ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Sigfried Bing i Madama Arteta

3/1/2019 |

 

Després de les festes nadalenques enfilem un nou any amb una nova producció al Gran Teatre del Liceu. Entre el 12 i el 29 de gener, el Teatre acull un clàssic de Puccini, Madama Butterfly, amb debut en el rol principal d’Ainoha Arteta i el debut al teatre de la soprano Lianna Haroutounian.

El 1904, Giacomo Puccini estrenava a La Scala de Milà una de les seves òperes més celebrades pel públic, Madama Butterfly, la història de la geisha Cio-Cio San que es casa per conveniència amb un americà i cau en el parany d’enamorar-s’hi, però ell l’abandona. Tots coneixem el final tràgic del personatge més estimat per Puccini, que comença sent una papalloneta fràgil i submisa, però feliç i acaba convertint-se en una dona tenaç, decidida i infeliç, però lliure, perquè escull quan vol acabar amb la seva vida. El llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa -que, al seu torn, era una relectura de Madame Chrysanthème, de Pierre Loti (1887)- era només un símptoma: el de la popularitat del japonisme a l’Europa de l’Art Nouveau – i el Modernisme, el Liberty, l’Arts and Craft, el Jugendstil o el Sessessionstil.

El japonisme és un corrent artístic que va introduir a Europa Sigfried Bing, un marxant d’art i col.leccionista afrancesat d’origen alemany que comercià per orient amb objectes preciosos que duia a París empès per la novetat que li oferia l’exotisme de les terres asiàtiques. És una aportació fonamental a la modernitat, en un occident que sempre s’havia mirat el melic. A La Maison de l’Art Nouveau (<<Maison Bing>>) hi acollia tota mena d’artistes i, ben aviat, el furor japonista es va estendre per tot París. A partir de 1888, Sigfried Bing publicaria la revista Le Japon Artistique, influint fortament els Nabis i Gustav Klimt. Però per la seva “maison” hi havien passat figures com Edvard Munch, Édouard Vuillard, Maurice Denis o Paul Signac, exposant-hi obres seves, i va rebre la visita de Paul Gauguin i Vincent Van Gogh. No podem pas afirmar que Puccini estés directament influenciat per les innovacions artístiques de Bing, però, sens dubte, Madama Butterfly no és una casualitat. És fruit d’un caldo de cultiu que regnava a l’Europa de tombant de segle i que havia de travessar també el món operístic.

Madama Butterfly és una òpera sobre l’espera, l’espera que desespera la joveneta geisha Cio-Cio San durant el segon acte, després de casar-se amb Pinkerton, cínic oficial de la marina americana, al primer. Ella té l’esperança del retorn de l’amor per llençar-se-li als braços, però quan aquest torna ho fa amb Kate, la seva nova esposa, després de trencar el contracte que el lligava a Cio-Cio San. I per una raó: prendre-li el fill de tres anys que la jove papalloneta ha criat amb amor i devoció. Ella no suportarà la situació de desesperança i desemparament i decidirà fer-se l’hara-kiri després d’abraçar fort el seu fill estimat.

Aquesta òpera és un dels altres grans exponents del verisme. Com deia Puccini, l’art de les petites coses: l’amor, l’esperança, la tristesa, el desesper, la gratitud. És a dir, tot el que hi cap al cor. L’obra se centra en els sentiments de Butterfly i la seva capacitat d’estimar il.limitada i la seva admirable delicadesa. El rol és d’una extrema dificultat, ja que posa a prova no només la resistència vocal sinó la faceta purament emocional. El paper de la protagonista en aquesta òpera és immens, omnipresent, excepte al principi, i recorre per una paleta emocional completa: bogeria, alegria, amor, esperança, ingenuïtat, desesperació que requereixen tota una cantactriu. A més, vocalment, el primer repte consisteix a traspassar una orquestra amb nombrosos moments d’explosió dramàtica, sense fer perdre a l’oient la intensitat emocional. Requereix una soprano lírica spinta o dramàtica amb facilitat per l’agut, molta resistència vocal, gran squillo i, sobretot, que les emocions no la traeixin a escena. La podrem gaudir amb Ainoha Arteta, que debuta en el rol, i Lianna Haroutounian, que trepitja per primera vegada el teatre.

