ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

L'any que Jonas Kaufmann va venir tres vegades

30/12/2018 |

 

El 2018 ha estat marcat per canvis i renovacions en diverses institucions musicals

L’any que s’acaba ha deixat en la memòria l’habitual desfilada de grans divos i grans intèrprets -termes no sempre sinònims-, a partir dels quals cada melòman pot extreure la seva particular llista del bo i millor del 2018 (també de les absències persistents). El que ve és només una tria possible en un any en què també hi ha hagut moviments en algunes institucions musicals que, amb força probabilitat, afectaran els esdeveniments del 2019.

Comencem amb un fet excepcional en aquestes latituds, com és gaudir amb pocs mesos de diferència de les actuacions de les dues millors orquestres del món, la Filharmònica de Viena (amb Gustavo Dudamel) i la Filharmònica de Berlín (en la gira de comiat de Sir Simon Rattle com a titular), un luxe al qual (que no pateixin els programadors) ja sabem que no ens podem avesar. Tanmateix, no deixa de ser curiós que en un mateix any L’Auditori i el Palau de la Música es posessin d’acord per convidar els mateixos intèrprets. Si Dudamel tornava amb la Mahler Chamber Orchestra, Philippe Herreweghe també ha sigut dels noms repetidors, tot i que amb una perla com Israelis Brünnlein de Schein no ens queixarem pas.

Per a repetidor il·lustre, el tenor Jonas Kaufmann: Liederabend Wolf al Palau amb Diana Damrau, concert a Peralada i, entremig, tres úniques funcions, a preus estratosfèrics, d’Andrea Chénier al Liceu. Unes representacions que, per sort, no van ser un one man show, com la soprano Sondra Radvanovsky i el baríton Carlos Álvarez es van encarregar d’evidenciar. La presència puntual d’aquests i altres noms estel·lars, i escadusseres propostes rodones a nivell tant escènic com musical com l’òpera Kaťa Kabanová, no amaguen la grisor general i el desequilibri de la programació del Liceu.

El 2018 el teatre de la Rambla presentava nou director general, Valentí Oviedo, i anunciava la no renovació del contracte de la directora artística, Christina Scheppelmann. El resultat del concurs per cobrir la seva plaça se sabrà d’aquí unes setmanes, tot i que, abans i tot de la convocatòria, moltes veus ja donaven per fet el nom del substitut. Si es confirmés, caldrà tornar a replantejar si els concursos són simples maniobres de distracció per dissimular decisions ja preses.

A L’Auditori també s’ha resolt fa poc un concurs, el de director general, que ha recaigut en un bon professional de la casa, Robert Brufau, triat per una comissió en què tots els experts externs a les administracions pertanyien al mateix àmbit, la música contemporània. Curiós, si més no. A part d’això, l’equipament ha ampliat dos anys el contracte de Kazushi Ono al capdavant de l’OBC, decisió lògica atès el bon rendiment que té l’orquestra amb el seu titular. Una altra qüestió és si el rumb del conjunt està ben definit, més enllà d’ampliar l’oferta de projeccions cinematogràfiques amb música en directe, fenomen imaginem que rendible perquè altres orquestres s’hi han apuntat amb entusiasme.

Altres relleus i renovacions
No deixem les orquestres, perquè a la Simfònica del Vallès hi ha hagut relleu sobtat, un sobreocupat James Ross ha cedit la titularitat a Xavier Puig, excel·lent músic a qui tampoc li falta feina, perquè és el nou director principal del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Aquesta formació havia quedat una mica estancada des que Simon Halsey va assumir la direcció artística dels cors del Palau, i necessitava una figura amb una dedicació més continuada que la que oferia el director anglès. Halsey ha estat renovat per dos anys més, i ha accentuat un model de treball amb l’Orfeó Català de presència discontínua que es basa en la solidesa del dia a dia gestionat per Pablo Larraz (nomenat director principal). Un model que, tanmateix, ha permès que el cor fes un pas endavant en qualitat i projecció.

Tanquem apartat coral amb un nou exemple de la capacitat de mobilització de la societat civil, amb els cantaires voluntaris del Messies participatiu prenent el relleu de l’organització arran de l’abandonament d’una entitat bancària valenciana.

Talent del país
L’any de la desaparició de Montserrat Caballé, els talents catalans han continuat protagonitzant grans vetllades. Jordi Savall emociona en concerts com l’homenatge al 400è aniversari del naixement de Cererols (si bé l’efemèride més recordada ha sigut el centenari de Bernstein). El Quartet Casals porta el seu cicle Beethoven arreu i Xavier Sabata no dubta a prendre riscos ( Winterreise amb contratenor? Per què no?). Joves veus progressen admirablement davant les nostres orelles, com el baríton Josep-Ramon Olivé. I, a més a més, formacions de referència com el Trio de Barcelona tornen, encara que sigui per un dia, en un país on les formacions de cambra de qualitat es multipliquen dia a dia.

En canvi, un talent que no veiem mai per aquí és el de Calixto Bieito. Amb muntatges apassionants com Die Gezeichneten de Schreker a Berlín, la Passió segons sant Joan de Bach a Bilbao, L’incoronazione di Poppea de Monteverdi a Zuric, Moses und Aron de Schönberg a Dresden i Simon Boccanegra de Verdi a París, el director català ha viscut un 2018 extraordinari.

Un repàs de l’any mai pot obviar un concert de Grigory Sokolov, artista sense parió, fidel a una manera de fer música aliena a tota la faramalla mediàtica que ens envolta. Bach ha estat ben servit per forces franceses, ja fos la Passió segons sant Mateu amb efectius mínims i expressivitat màxima de Les Musiciens du Louvre amb Marc Minkowski o els motets per les veus excelses de l’Ensemble Pygmalion de Raphaël Pichon, mentre que, pel que fa a la creació actual, per fi John Adams ha vingut a Barcelona a dirigir algunes de les seves obres.

La música clàssica no ha quedat al marge del fenomen #MeToo, com pot explicar Daniele Gatti. Mesos després de dirigir una vibrant Novena de Beethoven al Palau de la Música, el director italià va ser fulminat com a titular del Concertgebouw d’Amsterdam a causa de diverses acusacions de comportament inapropiat. Passat un temps lluny dels focus, Daniele Gatti ha reaparegut com a flamant director musical de l’Òpera de Roma. ¿El temps ho oblida tot? A veure què recordem del 2019. 

XAVIER CESTER
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de