ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

“Ens dediquem a fomentar el matrimoni entre l'artista i el públic”

22/2/2019 |

 

Entre el 4 i el 17 de març té lloc el Barcelona Obertura Spring Festival, organitzat per Barcelona Obertura. Per presentar aquest nou esdeveniment que agermana les tres grans institucions musicals ens trobem amb Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu, Joan Oller, director general del Palau de la Música Catalana, Robert Brufau, director general de L’Auditori i Ramon Agenjo, director de Barcelona Obertura. Aina Vega, coordinadora de Castafiore i editora de Barcelona Clàssica, conversa amb ells. Aquesta entrevista obre la revista Núvol (coeditada amb Barcelona Clàssica), que arriba als quioscos encartada amb el diari Ara aquest divendres 22 de febrer. Els subscriptors de Núvol us podeu descarregar la revista en pdf aquí.

AV: Amb l’Obertura Spring Festival hi ha un enfocament de Barcelona cap enfora però també de Barcelona cap endins. No falta potser que ens ho creguem una mica més?

Robert Brufau: Si sumem públics és evident que ens ho estem creient. Mig milió de persones a L’Auditori no és poca gent. Dir que el públic no ho visualitza crec que no és ajustat.

Joan Oller: Hi ha gent de Barcelona que pel fet d’ajuntar-nos ha agafat més consciència de la nostra potència i, curiosament, això ha tingut també una lectura interior a Barcelona Global: és interessant que ens ajuntem. La iniciativa està sent vista amb molt interès per part d’altres ciutats. La mirada ha ser a llarg termini. Ramon Agenjo sempre diu…

Ramon Agenjo: “Si vols anar ràpid vés sol, però si vols anar lluny, vés amb companyia”.

AV: Grans noms i grans obres programades. És això el que dóna la qualitat? Com analitzem la qualitat musical?

Christina Scheppelmann: S’expressa de moltes maneres. Si no tens qualitat en els teus cossos estables i la plantilla, no pots atraure grans artistes i aconseguir que facin la feina de manera excel.lent. El públic no només s’entusiasma amb els grans noms, sinó que quan un cantant poc conegut ve al Liceu i ho fa molt bé reacciona positivament. Per un artista és molt important no només el catxet o la sala sinó la professionalitat que li ofereixes.


Joan Oller | Foto Ester Roig

AV: En el programa oficial, només hi ha un autor contemporani, Vivancos, i un compositor del segle XX, Stravinski. La música contemporània no ven? Això evolucionarà?

JO: En aquesta primera edició preteníem buscar aquells noms que sabem que poden portar públic internacional. La música contemporània crec que s’ha de fer i és un compromís que tots compartim però hem de veure quan i com ho articulem. Estem en una primera fase de dir: “Ei, som aquí!”.

CS: Els concerts del Obertura City + hi ha un bon accent en la música contemporània i al Liceu acabem L’enigma di Lea just abans del festival. Tenim interès en promocionar la contemporània però és cert que no ven com altres estils.

AV: D’on neix l’Obertura City+?

JO: Volem que tota la ciutat respiri clàssica i que sigui una plataforma de suport a joves amb la participació dels nostres cossos estables.

RA: És portar música als centre cívics, equipaments de barri, museus, presons, esglésies… un total de 33 concerts repartits per tots els barris.

RB: A més hem potenciat una convocatòria oberta que ha funcionat molt bé, amb 32 candidatures, 8 seleccionats, gent que just acaba estudis, postgraus…

CS: Amb molt bona qualitat.

RA: I una cosa que als catalans ens encanta: gratis!

AV: La cultura és un motor de transformació social? Això, senyor Agenjo, ho té molt clar.

RA: Estem en un país on en això som campions del món. La cultura és un vehicle de transformació, d’acollida. Nosaltres som mecenes essencialment culturals i això repercuteix en els nostres treballadors.

RB: En l’últim informe del CONCA es diu que gairebé el 40% dels catalans assisteix a concerts, tota una sorpresa.

JO: Jo m’atreveixo a dir que la cultura fa millor la vida de les persones que participen en els seus processos.


Christina Scheppelmann | Foto Ester Roig

AV: Hi ha una voluntat en aquest Obertura City+ de projectar els joves talents avalats per les cases. Es poden projectar a l’exterior a través del paraigua de Barcelona Obertura?

RB: Ja els estem obrint una finestra des del moment que són noms i cognoms que formen part d’una programació que té la voluntat que les mirades exteriors cap a Barcelona s’hi fixin.

AV: Podríeu recomanar cadascun de vosaltres un concert que no sigui de la vostra institució?

