanmateix, efectes greus). La gran introducció no va ser tant uns cops de maça brutals com una exposició ineluctable de la tensió dialèctica que recorre tota la simfonia, tensió que Bertini només va alliberar, sense descontrolar-se, en el final de la partitura, després d'un periple llarg i profitós, amb vistes tan encomiables com la del tema fill de la Novena de Beethoven, que la corda de l'OBC va traduir amb el so cohesionat de les grans ocasions.
És inevitable revisitar aquest concert amb el record de la matança de Madrid a la retina auditiva, però si la Sisena de Mahler és la derrota davant la mort i la foscor, les dues simfonies de Brahms són injeccions d'energia positiva, en les quals, al final, la llum s'imposa. Que així sigui sempre.

Xavier Cester
Avui