ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Verí i antídot

26/10/2018 |

 

A veure, ja us aviso d’entrada que això és un còctel que pot semblar —bé, que és, no ens enganyem— d’allò més heterodox i fins i tot excèntric. A primera vista, si més no. Però és en allò aparentment més indissociable, en allò on sembla que res té a veure amb res, on hi podem trobar, si furguem una mica, més respostes. O alguna resposta. Una, ni que sigui. L’evidència deixem-la per als mandrosos i per als científics (totes dues ocupacions ben respectables). Així doncs, sense cap necessitat de salts mortals ni tombarelles ni giravolts intentem anar tot dret de Dagoll Dagom a Montserrat. De Nissaga de poder al Virolai. 

Albert Guinovart Bernat Vivancos són dos dels compositors més coneguts a casa nostra per allò que hom anomena “el gran públic”. És ben sabut que ho són, de prou coneguts, no només per escriure música, sinó per d’altres facetes musicals. Guinovart és un molt bon pianista, ja sigui tocant com a solista o —feina poc vistosa però que és un art en si mateixa— com a pianista acompanyant (compartí escenari amb la veu i la persona angèliques de Victòria dels Àngels). Vivancos fou director durant gairebé una dècada d’aquest estendard de la cultura catalana que és l’Escolania de Montserrat. 

Els dos són, també, professors de composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya (on també, els dos, hi ensenyen l’orquestració).

Bé, si deixem que a través de les nostres orelles pugui anar lliscant per les venes, ens adonarem que la música d’Albert Guinovart té verí. És verí. Vull dir, el seu ús de l’harmonia, sempre fantasiosa, sempre rica i enriquida, a vegades gairebé adulterada, provoca aquesta sensació. Cal dir que no pot ser d’altra manera en algú que té el piano —i, sobretot, cinc dits a cada mà— com a referència. El joc amb els acords, amb l’harmonia, hi és natural. Sap afegir la nota o notes justes a qualsevol acord dels de tota la vida per tal que aquest es metamorfosegi en quelcom que sona cent per cent Guinovart, genuí. 

Això és així des de la primerenca Mar i cel fins als més recents Valsos poètics (escrits en homenatge a un altre gran i nostrat compositor-pianista: Enric Granados). Tampoc descobrim Amèrica si diem que Guinovart té el do de la melodia.

La música de Bernat Vivancos també té una sonoritat pròpia. I aquesta es podria definir com a etèria i lluminosa. Mística. Sap servir-nos l’harmonia com un bàlsam. Com un antídot de contemplació i de temps suspès. Un temps no quotidià, un temps gens banal. Un temps ple. Ple de so en suspensió. No pot ser d’altra manera en algú que té la veu —o encara millor dit: les veus, el cor— com a referència. Els seus acords són més aviat agregats de notes, agregats de veus. Superposicions. Una sort de clústers que van filtrant-se tot avançant entre espais de més consonància. Com sorgint entre la boira. Sempre amb suavitat, una música amorosida sense angles, rodona, circular. Això és així també en la forma. 

Ho podem sentir en el seu corpus coral (que és del seu catàleg allò més cabdal i essencial) com ara en el fabulós Nigra sum (la inspiració montserratina és clau en la seva obra) i també en les seves peces instrumentals, com ara l’Offertoriumper a quatre clarinets. A més, Vivancos domina l’espai acústic d’una manera total, com si aquest fos un element més sobre la taula de treball. Partitura i arquitectura. La individualitat de cada línia vocal forma una sobre l’altra un tot així com cada cantaire es pot distribuir en l’espai per a crear una nova acústica.

Més coses: recentment aquests dos creadors també han coincidit en l’estrena d’una obra de grans dimensions. Una obra que, d’una manera o altra, acostuma a ser important en la vida d’un compositor. Un rèquiem. 

Malgrat que cadascú, i així ha de ser, a escombrat cap a casa, els rèquiems de Guinovart i de Vivancos comparteixen un concepte que els defineix: l’eclecticisme. Un eclecticisme en el bon sentit, ja ens entenem. Què vull dir? Doncs que són obres que serveixen per entendre molt bé l’univers de cada un d’aquests compositors. En el de Guinovart hi circulen referències a Mozart, a Verdi, a Fauré, a Britten. A la missa –no de difunts—de Bernstein, fins i tot. I a Lloyd Webber, clar. I el de Vivancos, menys canònic, menys “simfònic”, és un recull de formes, recursos i ocurrències que van conformant davant nostre una obra d’obres, una obra arbre: des de micropolifonies d’aura mística fins a repeticions minimalistes passant per la concreció –relativament concreta—del madrigal.  

És importantíssim, vital, que les institucions del país promoguin i encoratgin els seus creadors, a somniar a gran escala. Via lliure a l’aventurar-se en el gran format. El Rèquiem de Guinovart ha estat possible gràcies al Palau de la Música Catalana i el de Vivancos (enregistrat amb cura i excel·lència pels genis de Neu Records) s’interpretarà a l’Auditori de Barcelona en aquesta primera temporada de l’engrescador projecte Barcelona Obertura.

Si bé cal llaurar cada dia un camp sembrat d’obres de tot tipus, més grans o més petites, allò que apuntala definitivament una cultura i una societat és l’ambició. 

Joan Magrané
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet