ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Provincianisme musical o la síndrome Barça

11/1/2019 |

 

En un tímid i escadusser afany de crítica cultural, que malauradament només dispara amb bales de fogueig quan encerta la presa, pocs dies abans d’iniciar-se les festes de Nadal, apareixia un article voluntariós però parcial a La Vanguardia signat per Maricel Chavarría com a Navidades sin las grandes orquestas. El tema? La manca de programació nadalenca de les principals institucions i orquestres a Barcelona. Concretament les de màxim nivell, apuntava com si es tractés d’una preocupació de primer ordre dins el col·lectiu de professionals del ram i del públic que l’acompanya. La premissa era: la manca d’activitat del Liceu –justificadament per raons de calendaris d’assaig- i de l’OBC –per conveni- és la culpable de la manca d’oferta interessant per Nadal a Barcelona.

Els dos programes de Nadal i Any Nou de la Banda Municipal de Barcelona, no deuen ser prou significatius per pal·liar el suposat desert. Un Messies participatiu i l’actuació davant la presó de Lledoners en ple fred hivernal, tampoc. El mateix deu passar amb el Concert de Sant Esteve amb l’Orfeó Català i els seus 105 anys d’història. Potser, és que la idiosincràsia nadalenca ha quedat manllevada per les mostres de voluntat política popular que, en la darrera edició, van tornar a penjar a les graderies del Palau de la Música Catalana en forma d’estelades. I, per últim, el Festival de Valsos i Danses de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la primera sessió de la qual també s’ofereix habitualment al Palau, tampoc van merèixer ni una línia com activitat nadalenca que recorre el territori. L’única, per cert, que ho fa.

L’estigma d’orquestra mediocre que plana sobre l’OSV no s’esvaeix ni amb programacions atrevides, ni amb deu d’any d’una nova gestió i presidència que han remuntat la formació a molts nivells, ni amb intèrprets de qualitat que després salten a un reconeixement quasi mundial (Manuel Blanco, David Salleras, Sergey Malov, entre alguns altres). Tampoc s’esvaeix amb programes que després són comprats o llogats per altres orquestres espanyoles. Potser la periodista tingui raó en la seva idea germinal però obviar totes aquestes iniciatives pròpiament nadalenques gràcies a un esforç i resultats, com a mínim satisfactoris, és símptoma d’un provincianisme observador greu. No és difícil pensar que per aquests motius, pocs dies després va signar un altre article, “Las voces de Navidad” del 22 de desembre, on repassava alguns concerts i activitats prevists per a les passades festes.

Un altre punt del referit article afirma en relació al Liceu i l’OBC que: “Son formaciones que tienen su público y cumplen su función, pero no son un reclamo suficiente para motivar un turismo de Fin de Año que viaja en busca de las formaciones de música clásica de máximo prestigio”. Barcelona capital de turisme musical de clàssica? I fent quin repertori? Algú podria deduir que està suggerint que, coberta aquesta absència en la programació musical de la ciutat, canviarà el turisme. O, almenys, n’atraurà de diferent. A la Plaça Sant Jaume, ja en deuen haver pres nota. No obstant això, és més greu apuntar que el Liceu o l’OBC, malgrat la qualitat assolida i els atractius de programació, pugui esdevenir un reclam musical per a estrangers com ho són una Accademia de Santa Cecilia de Roma, el San Carlo de Nàpols, el Maggio Musicale de Florència o una Filharmònica de Berlin. Siguem modestos i deixem els panegírics straussians de Viena al marge. El públic forà no vindrà a escoltar els programes del mateix repertori que podent robar en qualsevol altra sala del món.

Imatgeria mediàtica
L’eficàcia del màxim nivell no passa per noms de ressò mediàtic amb catxets astronòmics, sinó per la democratització, per la reconversió del format de concert i per oferir un grau mig-alt de qualitat musical en una tasca més eficaç que les efímeres i supraengarlanades convocatòries d’etiqueta a preus només per a elits que es mouen sota el vel de la fal·làcia i l’embruix de la imatgeria mediàtica. Una imatgeria que manlleva la diversitat, el marge d’actuació i la salubritat de la vida musical d’un territori ple de professionals. Alguns d’altíssim nivell més ponderats a l’estranger que aquí i sense subvencions públiques.

