Cerca de notícies

Enquesta

Robert Bru­fau: “Hem de ser un altaveu de modernitat musical”

23/1/2019 |

 

Hauríem de tenir, almenys, el 50% de dones direc­to­res en un ter­mini màxim de cinc anys. 
Nome­nat, ara fa un mes, nou direc­tor de L’Audi­tori, on ha exer­cit els últims cinc anys fun­ci­ons de pro­gra­ma­dor, Robert Bru­fau (Molle­russa, 1980) es pro­posa fer valer el caràcter polièdric de l’equi­pa­ment –un “mons­tre”, segons el des­criu més d’un cop en l’entre­vista– i a la vegada con­ver­tir-lo en “alta­veu de moder­ni­tat”. Artífex de pro­jec­tes de la casa com els cicles Sit back i Sam­pler sèries, Bru­fau s’ajusta al cada cop més ben valo­rat per­fil de músic –és vio­lon­cel·lista– i ges­tor.

Quins són els grans rep­tes que ha d’afron­tar L’Audi­tori en els pròxims anys?
Con­ver­tir-se en alta­veu de la moder­ni­tat musi­cal. Un sol alta­veu, de fet, que defensi la tra­dició en un con­text modern i que posi al cen­tre del pro­jecte la nova cre­ació. Hem de tre­ba­llar en tres línies. La pri­mera con­sis­ti­ria a uni­fi­car el dis­curs artístic, ja que aquesta és una casa amb una diver­si­tat mons­tru­osa, amb 550 con­certs i mig milió d’espec­ta­dors cada any. La segona es basa­ria a inten­si­fi­car les polítiques de nova cre­ació, man­te­nint la bona feina que hem fet els últims anys amb pro­jec­tes com el Sam­pler sèries, que és la pri­mera gran tem­po­rada de música con­tem­porània a la ciu­tat. I la ter­cera, final­ment, seria poten­ciar la diver­si­tat musi­cal, que és una cosa que, els últims dos anys, ja hem tre­ba­llat en cicles com Sit back, des d’on volem cons­truir pro­jec­tes amb els agents de música moderna a la ciu­tat.

Parla d’uni­fi­car el dis­curs artístic, però a L’Audi­tori molta gent hi va per veure con­certs de pro­ducció externa, ja siguin del cicle ‘Iber­ca­mera’ o de fes­ti­vals com el Mil·lenni i el de jazz de Bar­ce­lona. Com hi encai­xen?
Dels 550 con­certs que fem a l’any, només 24 són externs. La ràtio de pro­ducció pròpia, doncs, és enorme, i les últi­mes dades que tenim par­len de gai­rebé 540.000 espec­ta­dors a l’any. Quan parlo d’uni­fi­car el dis­curs artístic, en tot cas, parlo de com l’OBC, per exem­ple, s’ha de ser­vir de L’Audi­tori per acce­dir als prin­ci­pals artis­tes del cir­cuit inter­na­ci­o­nal. Brad Mehl­dau [una de les grans figu­res del jazz inter­na­ci­o­nal], per exem­ple, difícil­ment hau­ria acce­dit a ser pro­ta­go­nista d’un Retrat d’artista si no li haguéssim ofert totes les pos­si­bi­li­tats que té L’Audi­tori: qua­tre sales, una ambi­ci­osa tem­po­rada de cam­bra... Això és el que ens situa al cos­tat d’ins­ti­tu­ci­ons tan relle­vants com Los Ange­les Phil­har­mo­nic a l’hora de comis­si­o­nar con­jun­ta­ment un pro­jecte com aquest amb Mehl­dau o el que farem pròxima­ment amb el com­po­si­tor post­mi­ni­ma­lista David Lang (i que ens per­metrà, en aquest cas, tre­ba­llar amb el Bar­bi­can de Lon­dres i la New York Phil­har­mo­nic).