La música de Madama Butterfly va des de la delicadesa a l’apassionament, combina elements occidentals amb orientals -per exemple, associem l’himne dels Estats Units a Pinkerton i Sharpless, mentre que la música de Butterfly és molt més acoixinada, dúctil i exòtica, moltes vegades amb escala pentatònica. Tot és una melodia gairebé infinita, molt a la wagneriana, on és molt difícil distingir-hi les àries. No és una obra amb grans concertants i amb un excessiu pes del cor, sinó que la melodia es va dibuixant i desdibuixant a la nostra ment al ritme de les emocions de Cio-Cio San. Cal destacar la intervenció en “bocca chiusa” del cor al final del segon acte, una de les pàgines més tendres que mai ha escrit Puccini.

L’obertura de l’òpera introdueix la trama i es mescla amb les primeres veus. L’orquestra es mostra violenta, com si anticipés el tràgic final, amb un ritme trepidant i amb aires orientals. Comença amb protagonisme a les cordes i després es van afegint més instruments, tornant-se més expansiva i generosa. Pinkerton i Goro estan inspeccionant la caseta de la protagonista, i el primer manifesta la intenció de casar-se amb Cio-Cio San, ja que la llei japonesa és molt laxa i permet als americans casar-se i arrendar una casa durant 999 anys però amb l’opció de rebutjar els béns, inclosos l’esposa, quan li plagui. Ell s’ho prendrà com un joc, i el seu amor serà superficial i frívol, malgrat que la jove caigui enamorada als seus peus de i fins i tot renunciï a la seva religió. En Butterfly hi trobem l’amor sincer i pur, tendre, d’una geisha de 15 anys, mentre que Pinkerton és un poca-vergonya que s’encapritxa de la japonesa sense por de fer-li mal.

Es presenten els servents “Núvol lleuger”, “Raig del Sol Naixent”, “Exhala aromes” i Suzuki, la fidel servidora de la geisha. Just abans que aparegui Butterfly, Pinkerton ja anuncia el dia de la seva “vertadera boda, amb una autèntica esposa americana”. Després apareix Butterfly amb el cor de noies que l’acompanyen. És una veu pura, reflex de la idealització del món de Butterfly. L’orquestra es torna més expansiva, és un instrument actiu en la trama, que intervé en el que passa a l’escenari amb veu pròpia. Cio-Cio-San mostra uns objectes que du a la seva túnica, però n’hi ha un de secret: la música es torna dramàtica per un estoig que conté un punyal que el Mikado va enviar al pare de Butterfly perquè es fes l’hara-kiri. Encegada d’amor, la geisha es vol convertir al cristianisme per fer content el seu futur marit i família: “Amb humilitat m’inclino al Déu del sr. Pinkerton”.

La cerimònia té lloc, i ella fa notar a les seves amigues que ja no li han de dir Senyora Butterfly sinó Madame B. F. Pinkerton. Però arriba l’oposició, l’únic que veu a venir la desgràcia, l’oncle bonze budista, i tots es mantenten alerta perquè ella ha renegat de la seva religió. Acaba l’acte amb un llarg duo entre els amants, després que els seus reneguin d’ella. “Em quedo sola i repudiada… repudiada i feliç”, afirma la innocent. Però té por de morir d’amor -una clara premonició del final tràgic- i ell li contesta amb expressivitat que “L’amor no mata, sinó que dóna vida”. Acaba l’acte amb “Vine, sigues meva!”, i cau la nit.

Si el primer acte el veiem amb els ulls de Pinkerton i Butterfly just apareix com un objecte a qui es pot modelar, al segon acte la noia agafa tot el protagonisme i sentim com les seves emocions ens corprenen. Ja no té 15, sinó 18, és mare i està passant penúries perquè els diners que el seu impostor marit li va deixar quan va marxar no són suficients. L’acompanyem en l’esperança, el temor, l’alegria, la innocència, el dolor, l’optimisme i la creença en la bondat de les persones i la infinitud de l’amor.

Han passat tres anys, i Butterfly plora al costat de Suzuki: “Els Déus japonesos són grassos i mandrosos, i el Déu americà respondrà aviat”. Pinkerton, abans de marxar, va dir a la seva dona que tornaria quan els pits-rojos tornessin a fer el seu niu. Cio-Cio San ho canta amb una dolçor i innocència. Aleshores apareix l’ària més cèlebre de l’obra, “Un bel dì vedremo”, que transmet optimisme, esperança, fe, amor i bondat. S’inicia pausadament, mentre el violí acompanya la veu i després, l’orquestra, amatent a la protagonista, reprèn amb dramatisme el primer tema doblant la veu. Ella té l’esperança que, un dia, el fum de l’Abraham Lincoln es pugui entreveure a l’horitzó.

