La memòria del melòman és un magma en moviment perpetu del qual només queden sedimentades les vivències que deixen una empremta profunda. En la memòria del melòman català, Franz-Paul Decker ocupa un lloc preeminent. El director alemany va ser entre 1986 i 1991 el titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (ara OBC) i el responsable de sacsejar un conjunt viciat per velles rutines per convertir-lo en una formació de solvència indiscutible gràcies a una feina de fons de les rendes de la qual hem viscut força anys.

Els inicis, però, no van ser fàcils. Nascut a Colònia el 1923, Decker va arribar a Barcelona amb un sòlid bagatge en diverses orquestres provincials alemanyes, així com la Filharmònica de Rotterdam (1962-1968) i la Simfònica de Mont-real (1967-1975). Director temperamental -els seus grunys al podi eren cèlebres-, el gener del 1987 va aturar dos cops l’inici de la Segona de Brahms per un error del trompa: va ser el zenit d’una relació tempestuosa que el temps va suavitzar i que va millorar més quan, alliberat de les responsabilitats de titular, va tornar com a convidat.

A banda de la progressió qualitativa de l’orquestra, cal destacar la seva atenció als grans clàssics de la música catalana com Gerhard, Toldrà i Montsalvatge, així com una atractiva política de versions concertants de rareses operístiques ( Tiefland, Daphne, The Rape of Lucretia ). Per sobre de tot, Decker va excel·lir en el repertori romàntic i postromàntic germànic, amb versions memorables de Bruckner i, en especial, Mahler. Franz-Paul Deckr va morir dilluns als 90 anys. El seu record quedarà ben sedimentat en la nostra memòria.