Guinjoan, l’any 2013 al Palau de la Música, on va estrenar una quinzena de composicions JOSEP LOSADA.

ORIOL PÉREZ I TREVIÑO

 

Abans de com­pon­dre, havia de limi­tar el ter­ri­tori d’allò que aca­bava com­po­nent

L’atzar ha vol­gut que plo­rem la mort del com­po­si­tor Joan Guin­joan en el mateix moment en què s’aca­ben d’ini­ciar els assaigs, al Gran Tea­tre del Liceu, de l’òpera L’enigma di Lea, de Benet Casa­blan­cas, amb text de Rafael Argu­llol i que s’estre­narà el pro­per 9 de febrer. Que ningú pensi que es tracti d’una nor­ma­li­tat de la nos­tra música con­tem­porània, sinó més aviat d’una potent sin­cro­nia indi­ca­dora que hi ha alguna cosa que no estem aca­bant de fer del tot bé res­pecte a l’esmen­tada música, perquè, siguem clars i no ens auto­en­ga­nyem: quina és la regu­la­ri­tat amb què pro­gra­mem els nos­tres com­po­si­tors vius? Quin paper juga el patri­moni musi­cal català en el sis­tema cul­tu­ral del nos­tre país?

De nou, la mort d’un pro­hom de la nos­tra cul­tura ens porta al lament, al panegíric post vitae i a ado­nar-nos com, cul­tu­ral­ment, som encara una mica més orfes de grans referències com ho era Guin­joan. Era sabut que la salut del com­po­si­tor de Riu­doms, d’uns anys ençà, era deli­cada, però encara el 28 de novem­bre pas­sat, pel seu ani­ver­sari, es va cele­brar un dinar on, entre d’altres, hi eren el com­po­si­tor Joan Magrané i el direc­tor artístic del Palau de la Música, Víctor Gar­cia de Gomar. Estava pletòric, em deia el Joan, i sabem que s’estava coent el pro­jecte encàrrec d’una can­tata que, sobra­da­ment meres­cuda, era dedi­cada a Gar­cia de Gomar i havia d’estre­nar l’Orfeó Català. O sia, el com­po­si­tor estava, dins de les pos­si­bi­li­tats, en actiu. Però gai­rebé com un epíleg a les impor­tants pèrdues del 2018 com ara les del poeta Màrius Sam­pere, l’antropòleg Lluís Duch, la soprano Mont­ser­rat Caballé o el direc­tor canari, esta­blert des de feia molts anys a Sant Cugat, Juan José Oli­ves, el pri­mer dia s’hi ha afe­git la de Joan Guin­joan.

Moltíssims aspec­tes podríem des­ta­car d’una obra con­cisa i con­cen­trada que, com les grans per­so­na­li­tats musi­cals, por­tava sem­pre inclosa la seva sig­na­tura incon­fu­si­ble, ja no només de medi­ter­raneïtat, sinó de quel­com més pro­fund i asso­ciat al ter­ri­tori del Baix Camp on va néixer. Hi ha qui ha par­lat de tel·lurisme, però el sota­sig­nat més aviat es decanta per la mate­ri­a­lit­zació sonora d’una mor­fo­ge­o­lo­gia del propi pai­satge ances­tral de Riu­doms. Era sem­pre aquest ter­ri­tori el que, incons­ci­ent­ment, aca­bava per aflo­rar en la seva obra, i si bé, des de feia molts anys, Guin­joan s’havia allu­nyat de la con­fessió catòlica, no és menys cert que el seu mètode de com­po­sició, defi­nit per ell mateix com a car­tesià, sem­bla deu­tor dels exer­ci­cis espi­ri­tu­als de sant Ignasi que ell havia rea­lit­zat en algun moment de la seva vida. No estem apos­tant amb aquesta afir­mació per una lec­tura reli­gi­osa i/o espi­ri­tual de la seva obra (com sí que ho són les d’Oli­vier Mes­si­aen o Gia­cinto Scelsi), però sí que hem de dir que Guin­joan, sem­pre abans de com­pon­dre, havia de limi­tar el ter­ri­tori d’allò que aca­bava com­po­nent. “El pri­mer preàmbul és la com­po­sició de lloc”, havia escrit sant Ignasi, i era aquest dibuix de límits el que el va por­tar ja no només a ser concís en l’obra musi­cal, sinó també en el con­junt del seu catàleg.