Cerca de notícies

Enquesta

Attila i el Resorgimento verdià, al Liceu

2/4/2018 |

 

Els propers 6 i 8 d’abril arriba al Liceu Attila, de Verdi, una obra patriòtica que relata el crepuscle del rei dels huns. Es podrà sentir, en versió concert, amb les veus d’Ildar Abrazakov (Attila), Anna Pirozzi (Odabella) i Josep Bros(Foresto), sota la direcció de Speranza Scappucci.

Attila és una història d’odi, sacrifici i venjança. El rei dels huns ha arrasat Roma i amb la seva arrogància es guanyarà la seva pròpia fi. La jove Odabella, filla del Senyor d’Aquilea, mort a mans d’Attila, perpetrarà el crim que venjarà “Dio, popoli e re!”.

L’òpera es va estrenar a La Fenice de Venècia el 2 de febrer de 1846, i poc després arribava a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el mes de maig del mateix any. L’estrena al Liceu no va ser fins el 21 de setembre de 1850, tres anys després. Des d’aleshores se n’han fet 29 representacions, sent la darrera l’any 1984, fa 33 anys, els mateixos que tenia Verdi en compondre l’òpera.

L’obertura, que comença tímidament amb les cordes greus i el contrapunt dels vents en la zona aguda, té un caràcter tenebrós, que només remet a la melangia per la melodia dels violins. Una gran càrrega dramàtica que està continguda en només tres minuts. Ens preparem per una òpera plena de conflictes, que Verdi va aprofitar per convertir en un cant a la pàtria. Era l’època de Nabucco que, juntament amb Attila, són les òperes més clarament polítiques del compositor del Resorgimento. Per això Verdi era aclamat clandestinament com a “Vittorio Emanuele Re d’Italia”, i es guanyà les simpaties de tots els nacionalistes que volien una Itàlia unida sense les urpes de l’Imperi Austro-Hongarès. La unificació encara trigaria, arribaria després del període tumultuós comprès entre 1859 i 1870.

El llibret de Temiscole Solera –autor també de Nabucco– situa l’acció a Aquilea, la Llacuna adriàtica i Roma, entre el 452 i el 453, i es basa en Attila, König der Hunnen, de Zacharias Werner. Solera va escriure el primer i el segon actes amb molta lentitud mentre Verdi, en companyia de Muzio, deixava Milà per establir-se a Busetto i compondre amb la major tranquil·litat. Però el llibretista va marxar a Espanya sobtadament i va deixar el tercer acte sense acabar. Es va obrir una gran polèmica amb aquest fet i, finalment, fou Piave, un altre fidel de Verdi, qui l’acabà.

El llibret presenta un curiós sincretisme religiós amb el culte als déus i druides celtes, així com la constant referència d’Attila a la cultura teutona, amb al·lusions a Wotan i el Walhalla, mentre que els romans s’encomanen al Déu cristià, ja que fa més d’un segle que han deixat el paganisme.

En la nova partitura de Verdi presenta un estil molt personal i colorista, amb grans taques sonores que esbossen les preocupacions dels personatges. Hi trobem un entusiasme i una inspiració tals que no és difícil advertir la premonició de Macbeth –de qui Piave és el llibretista. Verdi i els seus lletristes fan una gran tasca per dissoldre la línia entre el blanc i el negre, buscar els matisos en les emocions i les característiques de les criatures que han creat. Attila és el dolent, però sempre hi ha la recerca de la seva humanitat. La ferocitat i la tirania van acompanyades de temors i debilitats, com l’amor sincer envers Odabella i, al cap i a la fi, el convenciment que les seves accions són justificables davant de Déu.

A “Mentre gonfiarsi l’anima”, de l’escena segona del primer acte, Attila mostra la seva vulnerabilitat quan, en despertar-se, relata un terrible somni en què un vell enorme que l’agafà pels cabells, ell es queda petrificat amb la seva espasa i el personatge somriu i diu que només pot fer sofrir els mortals, “aquí està barrat el pas en aquest sòl de Déus”, i aquestes paraules li ressonen ombrívoles, fatals, i el seu cor es gela d’horror. Mentre va relatant la història, la música fa una progressió ascendent per centrar l’atenció fins que la percussió delata el seu temor. Vocalment, el personatge central és un nou pas per a la sèrie de grans papers iniciats per Zaccaria (Nabucco), un tipus de rols amb grans exigències dramàtiques i vocals que porten l’intèrpret a transitar entre les difuses fronteres que llavors hi havia entre el baríton i el baix.

