Montserrat Caballé ha mort la matinada del 6 d’octubre de 2018 a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, als 85 anys, i amb ella se’n va una de les veus més importants del segle XX i una de les màximes figures del que es va donar a conèixer com a “Bel Canto Rennaissance”.

Montserrat Caballé i Folch va nèixer al barri de Gràcia de Barcelona l’any 1933 i va crèixer en un ambient humil però amb una gran sensibilitat musical. Els seus pares la van matricular al Conservatori Superior de Música del Liceu abans de complir els 10 anys, on es va graduar amb les màximes qualificacions el 1955. Van ser els seus mestres, músics il·lustres com Pere Vallribera i Conxita Badia, entre d’altres. La cantant va poder completar els seus estudis gràcies a la obtenció de beques i al recolzament del mecenatge privat, principalment el de la famila Bertrand, que la va recolzar des dels seus inicis.

Com és habitual, les llegendes es forjen a partir de moments crucials i l’assessorament i recolzament de persones clau, encara que no sempre l’encertin en els seus consells. Caballé explicava sovint com poc abans del seu debut al Teatre Municipal de Basilea, l’any 1956, on debutaria com a Mimì de La Bohème, un empresari teatral poc perspicaç la va voler aconsellar de no perseverar en voler fer carrera com a soprano per falta de talent i de dedicar-se millor a formar una familia i dur una vida convencional. La cantant no solament no li va fer cas, sinó que va veure en aquest comentari un incentiu a superar-se a sí mateixa. Durant dues temporades, la cantant debutà papers principals en el teatre suís, abans de traslladar-se a Bremen, on va inaugurar temporada en el paper de Ginevra d’Ariodante de Händel. La cantant forjà en aquests anys el seu repertori principal, que incloia papers de prou pes dramàtic com la Tosca de Puccini, Salomé Arabella de Richard Strauss, Aida, La TraviataIl Trovatore de Verdi, però també Donna Elvira de Don Giovanni i Fiordiligi de Così fan tutte de Mozart, entre d’altres.

 

Montserrat Caballé com a Arabella en el seu debut al Liceu el 1962

La cantant debutava al Gran Teatre del Liceu el 7 de gener de 1962 amb Arabella d’Strauss, paper amb què faria els debuts a altres places importants d’Europa. És en aquests anys en què coneix al que seria el seu marit, Bernabé Martí, tenor saragossà a qui conegué cantant junts Madama Butterfly de Puccini i amb qui tingué dos fills: Bernabé i Montse.

La llegenda esdevé una realitat l’any 1964, quan és cridada per substituir l’aleshores diva del Bel Canto, Marilyn Horne, en el paper principal de Lucrezia Borgia de Donizetti en una versió en concert al Carnegie Hall de Nova York. L’èxit esdevé absolut i el The New York Times titulà la revelació amb aquest titular: “Callas + Tebaldi = Caballé”. Aquí comença la llegenda. Tant és així que un cop que Maria Callas, a les acaballes de la seva carrera, va ser preguntada sobre qui podia ocupar el seu tron, la cantant grega va respondre: “Només Caballé”.

El repertori de la cantant catalana va ser vastíssim i molt variat, des de Händel a Wagner, passant per Verdi, Mozart i els tres compositors clau del Bel Canto: Bellini, Donizetti i Rossini. De fet, ella va ser una de les líders del moviment conegut com a “Bel Canto Rennaissance”, iniciat per Callas i continuat per ella, Joan Sutherland, Leyla Gencer i Marilyn Horne, entre d’altres, i que va afavorir la recuperació de nombrosos títols de Donizetti, Bellini i Rossini, fins aleshores injustament oblidats. La discografia –en estudi i en gravacions “pirates” del viu- donen testimoni de les aportacions inigualables que la cantant va fer durant les dècades dels anys seixanta i setanta: Il Pirata de Bellini; Lucrezia Borgia, Caterina Cornaro, Gemma di Vergy, Parisina de Donizetti; Semiramide, Tancride, La donna del lago de Rossini són només alguns dels títols pocs coneguts que la cantant va afegir al seu repertori, al costat d’altres més coneguts dels mateixos autors.

La cantant catalana a Roberto Devereux de Donizetti l’any 1968, al Gran Teatre del Liceu.

La veu de Montserrat Caballé serà recordada per tothom per la puresa del seu timbre  -solar, vellutat i brillant-, el seu control magistral del fiato que li permetia allargar la línia de cant fins a límits extraordinaris i fer uns pianíssims insuperables i per la seva emissió de la veu commovedora: escoltar la veu de Caballé és com sentir correr l’aigua per un manantial d’aigues transparents que reconforta i apaigava l’esperit. Escoltin, sinó, la seva mítica gravació del viu de l’ària “Casta Diva” de la Norma de Bellini des del Festival d’Orange en què la veu sembla còrrer amb el vent inclement de la tramuntanada pròpia dels espais oberts en una dansa hipnòtica de difícil descripció.

A partir de la dècada dels vuitanta Montserrat Caballé, de personalitat carismàtica i riure contagiós, va flirtejar amb estils diversos, prestant la seva veu a experiments musicals no sempre d’igual qualitat. Però si una actuació pop va resultar feliç, sens dubte és la de l’enregistrament de la cançó “Barcelona” cantada a duo pel líder de Queen, Freddie Mercury i la soprano catalana en ocasió de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics Barcelona 1992. Allà, la cantant va traspassar les fronteres de l’òpera i el món clàssic per esdevenir una icona pop.

Els últims anys el progressiu allunyament dels escenaris operístics –si bé no de les sales de concerts, principalment en actuacions amb la seva filla Montserrat Martí- van jugar a favor d’una més gran dedicació a l’ensenyament magistral de la tècnica de cant, en què ella era una mestra consumada, i en el recolzament dels nous talents a través del seu concurs internacional de cant.