Cerca de notícies

Enquesta

Víctor García de Gomar. Un humanista al Liceu

19/1/2019 |

 

Avui el Gran Teatre del Liceu ha presentat el seu nou director artístic, Víctor García de Gomar, que substituirà Christina Scheppelmann a partir de la temporada que ve. El crític Jaume Radigales exposa les seves primeres impressions després del nomenament.

Conec Víctor García de Gomar des que va aterrar al Palau de la Música Catalana. Entre els dos va fructificar una confiança mútua que va donar com a resultat l’honor que un servidor pogués col·laborar en aquella més que centenària institució amb encàrrecs diversos. Però, a més, hi ha hagut també les xerrades, les estones compartides esmorzant o dinant, la signatura de llibres per Sant Jordi… estones en el context de les quals hem parlat de música però també, i sobretot, de les preocupacions comunes sobre la letargia cultural del país en general i de Barcelona en particular. Converses i preocupacions que sempre tenien presents de personalitats acadèmiques d’alta volada com ara Claudio Magris, Nuccio Ordine, Rob Riemen o George Steiner, que són alguns dels nostres autors de capçalera.

Aquest preàmbul crec que ajuda a justificar el títol d’aquest article, perquè Víctor García de Gomar -més enllà del seu perfil com a gestor o de la seva formació en disciplines com el dret i les ciències empresarials- és un humanista, un neo-renaixentista, capaç de dialogar amb la tradició i amb la modernitat; d’escriure amb ploma estilogràfica sobre paper o amb el dit sobre un iPad; de llegir un assaig sobre cultura en italià o un excel amb uns pressupostos institucionals; d’escoltar música en xarxa o d’anar a comprar discs en alguna de les poquíssimes botigues especialitzades que encara queden a Barcelona, com aquella del carrer Escorial on una tarda de dissabte ens vam trobar per pura casualitat…

Víctor García de Gomar programa tant la Simfonia Turangalila de Messiaen com la integral beethoveniana amb Dudamel al capdavant; L’incoronazione di Poppea de Monteverdi o les partitures de John Adams… I sobretot, no tanca les institucions que dirigeix en una única dimensió, sinó que les obre a d’altres disciplines artístiques: al Palau de la Música, per exemple, la poesia, les arts plàstiques o el videoart, a més del diàleg entre humanistes i músics han compartit espai amb l’eix vertebrador de la casa, és a dir la música.

Aquesta és la constant de García de Gomar i la que el defineix com a persona. I aquest és el model que ha presentat al Liceu i que li ha estat aprovat per la comissió d’”experts” –experts en què, per cert?- que l’ha escollit per unanimitat. No entraré ara en polèmiques sobre si la tria ja estava pactada amb anterioritat o si ha estat un procés de selecció sense condicionants previs –la rumorologia hi ha dit la seva, com no podia ser d’altra manera. I tampoc no sé si val la pena recordar que el Liceu queda ara en mans de tres persones (Valentí Oviedo, Josep Pons i el mateix García de Gomar) que abans de fer-se’n càrrec tenien poca experiència en el terreny operístic: de vegades, explorar els camins de l’art des d’una certa virginitat pot donar fruits inesperadament positius, precisament per la manca d’experiència prèvia i per tant també de tics, de vicis o de clixés fruit d’experiències anteriors.

 

Un nou projecte artístic
García de Gomar ha presentat un projecte artístic per al Liceu que, sobre el paper, és esperançador i engrescador, ja que projecta més llums que no pas ombres. Per damunt de tot, ens quedem amb la idea de fer retornar al Liceu un segell d’identitat pròpia, un referent a nivell internacional que esdevingui al mateix temps un “centre cultural d’experiències sensibles”. En ple segle XX, la interdisciplinarietat, el diàleg i la transversalitat han de ser fonamentals a l’hora de construir projectes amb cara i ulls, coherents amb els temps que ens toca viure i que no es mirin el melic. El Liceu té l’òpera com a columna vertebral i així ha de continuar sent, però aquesta columna ha de saber establir diàlegs amb el pensament, amb les arts plàstiques, amb el cinema, amb la literatura i fins i tot amb la ciència. I ho ha de fer amb la participació de tothom: els qui hi treballen i els qui hi assisteixen, en un flux intel·ligent d’experiències compartides.