El problema és realment greu si, en un temps de crisi del sector com els actuals, per màxim nivell fa referència a la contractació de concerts centmileuristes com el de Gustavo Dudamel i la Filharmònica de Viena el mes de gener de 2018 o altres patums de l’Star System del món de clàssica actual. Contractacions fetes amb diners públics. Al portal de transparència de la Generalitat de Catalunya es poden trobar moltes dades públiques entorn d’aquesta qüestió. S’ha convertit L’Auditori en una mena de centre de gestió privada manipulada per determinats agents artístics que es beneficien del diner públic? L’Ajuntament de Barcelona no hi té res a dir? Veurem si el nou director general de L’Auditori, Robert Brufau, ofereix una altra orientació a l’equipament i, l’Ajuntament destina més recursos perquè l’OBC cobreixi una desena de places vacants, en lloc de subvencionar més festivals d’aparador com l’obertura del Spring Festival.

Per assolir el màxim nivell abans cal resoldre paradoxes com, per exemple, que una institució privada de la dimensió del Palau de la Música Catalana aculli orquestres del país com l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orquestra Camera Musicae o la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona; i, en canvi, una institució pública com L’Auditori -molt més obligada a estimular el creixement del sector- no ho faci més enllà de capitalitzar l’OBC i la BMB (Banda Municipal de Barcelona).

La síndrome Barça
Gestors culturals, polítics i gran part de la premsa especialitzada d’aquesta petita Catalunya semblen patir la síndrome del “Barça a la Xina”. La Xina i altres països paguen milionades perquè equips de futbol com el Barça o el Reial Madrid juguin uns quants partits al seu país, sense tenir cap equip que pugui competir internacionalment. Ningú considera la Xina una potència en futbol perquè contracti al Barça, el Madrid o tots els grans equips d’Europa. Aquí, en canvi, patim el provincianisme de pensar que portar a les grans patums i grans orquestres, ens col·loca com a potència europea en música clàssica. Barcelona té més d’un cicle en aquesta malbaratadora línia finançada amb diners públics -i les conseqüents i substancioses comissions pels agents artístics-.

Un altre exemple: que un crític com Xavier Cester, segurament el millor en llengua catalana des de fa anys, tituli el seu resum musical de l’any 2018 pel diari Ara “L’any que Jonas Kaufmann va venir tres vegades”, ja és un perillós indicador de com està instal·lada aquesta visió al país. I, obrint el ventall a altres firmes joves, no és difícil comprovar-ne el narcisisme de gremi i la manca de perspectiva territorial i consciència de la diversitat de territori en l’àmbit de la música clàssica.

Aquest país no necessita més festivals que, sovint, són la mera petjada d’una política d’etiqueta i afegeixen mèrits curriculars als seus dirigents. Ni tampoc tres o quatre cicles d’intèrprets de primer nivell mundial amb catxets sospitosament més elevats aquí que en altres contrades. Cal confiança en les institucions i formacions amb una inversió suficient que contribueixi al seu desenvolupament i no només a la seva supervivència. En aquest sentit, és un escàndol que el 95% del pressupost musical anual català quedi succionat a Barcelona. Sota aquest argument, es pot entendre el reclam de l’article de Maricel Chavarria en favor d’una programació especial al Gran Teatre del Liceu i a L’Auditori, principals socis capitalistes de les subvencions de La Generalitat de Catalunya. És lícit però innecessari.

Com va escriure Adorno “la cultura representa els interessos i la protesta del que és particular davant les pressions homogeneïtzadores del que és general”, amb la qual assumia una posició crítica intransigent davant la realitat i les institucions. Es pot afirmar que a Catalunya són les iniciatives d’orquestres de pressupost modest, les de “no primer nivell”, les que aspiren a ser modèliques: activitats participatives i populars; orquestres infravalorades que recorren el país amb una qualitat superior a la que la crítica suposadament professional reconeix; concerts centenaris amb institucions igualment centenàries,... Al cap i a la fi, les preocupacions del sector són unes altres i mai queden ben reflectides per la premsa. Veurem si aquest 2019 surten a la llum com cal. Perquè aquest és un altre problema del país.  

Albert Ferrer Flamerich
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de