ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Josep Maria Mes­tres Qua­dreny: “En la música m'he sentit i em sento sol”

3/3/2019 |

 

Els únics que no m’hi han fet sen­tir, de sol, són els artis­tes. Miró, Brossa i Tàpies sí que em van enten­dre
Ger­hard és un dels grans, però s’entes­ten a tocar Mont­sal­vatge quan han de posar un català
El degà dels com­po­si­tors cata­lans Josep Maria Mes­tres Qua­dreny (Man­resa, 1929) com­pleix demà 90 anys. Abans, però, ha pogut gau­dir d’un doble con­cert a les seus de l’SGAE i la Fun­dació Brossa amb el Grupo Cos­mos que diri­geix el pia­nista Car­los Galán. Que hagi estat un grup madri­leny qui hagi por­tat les reg­nes musi­cals d’aquesta cele­bració és prou repre­sen­ta­tiu de com aquesta figura ha vis­cut força d’esquena als cir­cuits ofi­ci­als i ins­ti­tu­ci­o­nals del nos­tre país. Tot i això, és una referència indis­cu­ti­ble de l’avant­guarda musi­cal hispànica de la segona mei­tat del segle XX. Més enllà de la cre­ació musi­cal, la seva és una rica i polièdrica per­so­na­li­tat de la qual pen­gen inten­ses rela­ci­ons amb noms canònics de les arts i la lite­ra­tura.

Com veu el pano­rama actual de la música con­tem­porània?
Molt pelut, perquè avui la bana­li­tat domina tota la cul­tura, no només la música. La música culta neces­sita suport ins­ti­tu­ci­o­nal, i no en té. La mateixa Orques­tra Naci­o­nal, que costa un dine­ral, no pot pro­gra­mar el que vol sinó el que pot. No sé si cobrei­xen el 40% o el 60% del pres­su­post amb les entra­des. I per això han de fer peces que agra­din, i una peça nova mai no agrada. És a dir, que estem ban­de­jats. Això des­vi­ta­litza la pròpia orques­tra. És un bucle de fa molts anys.

Però ha anat a més o a menys, aquesta tendència de pro­gra­mar coses més comer­ci­als?
Sem­pre hi ha sigut. Però sem­pre he tin­gut l’espe­rança que can­vi­a­ria. Vaig estar molts anys a la junta rec­tora de l’orques­tra. Em va nome­nar el Pas­qual Mara­gall quan era alcalde. Ho he vist per dins i sé que no hi ha res a fer. Sem­pre he dit que el mas­caró de proa de l’orques­tra hau­ria de ser Robert Ger­hard, i no he acon­se­guit gai­rebé ni que el toquin. Ger­hard és un músic d’una gran cate­go­ria, però s’entes­ten a tocar Mont­sal­vatge quan els diuen que hi han de posar un català.

Un català com a quota, no per con­ven­ci­ment.
És això, sí.

Ernest Lluch deia que som un país molt naci­o­na­lista però molt poc patri­ota. I el patri­o­tisme vol dir també res­pecte pel patri­moni. Estem a les por­tes dels 50 anys de la mort de Ger­hard. Vostè el va conèixer. Quin paper va tenir i quin ja no va poder tenir amb la des­feta de la Guerra Civil?
Ger­hard va vita­lit­zar extra­or­dinària­ment la música a Bar­ce­lona durant l’època que hi va ser. Després d’estu­diar a Viena i a Berlín, porta aquí el fes­ti­val de la Soci­e­tat Inter­na­ci­o­nal per a la Música, de la qual amb molt de seny va crear dues dele­ga­ci­ons, una a Bar­ce­lona i una a Madrid. En el fes­ti­val del 1936, poc abans de l’esclat de la guerra, va estre­nar una obra que ha pas­sat al reper­tori uni­ver­sal, que és el Con­cert per a violí d’Alban Berg. Després marxa, s’ins­tal·la a Cam­bridge i ja no torna. Per a mi Ger­hard és un de la mitja dot­zena de grans músics del segle XX, inclòs Stra­vinsky, Schönberg, Bartók i pocs més. Amb això ja et dic què ens va fer per­dre la guerra.

A la post­guerra, la cre­ació musi­cal va dege­ne­rar en una con­cepció neoclàssica, sota la qual vostè va fer les seves pri­me­res obres, sense que n’hagi vol­gut saber mai més res després. En aquest ambi­ent tan res­clo­sit, com va cer­car l’espe­rit de la moder­ni­tat per­duda fins a poder crear la ‘Sonata per a piano’, el seu opus 1 del 1957?
Per mi va ser un impacte Anton Webern. Junt amb el Josep Cercós, vam ana­lit­zar les seves obres. Era una mera­ve­lla d’estalvi, tan dife­rent de tots els com­po­si­tors que feien grans sons d’orques­tra. Va ser lla­vors que vaig veure clar que jo volia anar per aquí. I de fet la Sonata ja n’és filla. Després de crear-la, el Tal­ta­bull, el meu mes­tre, em va dir que ja no em podia ense­nyar res més i que me n’anés. “Ves-te’n, però pensa que et tro­baràs molt sol.” I així ha sigut.