Hi ha també la voluntat de programar en base a eixos dramatúrgics. Salvant les distàncies, els criteris de García de Gomar s’apropen a l’ideari de Gérard Mortier, que va programar sempre sobre conceptes ètics, estètics o artístics que donaven coherència als títols que programava en un teatre o en un festival d’òpera. Una opció que particularment aplaudeixo per la seva coherència i perquè permet diverses coses: en primer lloc, obre la porta a la col·laboració amb d’altres institucions culturals per establir enllaços i ponts de diàleg; d’altra banda, aquest criteri ajuda a confirmar una vegada més una idea que hem defensat una i altra vegada: que l’art té i ha de tenir una funció social i que ha de saber donar resposta a les inquietuds socials, ètiques, polítiques i/o religioses de l’ésser humà, apel·lant a la seva sensibilitat i al mateix temps plantejant noves preguntes. Tan sols així, en el cas de l’òpera, s’aconseguirà que aquesta no esdevingui, com diu el projecte artístic, una “peça de museu”.

Víctor García de Gomar pretén situar de nou el Liceu a la primera lliga de teatres internacionals i fer-ho mitjançant els seus ambaixadors naturals: cor i orquestra. Si això, a banda de la programació de concerts simfònics i de cambra, dóna pas a una reforma que en alguns casos (cor) és urgent, serà digne del meu aplaudiment i de la meva més sincera barretada.

El nou projecte artístic contempla el desenvolupament de nous formats i la portabilitat de l’òpera. Això passa també per la creació d’un Opera Studio ja present en les intencions de la que encara ara és la directora artística del teatre (Christina Scheppelmann), però també hauria de passar (justament per aquella “portabilitat”) per dur produccions del Liceu arreu del territori, perquè tot i la seva identitat barcelonina, el colisseu de La Rambla és també un teatre nacional de Catalunya.

Compromès precisament amb els creadors de casa, García de Gomar vol comptar amb compositors residents, amb joves dramaturgs formats a Catalunya, al mateix temps que vol potenciar la recuperació del nostre patrimoni musical. Una iniciativa que darrerament s’ha vist força negligida, i que també hauria d’incloure la confiança en joves i no tan joves intèrprets, músics i cantants que ja fa molt, massa temps, que treballen i que triomfen a França, a Itàlia, a Alemanya o fins i tot als Estats Units i que quan canten aquí amb prou feines els deixen cantar dues frases de partiquins. No diré noms –me’n deixaria-, però molts i moltes cantants madurs vocalment i professionalment no han trobat, en aquest Liceu “de tots” (i em remunto a la reinauguració del teatre el 1999) el lloc que els correspon. No se’ls ha deixat créixer. Ja va sent hora de canviar aquest criteri, perquè els cantants nostrats surten molt ben formats de les nostres aules de conservatoris i d’escoles superiors de música.

 

Interrogants a curt o mig termini
Tanmateix, i com no podia ser d’altra manera, hi ha alguns interrogants que s’obren després d’aquesta presentació i que amb el temps espero que trobin resposta. Per una banda, el projecte artístic del Liceu de García de Gomar parla del respecte a “l’equilibri econòmic de la situació”. Fa uns dies, quan vaig felicitar-lo per correu electrònic pel seu nomenament, va respondre’m entre d’altres coses que “el pressupost del teatre és limitat, però les idees i els somnis no costen diners”. Certament, somiar és gratis, però materialitzar els somnis implica certs costos. En aquest sentit, García de Gomar ha rebut l’aprovació i l’aval de personalitats amb ganes de col·laborar amb el Liceu, com ara Gustavo Dudamel, John Eliot Gardiner o John Adams. En el cas d’aquest últim, tot i que ja seria hora de veure’n algunes de les òperes, ¿podrà costejar el teatre de La Rambla amb la seva política econòmica de contenció una producció d’Adams? ¿Vindran Dudamel o Gardiner a fer una estada d’un mes i mig per assajar una producció operística, reduint dràsticament el seu cachet?