Apa­rei­xen sovint, quan es parla de L’Audi­tori, el Bar­bi­can i la Cité de la Musi­que. Fins a quin punt té sen­tit emmi­ra­llar-s'hi, tenint en compte que Bar­ce­lona no és Lon­dres ni París?
Són dos temes interes­sants, però dife­rents: l’un és la posició de l’equi­pa­ment a escala local, i l’altre, a escala inter­na­ci­o­nal. Dues cares, segu­ra­ment, de la mateixa moneda, però, al cap­da­vall, dues cares dife­rents. En clau local, tenim la sort de viure en una ciu­tat que dis­posa de més d’un gran equi­pa­ment musi­cal i on, per tant, els pro­jec­tes es diri­gei­xen a un tar­get de públic deter­mi­nat segons la per­so­na­li­tat artística de cadas­cun. A L’Audi­tori, en aquest sen­tit, li toca abraçar la tra­dició i el patri­moni, com hem estat fent, però també la inno­vació, la nova cre­ació i la diver­si­tat de pro­gra­mació. A escala inter­na­ci­o­nal, d’altra banda, som part de l’Euro­pean Con­cert Hall Orga­ni­sa­tion (ECHO) i la nos­tra per­so­na­li­tat està més que defi­nida. Som líders en molts aspec­tes, com la tem­po­rada esta­ble en con­tem­porània i el pro­jecte edu­ca­tiu, i això se’ns reco­neix.

Quins plans té per a l’OBC?
Hau­ria d’esde­ve­nir, com dèiem abans amb Mehl­dau, una atu­rada obli­gada per als grans artis­tes inter­na­ci­o­nals. D’orques­tres al nivell de la nos­tra, n’hi ha unes quan­tes, de manera que toca com­pe­tir-hi. De mons­tres com L’Audi­tori, però, amb les nos­tres pos­si­bi­li­tats d’espais i con­tin­guts com els que ofe­rim en música de cam­bra, ja no n’hi ha tants. Si Mar­tin Fröst, cla­ri­ne­tista extra­or­di­nari, va acce­dir, després de tres anys inten­tant-ho, a venir a actuar amb l’Orques­tra, va ser perquè se li va mos­trar aquest dibuix com­plet. I el mateix amb Valeri Guérguiev. Cal, doncs, ser gene­ro­sos amb els artis­tes i inter­pel·lar-los al vol­tant del que cre­uen que poden expres­sar a través de L’Audi­tori. L’OBC, d’altra banda, ha de ser també un dina­mit­za­dor cons­tant de l’escena local i ha de tre­ba­llar per la igual­tat de gènere. En aquest sen­tit, hem fet molt bona feina amb mol­tes pro­gra­ma­ci­ons o amb els solis­tes de l’Orques­tra, però hi ha dos ter­renys on cal tre­ba­llar: la com­po­sició i la direcció. Hi ha moltíssi­mes dones direc­to­res que estan fent una feina extra­or­dinària i, tot i que ja exis­tei­xen pro­ble­mes impor­tants d’agenda per pro­gra­mar-les, ens hem de mar­car objec­tius con­crets com ara tenir, almenys, el 50% de dones direc­to­res en un ter­mini màxim de cinc anys.

Tenen neces­si­tat de rejo­ve­nir audiències?
Això cal con­tex­tu­a­lit­zar-ho en una dinàmica de con­sum euro­peu; no és exclu­siu de l’Orques­tra. És cert, però, que la mit­jana d’edat dels nos­tres abo­nats ha pujat set anys en les últi­mes tres tem­po­ra­des, i actu­al­ment és de 68 anys. Hem de dei­xar de pen­sar, però, que els abo­na­ments no fan per a una gent jove que, en canvi, sí que s’abona a Net­flix i HBO. I, en aquesta línia, m’interessa tre­ba­llar en un con­cepte de tarifa plana des del qual, per exem­ple, es pugui omplir el 30% de buta­ques bui­des que hi ha en els con­certs de l’Orques­tra. 

GUILLEM VIDAL
El Punt / Avui