ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Josep Maria Guix: “Cal que l'obra me la cregui i sigui autèntica”

9/2/2019 |

 

 

Josep Maria Guix és un dels compositors convidats de la temporada 2018-19 al Palau de la Música Catalana. Parlem amb ell de la seva trajectòria, les seves inquietuds i què espera de les obres que s’interpretaran, com Imatges d’un món efímer, concerts amb obres de flauta, el concert dels germans Arnau i Abel Tomàs amb Josep Colom (que apareixerà al disc amb Neu Records el juliol), obres noves per l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’orquestra del Liceu, entre d’altres. Guix transmet bonhomia i tranquil.litat, i té una gran capacitat de desvelar emocions des de la subtilitat, el recolliment i la reflexió.

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig 

Quina expectativa tens de les obres que estrenaràs?

Algunes ja es van estrenar una al concert de Sant Esteve, amb cor, violoncel i campana tubular. Hi haurà una estrena per a violí i piano al concert dels germans Tomàs i Josep Colom, una petita elegia que ha costat moltíssim per la responsabilitat que sentia per fer-ho per a uns intèrprets amb molta carrera amb obres de referència molt ben interpretades. I també pel fet de fer-ho per piano, que és el meu instrument de capçalera. És una barreja d’autoexigència, perfecció i autocrítica. Hi ha un sentit de responsabilitat per a qui va adreçada l’obra i també perquè s’ha d’enregistrar, ja que aquesta obra s’inclourà al disc amb Neu records. A l’hora de compondre una obra, el que importa és que me la cregui i que hi hagi un impuls estètic que em mogui a treballar allò. Si ara em proposessin una obra amb guitarra i tuba diria que no, perquè no forma part de la meva col·lecció de colors.

Tens certa sensibilitat afí a Frederic Mompou.

No vaig fer jo la comparació, ni tan sols és un dels meus compositors de capçalera. Crec que la cosa va per una altra banda, hi ha compositors lírics i èpics, i jo em sento més poeta que narrador. El meu tarannà és aquest, si puc dir una cosa a cau d’orella, no la faré cridant, això depèn de cada compositor. Chopin i Wagner pertanyien a la mateixa època però tenien dues dimensions molt diferents del fet musical, era més gran un o altre?, els dos tenen la mateixa importància. El que s’ha comentat amb Mompou fa referència a aquest caràcter més íntim i a una especial cura per la ressonància. Tal com concebo la composició, hi ha un impuls inicial i la resta és una ressonància molt elaborada d’aquest impuls.

Ets subtil, líric, això ve donat per la formació, o no té res a veure?

És més la intuïció que una altra cosa. Un és fruit de què ha viscut i el que l’ha envoltat, això condiciona molt. Jo no em plantejo fer una obra colpidora, primer em plantejo si tinc la necessitat de fer-la, aquesta per mi és la pregunta bàsica. Analitzo els mitjans amb els quals compto i allò què desencadenarà que jo em cregui aquesta peça.

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

On està la intuïció en el procés de composició final?

El compositor s’acaba guiant per la intuïció, al final és el que escoltes i el que et diu el que estàs escoltant. El filtre no són els càlculs, les estructures i les sèries d’acords, sinó l’orella. El sistema pot ser fantàstic però mana allò que costa de racionalitzar, no comprens on està la màgia d’això. L’esperit el podem imitar? Allò que ens emociona de l’obra és allò que és irreductible a l’anàlisi. El que ens emociona de la peça és l’experiència que va viure el compositor i que el va dur a compondre allò. I això no es mesura psicològicament.

Hi ha un procés vivencial?

Si no hi ha una cosa que desencadeni en l’àmbit compositiu, tampoc existirà en l’àmbit estètic. Totes les grans obres d’art han tingut un procés vivencial previ i l’autor s’ha deixat la seva pell, alguna cosa d’ell queda i es transmet. Sobretot en la música, segurament perquè és l’art més intangible. Aquesta mena d’emoció que et posa la pell de gallina no sé si es pot aconseguir amb un altre art que no sigui la música. Hi ha alguna fibra que es toca i et preguntes perquè et passa, a mi això no em passa amb altres arts, encara que m’emocionin molt, no es pot explicar.

Tu creus en la funció social de la música?

Sense un text és molt complicat interpretar música per alguna causa. La Novena Simfonia de Beethoven és una peça compromesa socialment?, perquè a mi m’arriba immensament. Jo no escric per mi, jo vull evocar el que penso i treure a alguna persona de la seva rutina i transportar-la a un altre univers per una estona. Per mi això és un compromís, el que no seria compromís seria fer una obra que no jo no em cregués, no estaria sent sincer i el missatge no seria autèntic.

En l’aspecte mediàtic, si pensem en la nova cançó catalana, estarem tots d’acord en el fet que és compromesa més enllà de les qualitats musicals. Però jo agafo per exemple la cançó Eleanor Rigby dels Beatles, que musicalment són dos acords, i no sé si hi ha compromís social o no, però a mi em funciona i m’arriba i crec que seguirà arribant al públic durant molt de temps. És més compromesa Revolution o les composicions que va fer John Lennon? No ho sé, a mi m’arriba més l’altra.