I con­ti­nua sen­tint-s’hi, de sol?
En la música, sí. En les arts en gene­ral, no, perquè sem­pre he tin­gut amics, com en Miró, en Brossa i en Tàpies, que m’han entès. Han entès el que jo entenc per música: la que pene­tra i fa refle­xi­o­nar a qui l’escolta. No és escol­tar allò que ja conei­xes i que et prens com si fos una dutxa. T’ho pas­ses bé però res més. És només gràcies a ells que no m’hi he sen­tit, de sol. Pen­seu que amb l’únic com­po­si­tor amb el qual he tin­gut amis­tat és amb en Guin­joan. Fins a cert punt anàvem per camins sem­blants, però no fèiem el mateix.

Doncs entrem-hi, en la seva con­nexió amb els artis­tes. Què va supo­sar per a un jove com vostè que tot un Miró quedés fas­ci­nat per la seva música, de la qual va dir que era “pun­xe­guda”?
Pun­xe­guda, és a dir, que no era ama­ble. Per mi va ser emo­ci­o­nant, és clar. Vaig apren­dre molt de Miró. Brossa deia que les coses impor­tants s’apre­nen però no s’ense­nyen. Tal­ta­bull em va ense­nyar com­po­sició clàssica i de Miró vaig apren­dre a crear amb lli­ber­tat. I la meta­mor­fosi. També ho deia Brossa, que Miró tenia l’antena molt alta.

Ens volem tor­nar a posar a la pell d’aquell jove que el 1951 entra a la Sala Caralt i veu una expo­sició de Dau al Set. Allò també va ser un impacte, oi?
Va ser tre­mend. És que no sé si us podeu ima­gi­nar com era Bar­ce­lona en aque­lla època. A les gale­ries, que els bar­ce­lo­nins acos­tu­ma­ven a visi­tar els diu­men­ges al matí, tot eren bode­gons, pai­sat­ges, mari­nes, ger­ros i senyo­res... ves­ti­des. I res més. Tot molt lle­pat. I, de sobte, aque­lla expo­sició de Dau al Set. Com si la veiés ara. Vaig que­dar qua­dri­cu­lat. No sabia per on aga­far-la. Hi vaig anar diver­ses vega­des i en una d’aques­tes m’hi vaig tro­bar en Ponç. Vam estar xer­rant. Era molt simpàtic. Em va con­vi­dar a anar a casa seva per ense­nyar-me més obres seves. Vivia al car­rer Bal­mes, per sobre de la plaça Molina, al fons de tot d’una botiga de mobles. I em va dir: “Has de conèixer en Brossa.” I ell mateix va lli­gar la cita per un diu­menge a la tarda.

Amic, con­fi­dent, com­pany d’aven­tu­res cre­a­ti­ves... Brossa és una figura capi­tal en la seva tra­jectòria. Recordi’ns aquesta pri­mera tro­bada.
Lla­vors tenia l’estudi al car­rer Alfons XII, també a prop de la plaça Molina. Era un pis buit. I el tenia molt endreçat [riu]. No hi havia res, ni un moble. Només una taula i una bom­beta a sobre. La meva ignorància literària era total. Al bat­xi­lle­rat em van fer estu­diar durant set anys lite­ra­tura cas­te­llana. Un rot­llo. L’únic poeta català que conei­xia era Mara­gall, perquè el meu pare el tenia a la bibli­o­teca de casa.

Dels seus ‘Epi­ta­fios’ (1958), fina­lista en un premi del Palau de la Música, Brossa va que­dar encan­tat amb la música però gens amb el text, que era de Juan Ramón Jiménez...
Va anar així, sí. El pri­mer dia que ens vam conèixer, Brossa em va fer una lec­tura de dues hores de la seva obra. I ho feia molt bé, però mai ho va voler fer, de reci­tar en públic. En defi­ni­tiva, de casa seva aquell dia en vaig sor­tir com si m’hagues­sin fotut una pallissa. No ente­nia res. Però en vaig sor­tir con­vençut que el que havia sen­tit era impor­tant i que si jo no ho ente­nia era culpa meva.

