Cerca de notícies

Enquesta

Intèrprets i compositors d'elit al Palau

21/2/2019 |

 

El darrer concert de la temporada de BCN Clàssics ens ha brindat l’oportunitat de sentir una de les millors orquestres del món: la Filharmònica de Londres, dirigida per Juanjo Mena, amb un programa d’allò més llaminer, integrat essencialment per dos tòtems del firmament musical: Mozart i Beethoven. Quedava completat amb una obertura de Ferran Sor. En el Concert núm. 3 de Beethoven, el pianista andalús Javier Perianes va demostrar el seu art. La suma de tots aquests elements es va traduir en un concert imperdible.

Cal agrair a BCN Clàssics que a cada concert incorpori una peça del patrimoni musical català. En aquest cas va ser l’obertura del ballet Alphonse et Léonore ou L’amant peintre, del compositor barceloní de la primera meitat del segle xix Ferran Sor. Es tracta d’una peça de marcats aires rossinians, amarada de l’alegria, l’elegància i la bellesa de les melodies belcantistes. Va servir com a escalfament per a la London Philharmonic, que ja va demostrar una secció de corda molt consistent.

La segona peça va ser el Concert per a piano núm. 3 en do menor, de Beethoven. L’orquestra, ampliada respecte Sor, va començar amb solvència i determinació, amb una corda plena d’energia. Javier Perianes va demostrar una gran destresa en l’execució tècnica de la partitura, però massa vegades no aconseguia sobresortir de l’orquestra. No era pas que quedés eclipsat, però les dinàmiques d’intensitat no es percebien amb precisió, ja que els seus pianissimi quedaven amagats pel so orquestral. En canvi, en la cadenza del primer moviment, Perianes es va deixar anar i va tocar uns compassos amarats de passió i d’una sensibilitat apol·línia. Aquest mestratge es va fer més notori encara en el Largo, en què amb l’orquestra en segona fila, Perianes es va esplaiar a cor què vols. Al principi d’aquest Largo hi ha un llarg passatge en què el piano executa uns acords arpegiats en pianissimo mentre l’orquestra toca de fons. Els pianistes saben que és una tasca titànica tocar fluix, ja que requereix un control muscular absolut. Perianes va encisar completament, i encara es va superar en el Rondo final, amb una execució bella i precisa de les escales i els ornaments que Beethoven va escriure. Com a colofó, va optar per interpretar el Nocturn núm. 20 de Chopin, potser un dels més famosos. És indubtable la seva perícia tècnica i la seva expressivitat, però semblava com si les notes del piano no volessin prou, com si toquessin massa de peus a terra, quan la música de Chopin és com un núvol de cotó fluix que es desfà.

A la segona part la Filharmònica de Londres va interpretar la Simfonia núm. 39 KV 543, de Mozart. Les orquestres angleses són excepcionals en Mozart perquè són les úniques que, tocant amb instruments moderns, no van a un ritme pesant i alentit. Mozart és el compositor de l’ordre, l’harmonia, la bellesa, l’alegria i la mesura. Tot això és el que la London Philharmonic va transmetre de primera mà, liderada per una corda brillant i precisa, amb les entrades clares per part de totes les seccions. El ritme era ràpid, viu, enèrgic, lleuger, sense llastos. Potser en l’Andante con moto la presència del vent fusta va ser un xic massa notòria, però això no va entelar gens l’execució global de la simfonia, que va continuar amb un Menuetto–Trio d’aire divertit i juganer, i va culminar en un Finale apoteòsic, novament amb la presència estel·lar d’una corda de so i ritme extraordinaris. El Mozart de la maduresa és un compositor sense rival i l’Orquestra Filharmònica de Londres, podem dir que també. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol