Una gran pantalla ocupa tot l'escenari. Davant i al mig,una cadira. A un costat, una columna de música. Un tècnic col·loca un micròfon a poca distància de la cadira. L'exigüitat del decorat és inversament proporcional al torrent emocional que desperta la representació.

Un text a la pantalla explica que l'òpera serà retransmesa a l'habitació 416 del servei de neurologia de l'hospital Inkendaal, de Vlezenbeek, a pocs quilòmetres de Brussel·les. En aquesta habitació hi ha Els, una dona de 28 anys, mare de dos fills. La seva vida ha estat d'allò més normal fins que es va truncar el 18 de gener del 2013 quan va tenir un atac que la va deixar a terra a la cuina. Des d'aleshores Els s'està en aquella habitació hospitalària en un estat de pseudocoma conegut mèdicament com a síndrome de 'locked-in'.

Fins aleshores, no hi ha un tractament per a aquesta síndrome. El cos de la dona està paralitzat completament, però manté despertes les capacitats sensorials. Només es pot comunicar amb els ulls. Els és l'Eurídice dels nostres dies. El seu infern és molt pitjor que el de la figura del mite perquè en la seva consciència sap que no ha travessat el llindar de l'Avern.

Amb aquest plantejament, 'Orphée et Eurydice' es converteix en una obra tan pròxima que no sembla que hagi estat escrita fa 250 anys. La música de Gluck revisada pel romàntic Berlioz es presenta com l'instrument ideal per explicar una història tan antiga i contemporània al mateix temps, i per tant, universal.

La cadira i el micròfon són els únics elements en què es recolza la 'mezzosoprano' Stéphanie d'Oustrac en el paper d'Orphée. Vestida de negre, gairebe no es belluga. El més important és la música, la veu, el que diu i el que apareix a la pantalla. Primer, la història d'Els en paraules.

Després un vídeo borrós, en blanc i negre, gravat des d'un cotxe que es dirigeix cap a l'hospital per unes carreteres que semblen irreals, l'arribada al centre sanitari, els passadissos fantasmagòrics gràcies a les imatges velades, el llindar inquietant de la porta de l'habitació. I allà, Els, al llit, una mà fora del llençol i uns auriculars per escoltar la seva història, la que Gluck va compondre fa més de dos segles.

Mentre D'Oustrac canta la cèlebre 'J'ai perdu mon Eurydice', l'escena s'enfosqueix. Després la càmera es va acostant a la cara d'Els. Els ulls viuen, les parpelles indiquen un lleu moviment. S'acaba l'òpera, algú li tre els auriculars, però la malalta segueix en un món d'ombres, en uns llimbs entre la vida i la mort. Hi ha un llarg silenci. Resulta molt difícil aplaudir perquè Els s'ha convertit per dret propi en la protagonista de l'òpera.

Castellucci escriu en el programa de mà: "El decorat d'aquesta òpera ofereix un quadro difícil d'acceptar, però encara més difícil d'ignorar. Aquí mirar resulta infinitament problemàtic". I al final, queda l'interrogant de si Orphée i la seva música han estat capaços de rescatar Eurydice/Els.

Superada l'emoció del públic, arriba el reconeixement per als intèrprets. D'Oustrac en el paper que aguanta pràcticament tota l'òpera va ser el dia de l'estrena (17 de juny) un Orfeu commovedor i commogut alhora. La soprano Sabine Devieilhe va interpretar el paper d'Eurydice i una nena el d'Amour. Hervé Niquet dirigia l'orquestra i el cor de La Monnaie.