Hem par­lat de Miró, de Brossa i ara toca­ria fer-ho de Tàpies. La relació va ser tan intensa com amb Brossa?
No, no. Amb Brossa ens vèiem molt sovint, amb Tàpies de tant en tant, tot i que ell sem­pre venia als meus con­certs i jo sem­pre anava a les seves expo­si­ci­ons. El vaig conèixer pot­ser al cap d’un any de l’expo­sició de la Sala Caralt, vam coin­ci­dir en una de les repre­sen­ta­ci­ons que feia el doc­tor Obi­ols a casa seva.

Va acon­se­guir ser amic de Brossa i de Tàpies alhora. Com va viure la seva ene­mis­tat?
Va ser culpa d’en Brossa. Per ell era tot o blanc o negre, no hi havia gri­sos. Tàpies va fer una expo­sició d’objec­tes al museu Reina Sofía l’any següent que l’hagués fet Brossa. I es va empre­nyar moltíssim. Quan aga­fava una fòbia no hi havia manera de can­viar-lo. Vaig inten­tar que es recon­ci­li­es­sin, però no me’n vaig sor­tir. Quan Tàpies va morir, vaig anar a veure la seva dona, la Teresa, i li vaig pro­me­tre que ho resol­dria. I ja està a punt de resol­dre’s amb l’amis­tat entre les seves dues fun­da­ci­ons. La Fun­dació Tàpies entrarà aviat al patro­nat de la Fun­dació Brossa.
Sigui com sigui, tots tres van crear una òpera encara ara inèdita, ‘Cap de mirar’. Com va ser el procés per fer-la?
Una de les meves pri­me­res obres, El ganxo (1959), amb text de Brossa, es va fer al Foyer de Liceu, però tan mal repre­sen­tada... Vaja, que li van can­viar el sen­tit. Van fer un xou en lloc de l’òpera. Amb Cap de mirar vaig pen­sar que podríem fer una òpera de debò. En Brossa i en Tàpies hi van estar d’acord i vam fer l’avant­pro­jecte. El patro­nat el va apro­var i ens van fer l’encàrrec. En Jordi Malu­quer, que estava al cap­da­vant d’una comissió artística, em va ani­mar: “Enda­vant i no et pre­o­cu­pis pel públic. Bé, tam­poc us cagueu en ell... [riu]” L’òpera acaba amb un Zara­tus­tra que els diu: “La soli­tud cansa. Alguna vegada cri­daràs: «Estic sol.»” Vam estar tres anys tre­ba­llant-hi.

I per què no es va aca­bar estre­nant?
Va haver-hi diver­sos acci­dents que ho van anar ajor­nant tot. En Brossa va tenir un ves­sa­ment cere­bral i va aga­far una depressió. Després el Pujol, o la Fer­ru­sola, van dir que volien que el Savall fes Mon­te­verdi. Per fi es va anun­ciar, just després dels Jocs Olímpics. Albin Han­se­roth, el direc­tor artístic, estava molt il·lusi­o­nat. Però el nou gerent, el Cami­nal, li va reta­llar el pres­su­post. I al cap de res el Liceu cre­mava.

Ha estat el més dece­be­dor en la seva car­rera?
No, perquè tinc l’espe­rança que es farà. Fa un parell d’anys em va venir a veure la Cris­tina Schep­pel­mann [l’ante­rior direc­tora artística del Liceu] i vam estar par­lant de fer-la el 2019, en el marc del cen­te­nari del Brossa i dels meus 90 anys. Ja veu­rem ara el nou res­pon­sa­ble artístic del Liceu...

Quants en té, de pro­jec­tes inèdits?
No ho sé, d’orques­trals n’he creat una vin­tena i n’he estre­nat mitja dot­zena. Els com­po­si­tors tre­ba­llen gene­ral­ment per encàrrec, però jo no. Jo faig una obra quan em ve la idea. I la guardo en un calaix. Quan me la dema­nen, la trec.

No ens podem estar de pre­gun­tar-li encara per un altre, d’artista, que es va esti­mar molt: Moisès Villèlia.
Ell va ser el meu estímul per fer la Peça per a serra mecànica (1964). Em va dir que estava tre­ba­llant en un taller de fus­te­ria amb una serra mecànica i que sor­tien uns sons que volia que jo sentís. Els vaig gra­var i en vaig que­dar impres­si­o­nat, perquè superava allò que jo retreia a la música con­creta: la des­hu­ma­nit­zació. Sem­pre m’he sen­tit molt pro­per als artis­tes. I m’hi con­ti­nuo sen­tint. Ben mirat l’únic que em queda és en Pere­jaume, un altre cre­a­dor genial. El vaig conèixer quan encara estava estu­di­ant.

Con­ti­nua tre­ba­llant?
Dar­re­ra­ment no. Em fa man­dra posar-m’hi. De Sona­des a Ramon Llull [el seu últim tre­ball, de l’any pas­sat] en podria fer cen­te­nars, però si ja no em surt fer-les dife­rents no val la pena. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de