Arriben Goro i Sharpless oferint-li un pretendent per salvar-la de la misèria. A través d’una carta, Sharpless intenta explicar a la noia la situació. Ella està segura que Pinkerton tornarà si Sharpless li escriu que té un fill meravellós, en un fragment ple de contrastos de dinàmiques en què ella se sent triomfal amb la carta del seu fill. El nen es diu “Dolor”, i quan vingui el seu pare s’anomenarà “Alegria”, i llavors torna a aparèixer el tema dominant-tònica, constant en l’òpera. Butterfly menciona moltes vegades la mort en aquest acte, corpresa per la solitud de l’amat. És interessant de fer notar que la música barreja a cops l’himne dels Estats Units, com quan Pinkerton ha d’arribar, amb aires orientals i l’escala pentatònica quan ella parla del seu fútil destí.

Suzuki s’impregna d’optimisme amb Butterfly i les dues parlen de la primavera com un nou recomençar feliç amb l’arribada de l’estimat, i entonen un duo “Scuoti quella fronda di ciliegio”. L’acte acaba amb els tres personatges, Butterfly, Suzuki i el nen mirant per un forat de l’arribada de Pinkerton, mentre unes veus serenes en bocca chiusa entonen una cançó de bressol per acompanyar l’expectativa, una de les pàgines més tendres de Puccini.

L’intermezzo funest i fosc després es torna més expansiu i lluminós. Ha estat l’espera de Butterfly plena de contradiccions: forces dramàtiques i desesperació i, alhora, moments de lucidesa i optimisme. A l’acte tercer el sol ha sortit i Suzuki i el nen s’han despertat, mentre que Butterfly s’ha quedat adormida. Arriben Sharpless i Pinkerton, que ha vingut amb la seva nova esposa, que es passeja pel jardí. És interessant el trio que sorgeix entre els personatges en una òpera de línies melòdiques solitàries, a excepció d’algun duet, com el dels enamorats al primer acte. Aleshores Pinkerton és conscient del desastre que pot provocar al cor de Cio-Cio San.

Butterfly es desperta i veu la Kate, la dona de Pinkerton, i entén que la seva vida ja no té sentit, perquè, a més, se li enduran el fill. “Con onor muore chi non può/serbar vita con onore” (“Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor”): besa el seu nen i es fa l’hara-kiri. Pinkerton es penedeix de tot i crida: “Butterfly!!”.

El Liceu presenta una coproducció amb la Royal Opera House Covent Garden sota la reggia de Moshe Leiser i Patrice Caurier, que emfasitza el profund oceà d’emocions que és Butterfly. Entre el 12 i el 29 de gener es podrà sentir sota la batuta del cèlebre director Giampaolo Bisanti, capaç de moure’s en un repertori molt ampli (el vam veure al Macbeth de Verdi al Liceu el 2016/2017), abraçant tant l’òpera com la música simfònica, amb un gest clar i fluït, apassionat i gràcil.

Pel que fa a les veus, és una producció plena de debuts, tant en els rols com en el Liceu. Per tant, restem a l’expectativa del resultat sonor final. Destaca la de la soprano lírico-spinto Lianna Haroutounian com a Butterfly, així com el debut en el rol d’Ainoha Arteta, aquesta veu càlida que està renaixent. Suzuki ho seran les mezzos Ana Ibarra i Justina Gringyte, així com els tenors lírics Jorge de León i Rame Lahaj seran Pinkerton. Els barítons Damián del Castillo i Gabriel Bermúdez encarnaran el cònsul americà a Nagasaki, Sharpless, i Goro ho seran els tenors lleugers Christophe Mortage i Moisés Marín. Ens fa contents de tornar a sentir al Liceu la soprano argentina Mercedes Gancedo, guanyadora d’El Primer Palau 2017, en el rol de Kate Pinkerton i el paper colorista per a baix de L’oncle bonze se l’endú Felipe Bou, així com escoltarem a Isaac Galán com a Príncep Yamadori, un paper vistós per a baríton. Els sentirem entre el 12 i el 29 de gener al Gran Teatre del Liceu. 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de