Hauríem de distingir entre compromís social i transformació social.

Com influeix l’art en la transformació de les persones? A mi m’influeix en la mesura en què l’art em fa sentir feliç i satisfet. Quan surto de veure una exposició que m’agrada, això provoca que sigui més amable amb els que m’envolten en aquest moment. I esperaria que tothom pogués gaudir d’això. Aleshores crec que hi ha una funció social en aquest fet. El problema és que vivim en una societat consumista en la qual tot passa molt ràpidament. Com es mesura el plaer estètic en aquesta societat? I el compromís social? Hem de cobrir les necessitats bàsiques però sense retallar les necessitats culturals, que també són un aliment importantíssim.

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

Creus que els problemes socials i polítics que hi ha a Catalunya, si es poguessin solucionar, seríem una societat més avançada a nivell cultural?

Crec que Catalunya, des de sempre, ha tingut dos problemes: un és que és incapaç de reconèixer els artistes bons que té, i això és un dèficit brutal que encara no som conscients que ens passa. I el segon, una tendència enorme a ser carrinclons. Llavors, hi ha artistes que funcionen molt bé però no se’ls dona suport, així que marxen fora. I quan fora se’ls reconeix, des d’aquí es vol que tornin però ja és tard.

Llavors, no sé si sent independents o dependents això ho solucionarem. Tinc la sensació que no, que forma part del tarannà català. No sabem reconèixer les coses bones i hem d’esperar que ens ho diguin des de fora, cosa que encareix molt el producte. Hauríem de saber valorar i no caure en l’altra tendència que tenim que és el monopoli. Sembla que quan hem trobat un artista que destaca ja no n’hi pot haver cap altre fins que aquest es mori. Això no ho fan a altres països, diversos artistes poden compartir espai-temps. El que seria correcte seria agafar un artista, donar-li una promoció seriosa i, quan ja estigui encarrilat, agafar el següent. Per tanr, la solució seria trobar l’equilibri, ni fer un monopoli ni menystenir als artistes. 

Tornant a la composició, quin creus que és l’element que dóna coherència a tota la teva obra?

Probablement l’harmonia i el timbre, i la manca d’un sentit rítmic. Jo no he buscat mai el pilot automàtic quant al sentit rítmic, sempre he buscat unes certes irregularitats. L’harmonia ha estat un element que m’ha interessat de sempre i jo l’entenc també com a timbre, és a dir, l’harmonia no és un agregat de notes ni una successió d’acords, jo l’entenc com un color i la treballo com a tal. I evidentment que la meva música l’he fet jo, és meva, i canvia en funció de l’edat i l’entorn. Per tant la meva música, encara que conservi alguns trets, ha anat evolucionant.

Ara estàs parlant d’Heràclit.

Tot flueix, la vida passa, potser és que avancem en espiral, és la cosa més lògica. Jo tinc aquesta sensació, tu vas aprenent, però hi ha situacions que més o menys es van repetint però, com que tu has evolucionat, ja no les veus iguals, sinó similars. És fantàstic veure una cosa de manera diferent quan tens 50 anys que quan en tens 20.

La Bellesa, entesa en el sentit clàssic, en quin estadi del teu ordre de valors es troba?

M’interessa i no busco la lletjor, però penso que ha de ser una conseqüència de la meva feina. No busco fer una cosa bella, perquè pot resultar en una cosa excessivament edulcorada. I també penso que dins la lletjor hi ha bellesa. També hauríem de parlar sobre què és la bellesa. El que jo busco primer és que jo em cregui que puc compondre aquella peça, desencadenant estètic o moral. I segon, que sigui autèntica i no forçada. En resultat la bellesa sortirà o no sortirà, però el camí jo crec que ha de ser aquest.

Ets més cinematogràfic que fotogràfic?

No entenc la música com una imatge, com una postal. En canvi sí que l’entenc com que hi ha un moviment que no sempre es percep. M’imagino algunes músiques com aquells moments cinematogràfics en els quals el discurs s’atura. Penso la música cinematogràficament en els moments en què faig fosa de plans, evoco música llunyana que s’apropa i se’n va. Evoca una imatge visual.

Com les obres basades en haikus japonesos, són un poema però també són una imatge. Aleshores penso en aquesta imatge, traduint-la en instruments. El meu punt de partença ha estat aquest element estètic llegit però vital i visual, que acaba sent musical. En el fons és la interpretació de l’emoció d’allò que estàs vivint.

Per acabar, què esperes de ser compositor convidat?

Primerament, que el públic i els companys sàpiguen què és el que un fa. Perquè al cap i a la fi treballes tancat a casa i la música s’ha de materialitzar. Per tant el primer és mostrar-la i, segon, fer que vingui més i que no es quedi sols en una mostra. A mi em serveix per saber quin camí seguir. Hem tingut la bona fortuna que coincideix amb la publicació del disc amb Neu Records, aleshores jo crec que això pot desencadenar en alguna cosa més. Al final, al que jo aspiro és a tenir cada cop més temps per poder compondre.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de