JO: Sóc fan del Bernat Vivancos i Tomas Luis de Victoria. El recital de Théorin es ven sol…

RB: A mi un dels intèrprets que més m’ha colpit dels que he sentit ha estat Matthias Goerne. Aquest cicle de Schubert és una meravella, una de les fites històriques, d’aquelles que deixen una petjada. I Trifonov estarà present en dos concerts.

CS: Trifonov i Goerne són meravellosos… però a mi m’agrada anar a L’Auditori el diumenge al matí i posar-me a darrera fila a dalt de tot. En aquest sentit sóc molt alemanya.

AV: Un handicap per als equipaments musicals, precisament, és que els concerts són a la nit i de vegades és un esforç preparar-te per l’experiència estètica.

RB: Tots estem intentant repensar com presentem la música, però és evident que va lligat a unes dinàmiques vitals de la societat catalana. Tot i així, l’esforç en revisar horaris hi és.

AV: Fórmules màgiques de la programació.

CS: El primer que has de fer és analitzar quin és el teu públic i trobar una mescla que l’atragui però que alhora li ofereixi reptes i la possibilitat d’escoltar coses diferents. Si només fas el que els agrada crec que nosaltres fallem com a programadors, perquè la música ha d’evolucionar i trobar el just equilibri.

AV: A L’Auditori aquesta carta del descobriment l’heu jugat molt bé amb cicles com el Sampler Series, Escenes, Amplificats…

RB: Fa poc, en un Escenes, un parell de persones van sortir indignades de la sala i vaig pensar que això hauria de ser la normalització d’un equipament cultural i musical. Si això no passa mai és que no estic trobant els límits de les coses. Al final el valor no són aquestes dues persones sinó totes les que s’han quedat i que s’enduran una reflexió sobre el que els estem oferint.

CS: Quan vas a un partit de futbol compres l’entrada i no saps si el teu equip guanyarà o perdrà, però sí que confies que farà un bon partit. Per què no es pot tenir la mateixa confiança en institucions musicals d’avalada trajectòria?

RA: Quan vaig a L’Auditori, el Palau o el Liceu no miro què toquen, només qui toca. La qualitat ja se suposa.


Robert Brufau | Foto Ester Roig

AV: Quina ha estat l’experiència estètica més impactant que heu tingut?

JO: La Segona de Mahler dirigida per Franz Paul Decker al Palau i l’estrena d’A Flowering Tree de John Adams a Viena en el festival de Peter Sellars.

CS: De jove, un Don Carlo amb un cast increïble a Hamburg. Però també he cantat en cors, i fer la Vuitena de Mahler amb Hans Zender, així com el Rèquiem de Brahms… veus com formes part de crear aquest so magnífic. Però també assistir a l’estrena de Dead Man Walking de Jake Heggie a San Francisco. I el Parsifal de Stefan Herheim a Bayreuth. La producció representa una catarsi per als alemanys.

RB: Quartets de Xostakóvitx pel Brotsky Quartet a Lleida. A més, jo sóc callista de formació i em va impressionar molt l’austríac Heinrich Schiff, així com Miklós Perényi, que a Hongria deien que levitava… I ja més proper, la Missa en Si menor, la Missa en Do de Gardiner.

RA: Per a mi, el més recent seria Andrea Chénier amb Jonas Kaufmann, o les nou simfonies amb Dudamel.

AV: No hi ha una espècie de benevolència amb un mateix quan portes temps preparant una producció i finalment surt?

CS: A l’inrevés!

JO: Em produeix més patiment i decepció, tot i que ho portaré en la intimitat. I quan no hi ha hagut un concert rodó, que passa, perquè la música té un punt de misteri, és dur.

RB: És molt important l’experiència que has tingut de la gestació d’aquest projecte.

JO: Et pots equivocar com a programador, però no pots equivocar-te sabent que t’estàs equivocant. I confesso que de vegades he programat alguna cosa sabent que tenia èxit amb seriosos dubtes de si sortiria bé i m’he sentit estafador. La meva funció com a programador és evitar això.

AV: Els programadors sou molt importants perquè marqueu la línia musical de la ciutat de Barcelona. Sou prou conscients de la vostra responsabilitat?

JO: Sí, però són més importants els artistes i el públic. Nosaltres ens dediquem a fomentar el seu matrimoni.

RB: Jo crec que hi ha un actor més, que és l’administració, els mecenes, i ells definiran la teva capacitat de risc segons les expectatives econòmiques. Les polítiques culturals afecten molt els programadors.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de