El diàleg, com dèiem abans, és fonamental si es vol fer una bona gestió. I Víctor García de Gomar planteja la necessitat d’una taula de diàleg i dues taules de debat, una d’elles amb “figures de prestigi de diferents disciplines” i una altra “formada per menors de 40 anys que aportaran una visió més disruptiva del futur del gènere i la cultura urbana”. El que no s’especifica és amb quin objectiu s’establiran aquests diàlegs i quina serà, a curt a llarg termini, la seva viabilitat. I atenció perquè molts (no tots!) joves menors de 40 anys tenen una visió de l’òpera o bé basada en la mitomania més rància o en l’escassa visió transversal que el nou projecte artístic demana.

Un altre interrogant: l’assessorament en matèria escènica d’Àlex Ollé: per què Ollé i no, posem per cas, Albertí, Bieito, Portaceli o Puyo? D’altra banda, ¿un director artístic d’un teatre d’òpera no hauria d’aglutinar suficients coneixements del que és la globalitat de l’òpera? Llegim al projecte artístic de García de Gomar una evidència que a hores d’ara ja hauria de ser un lloc comú “a més d’una forma musical, [l’òpera] també és una forma teatral”. Ara bé, i tornant a la pregunta, cal que un director artístic d’un teatre d’òpera tingui un “assessor” teatral? ¿No hauria estat millor recuperar la figura del dramaturg, present en l’etapa de Joan Matabosch?

El nou projecte artístic parla també del públic. Penso que en general, i més en concret al Liceu, cal utilitzar sempre el plural a l’hora de referir-nos al col·lectiu d’espectadors que són assidus o mers i efímers assistents al teatre. No hi ha un públic, sinó que hi ha públics. I, tot i que és difícil acontentar tothom, sí que s’han de respectar totes les opcions, les de que van a escoltar tan sols bones veus i les que busquen en l’òpera innovació i transgressió escènica. Cal dir que sobre el paper el diàleg entre tradició i modernitat sembla clar, però encara cal reblar una mica el clau a l’hora de parlar dels diversos públics que poblen el teatre: ¿cal recordar, a aquestes alçades, que un nombre important d’espectadors “de sempre” ha deixat els abonaments que tenien potser des feia més de quaranta o seixanta anys? ¿Com recuperem aquests espectadors, abans de convidar-ne de nous procedents d’escoles, d’universitats o senzillament de casa seva?

 

Futur
Víctor García de Gomar s’incorporarà de ple al Liceu el setembre d’enguany, a inicis de la temporada que marcarà el 20è aniversari del Liceu d’ençà de la seva reinauguració. Es trobarà una temporada ja tancada i una altra (la 2020-21) pràcticament completada per l’equip artístic de Christina Scheppelmann. Per cert, no em puc estar de dir que, tot i que l’etapa Scheppelmann ens ha donat poques alegries i que ha estat presidida per certa grisor musical i escènica, cal reconèixer que ha estat molt, massa condicionada per l’encotillament econòmic. Em consta que hi ha hagut projectes que s’han quedat als despatxos i que per a properes temporades tampoc no s’han pogut programar certs títols que haurien estat força engrescadors. Potser hauria estat bé que la directora alemanya s’hagués quedat una temporada més al Liceu per demostrar, amb menys contenció pressupostària, que s’haurien pogut fer coses molt més interessants que les que han presidit les darreres temporades.

Els fets, però, són els fets. I ara serà Víctor García de Gomar qui agafi el relleu i la responsabilitat de capitanejar artísticament la primera i més complexa institució cultural del país. La confiança que li dipositem és màxima i sobre el paper hi ha garanties que l’empresa serà un èxit. En Víctor s’ho mereix. Però el(s) públic(s) del Liceu encara més. 

Jaume Radigales
Núvol