Moviments tectònics més que no pas grans sacsejades. En un sector com el de la música clàssica, més basat en la llarga durada que en l’impacte immediat (almenys, així hauria de ser), el període d’un any és escàs per calibrar els canvis de fons que s’hi puguin haver produït. Tot i això, fent una mirada panoràmica al 2015, la sensació és d’estabilitat després d’anys de retallades. Això no vol dir que els efectes de la brutal crisi econòmica -i social, i política, i...- s’hagin dissipat, només que ja no som al fons del pou. Com en sortirem ja és un altre tema.

El Gran Teatre del Liceu és una bona prova que les turbulències no han acabat: les funcions de Benvenuto Cellini van estar a punt de ser suspeses per una vaga, i la nova política d’abonaments, correcta sobre el paper, va generar força coïssors entre molts aficionats quan van comprovar a la pràctica com es disparava la factura. Amb la nova directora artística, Christina Scheppelmann, ja del tot instal·lada, de mica en mica veurem quin rumb dóna a una programació a la qual, per ara, un bon grapat d’individualitats potents no són suficients per conferir-li una volada més ambiciosa. El 2016 continuarà la incorporació de nous instrumentistes a l’orquestra encetada el 2015. Però per què ningú parla de renovar el cor? Si segueixen fent falta reforços per a una òpera com Lucia di Lammermoor és que alguna cosa falla.

Un dubte: si el Liceu pot contractar músics de plantilla, ¿l’OBC també? De vacants n’hi ha, començant per l’etern tema del concertino, que, a hores d’ara, sembla una broma de mal gust. Al setembre Kazushi Ono va inaugurar titularitat, però fins al febrer no tornarà, en un curs en el qual la seva presència encara serà limitada. Amb concerts com el de la Sagrada Família o programes cinematogràfics com El senyor dels anells o el dedicat a Pixar queda clar que l’OBC és una pota més de la política -popular o populista, a gust del consumidor- de L’Auditori d’intentar arribar a un públic més ampli.

Una vaga sentida

Ara bé, la música que s’ha sentit amb més potència aquest 2015 ha sigut la de les sirenes i crits de protesta dels acomodadors. El gran sotrac va ser compartit per L’Auditori i el Liceu, la vaga del personal de sala, subcontractat per una empresa de treball temporal, un nou exemple de la precarització de les condicions laborals en aquest Estat salvat gràcies a una brutal devaluació interna. Que això passi en grans institucions públiques intranquil·litza encara més.

Mentrestant, el Palau de la Música Catalana feia a l’estiu un anunci inesperat: el relleu de Josep Vila i Casañas com a director de l’Orfeó Català. Divuit anys al capdavant del cor poden explicar la decisió, però no el moment de notificar-ho (dies abans d’un concert de gran compromís, les Quatre peces sacres de Verdi amb Daniel Barenboim) ni que el successor previst, l’anglès Simon Halsey, director de prestigi indiscutible, encara no hagués confirmat del tot la seva acceptació del càrrec.

A més de les reiteracions d’obres entre els principals operadors a Barcelona (i la constatació que als nostres programadors els agrada Mahler, però no Bruckner), el Palau i L’Auditori han coincidit a posar Hèctor Parra al centre del focus. Sense negar la gran vàlua del compositor barceloní, el risc és que, superada l’allau d’obres programades en aquest annus mirabilis, per la inexorable llei del pèndol, passi molt de temps fins que puguem tornar a escoltar la seva música.

El nomenament més sonat del 2015 va tenir tocs de tragicomèdia. Molt pocs hauríem pensat mai en l’Orquestra Filharmònica de Berlín com a germana de les CUP en procediment assembleari i en incapacitat de prendre decisions. El maig passat, després d’11 hores de reunió, i amb la premsa impacient a la porta, els integrants d’una de les millors orquestres del món no van posar-se d’acord sobre qui havia de ser el director musical que prengués les regnes del conjunt el 2018, quan l’actual titular, Sir Simon Rattle, plegués. Sis setmanes després hi va haver l’esperada fumata blanca: Kirill Petrenko era l’escollit. Un director admirat i respectat, allunyat dels cercles mediàtics i de les poques, tot i que encara poderoses, multinacionals discogràfiques que queden en funcionament; un músic que ha picat pedra foguejant-se en el fossat operístic. Vaja, com molts grans músics del passat, un fet inaudit en ple segle XXI.

La Filharmònica de Berlín no ha visitat Barcelona en un 2015 que, com cada any, ha tingut concerts excel·lents, bons, regulars i dolents. I concerts que no s’han fet per motius diversos. Cancel·lacions sonades han sigut les de Maurizio Pollini (és cert, reemplaçat per un excels Arcadi Volodos), Krystian Zimerman (aquesta va fer mal) i Anna Netrebko i amics.

Al costat de les grans institucions, tanmateix, és encoratjador veure com iniciatives més petites però no menys ambicioses van assentant el seu camí, com el festival Bachcelona, afavorit aquest 2015 amb la visita de tot un Ton Koopman. Que no falti la bona música el 2016.

Tres cites destacades del 2015

‘Pélleas et Mélisande’, Dresden

Calixto Bieito i La Fura dels Baus segueixen triomfant als escenaris internacionals (aquí costa més veure’ls). Aquest muntatge de l’òpera de Debussy és un dels treballs més hipnòtics del furero Àlex Ollé, mentre Bieito evocava la Guerra Civil en una contundent La forza del destino a Londres.

Murray Perahia, Palau de la Música

El pianista nord-americà va tornar a Barcelona, després de massa anys d’absència, amb un recital on la música, i només la música, sense cap altra contingència externa ni cap distracció innecessària, es va ensenyorir del Palau gràcies a un artista d’una integritat i d’una categoria extraordinàries.

‘Benvenuto Cellini’, Liceu

En una programació cada cop més prudent (o conservadora), la primera òpera de Berlioz era una tria arriscada. El nom de Terry Gilliam (i Monty Python) donava arguments de venda per a un muntatge espectacular protagonitzat per un John Osborn en estat de gràcia.