Cerca de notícies

Enquesta

Jaime Martín i Conjunt Orquestral de Girona

29/3/2004 |

 

Si en els quatre elements, l'alquímia hi concentra tot el coneixement del món, a Jaime Martín se l'ha de considerar un dels alquimistes de la flauta, posseïdor de la saviesa dels elements, que tan sols és reservada a aquells que són capaços d'entendre les forces que regeixen la vida. La màgia la fa amb la flauta, però per a ell l'instrument només és el mitjà per transformar la matèria, escrita a les partitures, en pura energia. Des de les primeres notes de la Suite en si menor de J.S. Bach, Martín va mostrar una gran força i determinació en el que volia expressar. Va explicar a la perfecció la construcció de l'obra i, amb una gran direccionalitat en el discurs, va saber extreure'n el swing que Bach sempre amaga en les seves partitures. Constantment estava variant les propostes interpretatives, i les comunicava al públic mitjançant la gran paleta de colors i dinàmiques que posseeix i que domina a la perfecció, essent capaç de passar de l'extrema sensibilitat i sensualitat a la més ferotge bravura sense que en cap moment, ni en els silencis, es perdés l'expressivitat que brollava del seu interior. Tampoc va oblidar impregnar tota la suite del caràcter necessari de dansa.

La segona part va començar amb el Concert n. 1 per a flauta i cordes Op. 45 de Marcolm Arnold. Destinat al flautista Richard Adeney, segueix els cànons clàssics en la seva estructura: dos moviments extrems ràpids i un moviment central lent i de caràcter molt més líric. Jaime Martín va tornar a mostrar aquí el seu domini de la flauta i de la música, dotant el primer i el tercer moviments d'una gran bravura amb una energia plena de nervi, però va ser sobretot en l'andante central en què va quedar palesa tota la saviesa de l'alquimista cantàbric: el va impregnar de canvis de color i de dinàmiques que accentuaven i explicaven a la perfecció el caràcter sentimental, refinat i clar del moviment. Al costat de la policromia interpretativa del solista contrastava una certa rigidesa del color orquestral, que si bé es va mitigar en les intervencions conjuntes, es va fer més evident en les Danses populars romaneses i en la Simple Symphony. Pablo Heras va oferir una interpretació força escolàstica de l'obra de Benjamin Britten, i la concepció massa seccionada a l'interior dels moviments, si bé li va servir per clarificar el discurs, va restar direccionalitat a la música. En el tercer moviment, anomenat per Britten Sentimental, el jove director granadí, malgrat que en tenia una concepció clara, no va poder arribar a extreure'n l'expressivitat necessària i en va resultar una interpretació tancada i sense l'oxigen que, amb Jaime Martín, l'orquestra havia aportat a la música. Va ser una pena que en un moviment que permetia extreure una gran sensualitat a l'orquestra, tan sols vam poder sentir com, correctament, la música passava sense seduir-nos. Però, en canvi, en la dansa popular romanesa de la propina, el Conjunt Orquestral de Girona va saber arribar, amb una interpretació destacada del concertino, a una expressivitat i nitidesa notable en la seva interpretació.

Josep Jofré
El Punt