A l’altra banda hi ha Odabella, una justiciera sofrent i amb coratge que venja el seu pare i el seu poble, encara que a cops sent debilitat per qui vol casar-se amb ella, Attila, ja que el monstre que s’esperava no és tan temible. Ella és valenta, representada com una amazona que protegeix els vençuts i el seu sentit de la justícia farà que al final del tercer acte enfonsi l’espasa del propi Attila entre les costelles del rei dels huns i, així, restaurar l’ordre invertit.

Ja al principi de l’obra, a l’ària de meravellosa coloratura “Da te questo or m’è concesso”, la soprano dramàtica amb gran presència i ductilitat vocal pronuncia aquestes paraules: “L’odio armasti dell’oppresso/Coll’acciar dell’oppressor” (“Armares l’odi de l’oprimit/amb l’espasa de l’opressor”). Des del principi, la mort estava anunciada, però Attila se sent massa poderós per occir en mans d’una dama, i comet la niceté de lliurar-li la seva espasa.

De fet, en un duet amb el seu estimat, el noble aquileu Foresto, en què s’entrellacen odi, rancúnia, passió i reconciliació, Odabella s’autoproclama com la nova Judith bíblica. A l’acte primer, escena segona, així s’hi refereix amb to heroic: “Des del dia que et vaig creure mort al costat del meu pare en batalla, renovar la història de Judith Orabella jurà al Senyor”, després de l’ària “Nel fuggente nuvolo”, que desprèn gran serenor i requereix una gran delicadesa, amb uns piani deliciosos.

Foresto, el promès d’Odabella, és el personatge lírico-heroic de la partitura. Havia estat refugiat per la violenta arribada d’Attila i els huns, i ara torna per retrobar-se amb la seva estimada i lluitar contra l’abusador. A l’acte tercer intenta evitar el casament entre Attila i Odabella i canta “Che non avrebbe il misero”, una ària en la qual es lamenta per la suposada infidelitat de la seva amada, “que sembla innocent, però en realitat és cruel”. El tenor spinto canta una melodia que comença en to menor però es transfigura cap a major, entonant una línia elegant i polida, amb aguts sostinguts i frases amples.

Al pròleg apareix l’adversari d’Attila, el general romà Ezio, a qui Attila, malgrat la rivalitat, respecta com a honorable rival. Enzio li proposa un tracte: “Avrai tu l’universo, / resti l’Italia a me” (“Tindràs l’univers,/però deixa’m Itàlia a mi”). La línia vocal és solemne, i sembla abraçar-ho tot, viatjant de notes greus a més agudes i tornant a descendir de forma concloent. Però el rei dels huns refusa la proposta i amenaça amb la destrucció de Roma. A l’acte segon protagonitza dues àries importants: d’una banda, “Dagl’immortali vertici”, on renega del jove emperador i vol el retorn dels governants ancestrals, amb un cant molt definit i serè, que es desplega amb elegància i, de l’altra, arriba el contrast amb un enèrgic “Egettata la mia sorte” en què entona com serà la seva defensa d’Itàlia, ple d’heroisme.

La presència de la soprano dramàtica italiana de més prestigi en aquests moments, Anna Pirozzi, és el reclam més esperat en la producció en versió concert del Liceu. Aquesta meravellosa Odabella actuarà al costat d’un Attila de gran potència, Ildar Abdarazakov, així com l’estimat Josep Bros serà Foresto. El baríton Vasily Ladyuk, primer premi del Concurs Francesc Viñas 2005 i premi Operalia es posarà en la pell d’Enzio i completen el cast Josep Fadó (Uldino) i Ivo Stanchev (Leone).

Aina Vega i Rofes
Núvol