ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Una tarda històrica

2/1/2019 |

 

El musicòleg Oriol Pérez Treviño escriu sobre la pèrdua de Joan Guinjoan

Hi ha dies que un sap que, per sempre més, no podrà oblidar. Per la tristesa o per la corroboració de saber i comprovar el pas del temps. Ahir va ser, pel qui signa aquestes línies, un d'aquests dies.

A la tarda d'ahir, enmig de la meva habitual relectura de cap d'any d'aquesta joia de la poesia del segle XX com ho són els Four Quartets (1943) de T.S.Eliot, en la magnífica traducció d'Àlex Susanna i que va servir com a contrapunt sever a la no menys habitual matinal de valsos vienesos conduïts enguany pel mariscal Christian Thielemann, vaig rebre una felicitació d'any nou de la mezzosoprano Marta Infante. Em comentava com, a partir d'avui 2 de gener, iniciava els assajos de L'enigma di Lea de Benet Casablancas que s'ha d'estrenar el proper 9 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

Parlar del Liceu, personalment, m'implica sempre recordar la meva primera vegada que vaig assistir-hi. Va ser un 20 de novembre de 1987 amb un Tannhaüser de Richard Wagner. Ho vaig fer acompanyat de qui, aleshores, era la meva professora de música: Maria Josep Besson. Feia molts dies que no sabia res d'ella, i la darrera vegada que vaig poder-hi parlar, les notícies no eren gens bones a causa de la recaiguda en una malaltia. Vaig decidir enviar-li un whatsapp, però aquest m'assenyalava com aquell número només podia ser convidat a participar. Vaig pensar el pitjor i, en efecte, una consulta per la xarxa em va fer coneixedor que, el passat 18 d'agost, es va dir l'últim adéu a la Maria Josep. Una extraordinària contralt que va viure molts anys a Londres en el món del musical, on abans havia format part a Catalunya de l'elenc del musical del Flor de nit de la companyia Dagoll Dagom i, darrerament, era la directora del Cor de Vallferosa en el projecte Iter Luminis de Lídia Pujol.

Vaig intentar passar la tarda com vaig poder, amb un volt amb cotxe inclòs i perdent el temps per les xarxes socials. Devien ser poc més de les 10 de la nit quan el pianista i promotor cultural Josep M. Escribano m'enviava un lacònic missatge: aquesta tarda ha mort Joan Guinjoan. Tot pensant que aquella era una notícia que ja corria, vaig decidir fer un no menys lacònic missatge al Twitter com era "Ha mort Joan Guinjoan". No comença molt bé l'any.

He de dir-ho ràpidament. Coneixia molt poc en Joan Guinjoan. Recordo d'haver pres contacte amb ell per primera vegada als Discos Castelló del carrer Tallers, on era habitual una tertúlia compartida entre els melòmans que anàvem a deixar-nos els calers allí i on els seus venedors no eren només això. Eren autèntics mestres de cerimònia, profunds coneixedors i que em van ensenyar moltes, moltes coses. Eren el Xavier Cester, actualment excel·lent crític musical del Diari Ara i el Marc Benguerel, fill del compositor Xavier Benguerel. Va ser en una d'aquelles tertúlies a peu dret a la botiga on –per què amagar-ho: la meva arribada era sempre incendiària com li pertocava a un enfant terrible–, vaig veure per primera vegada en viu a en Joan Guinjoan. Anys després vaig coincidir amb ell en una taula rodona al Centre d'Art Santa Mònica celebrada en motiu de l'exposició que vaig comissariar sobre Josep M. Mestres Quadreny. Allí va ser, en efecte, la vegada que més vaig poder parlar abastament amb Guinjoan.

En un món musical tan habitual en posar pells de platan, de misèries humanes, enveges i crítiques ferotges per l'esquena entre uns i altres, he de dir que en Joan Guinjoan era sempre una personalitat respectada de manera unànime i elogiosa, fins i tot en postures irreconciliables. Crec que no fa falta dir noms. Això, juntament amb una obra que mai et deixa indiferent i que era reconeguda a un país a qui li costa tant reconèixer el talent propi, però també fora de casa nostra, feien de Joan Guinjoan un dels més grans entre els nostres compositors vius.

No havien passat cinc minuts d'haver penjat el tuit que em va trucar Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Palau amb una veu trencada i demanant-me quina era la font amb la que havia penjat aquella notícia en un tuit i que estava essent força retuitejat quan, encara, cap font oficial havia anunciat la notícia. Quan li vaig explicar d’on provenia va ser quan va corroborar la fiabilitat i em va explicar el projecte d'encàrrec d'una cantata que tenia entre mans el Palau, amb textos d'Antoni Clapés, de com havien celebrat amb un dinar el passat novembre el 87è aniversari i de com, en efecte, els darrers dies estava ingressat i que el propi Guinjoan li havia demanat de no visitar-lo.

Van seguir missatges i trucades dels diaris nacionals El Punt-Avui, comptes com L'apuntador demanant-me d’on apareixia aquesta notícia. He de reconèixer que els ho vaig agrair. En un món tan donat a la rumorologia, a les anomenades fake news, en definitiva, a la postveritat, la mort d’un dels compositors catalans vius més destacats no es mereixia, en absolut, una trolejada.

Més enllà dels habituals estèrils reconeixements necrològics cap a la seva figura, merescudíssims, a un li agradaria que tota aquesta energia es transformés i es traduís en una major presència i freqüència de la seva música a les nostres programacions, cosa de la que no puc deixar de mostrar el meu escepticisme. Seria, tanmateix, el millor homenatge que podríem fer-li.

Comencem un any nou i, certament, el nostre país cada dia sembla més orfe de grans personalitats. A les morts el passat 2018 de Màrius Sampere, Lluís Duch o Montserrat Caballé, ara hi hem d’afegir la de Joan Guinjoan. Un món antic sembla anar-se'n i, sigui dit de passada, no sé veure quin és el nou. Ahir, me'n vaig adonar. 

Oriol Pérez Treviño
440Clàssica&Jazz

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de